Dimarts vaig anar a fer una conferència a l’institut La Garrotxa. El títol era “Les feines del futur”. Els vaig explicar com està canviant el món amb la globalització i la penetració d’Internet, i l’afectació d’això en les feines. Vaig insistir molt en la futura manca de matèries primeres i l’oportunitat que això significa en la creació de noves activitats. Els vaig enumerar algunes de les futures professions del futur, unes d’evidents, com la robòtica de cirurgia, l’enginyer de riscos, l’atenció sanitària a la gent gran, especialistes mediambientals, nutricionistes,… altres feines no són clares, ja que depenen de l’evolució de la tècnica, com operaris en bateries elèctriques, desenvolupadors d’aires condicionats sense compressor (amb dessecadors químics), treballadors en finestres electroquímiques (s’enfosqueixen a mesura que la llum solar augmenta), enginyers de núvols informàtics, consultors genètics… Hi ha feines en el futur però, que ja sabem que vindran perquè les comencem a veure, com els desenvolupadors d’aplicacions mòbils, els programadors d’aplicacions a Internet o els programadors industrials. La xarxa d’Internet ha afectat la casa i les relacions entre persones, la cooperació, però també s’ha difós a les aplicacions industrials, creant subxarxes amb les màquines que faciliten el seu control. Els alumnes van escoltar amb atenció, havent copsat més la preocupació pel futur de l’energia. Els directius de l’Institut després em van ensenyar el centre. L’IES La Garrotxa és un centre modern i un referent en la formació professional. Vaig anar passant per les aules on feien classes de formació des de sanitaris, jardiners, mecànics de manteniment, torners i fresadors, operaris en automatismes industrials, patrons i confecció, delineants, agricultors,… una visita que em va sorprendre per la qualitat de les instal·lacions i pel bon ambient que s’hi respira.
Dies després he pensat que la meva ponència va ser feta a mesura de l’Institut. M’adono que el millor centre que tenim a molts quilòmetres a la rodona fa bé la seva tasca formativa però queda petit per fer tot el que hem de fer. No hi hauria d’haver cap lloc de treball que no passi per formació professional. Vaig preguntar als directius si sabien on feien formació de caldereria, de traçat de tubs i formes en soldadura i em van dir que possiblement a Catalunya només hi ha un centre. No em vaig atrevir a preguntar per què no tenien el mòdul de programació de xarxes o el de mòbils.
És urgent que canviem el xip. Les noves feines requereixen no mirar a l’altura dels peus sinó molt més endavant. Si hem de viure de la majoria de les feines que estàvem fent fins ara haurem de competir amb els salaris dels països emergents, amb 400 euros al mes, els minijobs. Per recuperar la riquesa perduda és vital invertir en formació, a resoldre la catàstrofe que tenim a ESO i a crear noves formacions professionals, sobretot en el camp de la programació. El programador serà l’equivalent al paleta d’abans.
Dijous vaig tenir la visita del nostre representant als Estats Units. És un home que coneix bé el sector de tissú als Estats Units i a l’àrea del Carib. Em va explicar que els Estats Units, arran de la crisi de 2009, va decidir tancar plantes i abaixar costos acomiadant molta gent i ara es troba amb manca de paper tissú, amb un preu atractiu, molt més alt que el que hi ha a Europa tot i el canvi de l’euro/dòlar. La mateixa cosa succeeix al Canadà i a altres regions del món, com a Austràlia, Islàndia, Anglaterra, França. Alemanya, Bèlgica, Rússia, i tots els països petits que encara no tenen cap fàbrica de paper tissú, com la majoria de països de l’Àfrica.
Aconseguir exportar a aquests països no és fàcil, però és la tasca més important que ara mateix tenim nosaltres. Pot arribar a ser més rendible exportar als Estats Units que a Ordis, a 15 km de la fàbrica i, per descomptat, la grandària del mercat global pot ajudar a resoldre l’atonia dels mercats naturals espanyol i francès. No és senzill arribar a aquesta conclusió ni trobar els contactes pertinents perquè aquesta acció sigui possible. Sobretot cal creure que és possible, sortir a l’exterior i treballar per fer-ho possible. L’exportació topa amb el problema de la logística. Per exemple, per enviar un contenidor a Manchester hem d’anar amb camió fins a Barcelona, amb tren fins al port de Bilbao i d’allà fins a Liverpool. El resultat és que el cost del recorregut és gairebé el mateix que el d’anar a Melbourne, a Austràlia, perquè no tenim ruta directe Barcelona-Liverpool. Resulta bàsic pel desenvolupament de la indústria del país crear rutes marítimes, d’aquí la importància del nou moll de contenidors de Barcelona i de l’eix mediterrani ferroviari. Però també és important posar-hi imaginació, estudiar si hi ha altres possibilitats de càrrega (per exemple a bodega) i treballar amb els transitaris. El món del vaixell és molt més lent que el del camió i cal posar-hi paciència per obtenir els millors preus i descobrir les millors rutes. El cas de Manchester i Melbourne ensenya que no sempre és millor vendre on és raonable sinó on els costos de les càrregues són millors, i en aquest moment la millor ruta és la que va a la Xina, una ruta de retorn amb poca càrrega.
De tot plegat el que cal deduir és que per guanyar el futur ens hem de desacomplexar, veure que el món i les noves feines són immenses i ens esperen. Només cal aixecar el cap per mirar endavant, hissar la moral, deixar de fer el queixica i a treballar de valent.