Catalunya i Espanya, allunyant-se
Enguany, el retorn del període de vacances em fa recordar el de l’any 1992, després de l’orgia dels Jocs Olímpics. De cop, al setembre, el país va descobrir que estava en crisi. No és pas que aquest mes ens hàgim adonat d’això, ja sabem que patim greus problemes des de l’any 2008. Però aquest setembre hi ha hagut una forta recaiguda de l’economia, un sotrac important per la pujada de l’IVA i l’efecte psicològic que arrossega.
Espanya està fent enormes esforços per reduir la despesa del país, que tanmateix no serveixen per arreglar res. Tots els ?guanys de l’austeritat i els de l’exportació se’ls emporten els interessos dels crèdits per eixugar els dèficits. Alhora, aquests alts interessos es traslladen al sector productiu, retirant tresoreria del sistema, fent difícil la competitivitat, impossibilitant la inversió… anul·lant, en definitiva, la modernització del teixit empresarial. Ens trobem en un cercle viciós del qual cal sortir urgentment.
Això que aquí a Catalunya tenim clar, es veu que a Madrid no ho està tant. Ja va passar amb la presentació del pressupost 2012, que vam haver d’esperar la fi de les eleccions andaluses, i ara sembla que torna a passar amb les eleccions de Galícia i del País Basc. Mariano Rajoy no té la percepció del país que tenim nosaltres des de Catalunya. Durant el seu viatge a Nova York, va dir “la imatge d’Espanya no es correspon amb la realitat”, tot mostrant la dissonància entre la seva percepció i la de la resta del món. Aquesta manera d’actuar no ens hauria d’estranyar, és el que ha fet Espanya al llarg de la història recent: amagar el cap sota l’ala i deixar passar el temps per veure si els problemes s’arreglen sols.
A Catalunya sovint hem pujat al carro mental d’Espanya. Tampoc som tan diferents. Vegeu, si no, el desplegament de la bombolla immobiliària a casa nostra i l’efecte al País Basc. Aquí se’ns va encomanar la borratxera mentre allà van continuar amb el seu model industrial (possiblement perquè la manca de sòl la va impedir). Però una vegada ha passat la bombolla i s’han assimilat els seus efectes negatius, a Catalunya ens hem posat les piles, ens hem arremangat i hem començat a exportar com mai s’havia fet a la història. Mentre nosaltres fem això, Espanya encara es llepa les ferides i es complau a si mateixa dels anys passats.
Catalunya ha fet recurs del seu background industrial per trobar solucions immediates i anar ràpidament per feina per sortir del forat. El soci Espanya no té el fons on recórrer i, per tant, està mancat de recursos intel·lectuals i de reflexos econòmics i socials. Això explica per què aquí ràpidament hem anat a millorar com hem pogut la competitivitat de les empreses per exportar i per què allà encara es pregunten si s’han de dedicar al camp a plantar cebes, a fabricar cistells o a portar gent a Mart.
Si el Govern de Madrid no fos exclusivament de funcionaris, si disposés d’aquest mínim pòsit industrial, aniria més ràpid a demanar el rescat que permeti abaixar els tipus d’interès de forma que els esforços del país serveixin per aixecar-lo. Si hagués entès la situació ja faria 8 mesos que hi hauria el banc dolent per resoldre la paràlisi bancària i ja hauria engegat la constitució d’un banc industrial, possiblement a través d’un dels bancs que ha hagut de nacionalitzar. Hauria canviat el calendari laboral traspassant els dies festius que hi ha entre setmana als dilluns. No apujaria els preus energètics sense donar alternatives als usuaris, bé en forma de tarifes, bé possibilitant inversions alternatives. Hauria reduït la cotització social de les empreses possibilitant millores de costos laborals unitaris i fent ús de la pujada de l’IVA que ara només ha servit per eixugar dèficit pressupostari. Estaria treballant a Brussel·les perquè els productes fora d’Europa incorporin la taxa de CO2. Tindria feta la sortida ferroviària del port de Barcelona cap a Europa. Estaria fent a tota pastilla l’eix Mediterrani ajudant la sortida de productes de Múrcia, València i Catalunya a l’exterior. Hauria modificat l’ICEX per fer-lo competitiu com l’ACCIÓ català, facilitant l’exportació de productes espanyols. Estaria invertint com mai en formació professional i en formació bàsica, abaixant ràtios dels grups escolars conflictius…
Tot això no pot passar perquè manca el pòsit. Una societat que no ha fet la revolució industrial, que s’ha habituat a viure de les rendes que provenen de territoris súbdits, és impossible que actuï amb les decisions adients per esdevenir de cop més industrial.
Només veient la situació d’aquesta forma entendrem la reacció d’aquesta Espanya rància que menysprea qualsevol manifestació democràtica, que ens vol a dintre, no com a socis, sinó com a colònia a esprémer.
En Mas Colell va dir que Canadà havia retingut Quebec tractant-lo bé, incorporant el francès a l’altra punta del país, a 4.000 km de distància. Aquí no. Es tracta de fer-les passar de tots colors financerament a la Generalitat, de frenar l’eix Mediterrani, de fomentar l’AVE a Galícia que no aportarà cap benefici econòmic al país… Es tracta d’impulsar l’eix ferroviari central per frenar l’eix mediterrani.
A Espanya ja no saben què més fer per allunyar-se de Catalunya. Si continuen així, acabaran fent un referèndum per expulsar-nos de l’Estat.