La polèmica del ministre Wert d’aquests dies és molt interessant i demostra que a la resta d’Espanya no entenen res del que passa a Catalunya.
Aquesta setmana a la fira de tissú de Lucca els meus amics italians em preguntaven per la polèmica entre Catalunya i Espanya. Per a la resta del món és difícil de comprendre aquesta controvèrsia, només entenedora per regions amb el mateix problema, com el Trentino, el Piamont, Flandes, Escòcia i el País Basc.
A Madrid tampoc entenen com una persona que ha emigrat d’Extremadura, Andalusia, Múrcia o Aragó, per exemple, defensa els interessos de Catalunya arribant a demanar la independència tot i que encara té molts familiars en el lloc de naixement als quals sent cada vegada més llunyans. No entenen com els seus fills i néts s’han tornat radicalment independentistes, però menys encara que els mateixos emigrants la defensin. Han arribat a la conclusió que és l’escola la que adoctrina els joves cap a l’independentisme, que l’ensenyament en català porta irremeiablement a la separació d’Espanya. Fa temps que intenten separar les escoles en la dels castellans i la dels catalans, volent frenar la integració i l’ascensor social que ara hi ha aquí.
És un argument fals perquè ni els emigrants que van venir d’altres llocs d’Espanya han passat per l’escola ni els que ara tenim 50 anys vam fer l’escola en català i, per tant, també ens hem tornat al capdavall independentistes.
He fet el càlcul del meu pas per l’escola. Vaig passar-hi vint anys, des que hi vaig entrar fins que vaig sortir de la universitat, nou mesos cada any, cinc dies a la setmana (fins a mitja universitat encara anava a classe els dissabtes al matí), cinc hores cada dia de classe… són 16.000 hores. Cal que us digui que els primers anys a l’escola de Sarrià amb el bon senyor Andrés cada dia aixecàvem la bandera i cantàvem el Cara al sol. Però és que gairebé totes les 16.000 hores de classe que vaig fer amb la meva formació van ser en castellà, alguna en francès i altres en anglès. Ni una en català. Afegim-hi encara l’assignatura de Formación del espíritu nacional que vam tenir a batxillerat (per cert, vaig suspendre la de tercer), una assignatura evidentment adoctrinadora del franquisme. Si tot això no va servir per fer-nos fatxes del PP, com poden pensar que adoctrinant els nens a l’escola els faran votants seus?
La història ensenya que és tan impossible que Catalunya modernitzi Espanya com que Espanya modifiqui i colonitzi Catalunya. Diumenge passat explicava que aquesta impossibilitat rau en la diferència en el pòsit de la revolució industrial i en la forma de viure de les rendes de les colònies que té Espanya. Però ara la polèmica de Wert afegeix un altre argument per explicar la diferència cultural entre els dos territoris: el de la integració i el del respecte democràtic.
Catalunya és terra de mestissatge. Des dels temps dels fenicis Catalunya, a diferència del País Basc, ha estat terra de barreja d’individus, de races i de cultures. Alhora aquesta facilitat a acceptar altres cultures aporta a la societat d’aquí la relativització dels arguments i la manca d’histèria dialèctica. Tot plegat, juntament amb la modernització que ha viscut el país en els darrers trenta anys, fa que la democratització de la nostra societat hagi avançat considerablement, fent-nos sentir malament amb certes formes polítiques que el PP ha imposat a l’espai polític de Madrid. Podríem concloure que la bombolla immobiliària, la defensa dels interessos econòmics d’uns quants, la difusió de la corrupció associada, ha accentuat les formes autoritàries de la dreta espanyola. És que a Catalunya no vam tenir bombolla immobiliària? Sí, però no va afectar la manera de fer del país, l’arrel democràtica. El que sobta de tot plegat és que l’esquerra espanyola fos engolida per aquest moviment autoritari.
El cas és que la societat catalana s’ha sentit externa a les formes del PP, marginant-lo de la vida política. Ara descobreix que el que ens separa d’Espanya és gairebé infinit, que els lligams comercials, històrics i sentimentals no són prou forts per fer-nos partícips amb les seves maneres de fer: els euros no combreguen amb rodes de molí i la marca Espanya ens molesta i incomoda.
És per això que la part més important del moviment que s’ha engegat l’11 de setembre són les formes escrupolosament democràtiques i pacífiques. Cal que el moviment continuï així, fent el debat amb arguments, impulsant les maneres de fer democràtiques, amables, sense violència, sense insults, posant en evidència les maneres de fer de la classe política de Madrid. Si ho pensem una mica és això el que ens va obrir complicitats durant la transició. Les reivindicacions de Catalunya van ser ben vistes per la resta d’Espanya perquè significaven l’arrelament de la democràcia a Espanya. Molts col·lectius espanyols ens van veure bé fins a la segona meitat dels 90 quan va començar a governar el PP i a imposar el canvi de formes.
Fer el camí sense radicalismes, impulsant formes democràtiques, farà més evident la diferència cultural entre Catalunya i la classe política espanyola, augmentarà dia a dia la separació entre els territoris, forçarà a la dreta viperina a llençar exabruptes que la posaran en evidència davant el món, ens farà la feina davant l’opinió internacional. És el camí. No ens espanyolitzaran!