Aquest estiu ha crescut el nombre de gent que fa muntanyisme. Any rere any va augmentant l’ús dels senders de muntanya. Un dia ja vaig comentar que, quan vam començar a obrir i a marcar camins l’any 1996 no podíem pas sospitar que es mantindrien nets pel pas de tanta gent. Durant el temps que va durar el projecte de camins, des del 1996 fins el 2001, en vam obrir de nous, en vam rescatar de perduts, vam esbrossar i netejar, mesurar, pintar, retolar i finalment els vam posar en fitxes i en un llibre.
Durant anys vam caminar amb una roda que mesurava la longitud dels 1.200 km de camins que fem a partir del nostre espai i més endavant els vam tornar a fer mesurant-los amb GPS, descobrint que aquesta última mesura és aproximadament un 10% inferior. Encara més enllà els vam fer per filmar-los en format 4:3, per tornar-hi encara en alta definició i en format 16:9. Ara es poden veure a Youtube si cerqueu joanvilallanars.
No va ser fàcil saber com havia d’anar el projecte de camins de la Vall de Camprodon. Quins camins s’han de marcar? Amb quin objectiu? Els primers anys vam assistir a seminaris i workshops en turisme de muntanya i vam definir la xarxa de camins que lligaria pobles i llocs entre sí. Camprodon lligaria amb Llanars, S.Pau, Ribes de Feser, Oix, Beget, Molló i Prats de Molló. Beget lligaria amb Molló, Prats de Molló, La Menera, Talaixà i Oix, i així successivament amb els altres pobles.
Les primeres marques les vam fer amb rodones vermelles, però davant la magnitud del projecte ens vam preguntar si no ens havíem d’integrar en alguna institució superior. Ai làs! Els senders no tenen autoritat que els supervisi, no hi ha cap institució que se’n faci càrrec. Fa anys vaig escriure un article en aquest mateix espai amb el títol “Senders sense autoritat competent” que va servir perquè la Generalitat es preguntés si havia de fer alguna cosa. El secretari de Mobilitat de llavors, Manel Nadal va proposar desenvolupar el tema, però la cosa no va arribar a la fi. El cas és que davant l’orfandat en què ens trobàvem vam decidir integrar els camins dintre el Comitè de senders de la Federació d’entitats Excursionistes de Catalunya, constituint camins de Petit Recorregut PR, amb marques blanques i grogues, i camins locals, amb marques blanques i verdes. Així és com vam marcar els 400 km de la Vall de Camprodon. A això més endavant hi vam afegir el marcatge vertical amb els rètols de Turisme de Catalunya finançat a través del Consell Comarcal. Vam aprendre que no s’ha d’empastifar el territori amb excés de marques, però que hi ha d’haver les suficients perquè un usuari no tingui dubtes de per on passa el camí i no es perdi. No sempre és fàcil. Per exemple en llocs on hi ha boira la intensitat ha de ser major i, a dintre un bosc, si hi ha moltes traces de les vaques, s’ha d’intensificar el marcatge per desfer la confusió. A tots aquests camins la federació va atorgar al nostre club de muntanya de la Vall de Camprodon el manteniment del GR-11 que passa pel nostre espai entre Beget i Núria.
Deu anys més tard va arribar el projecte Itinerànnia que engloba l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès. La seva pretensió era marcar amb rombes de color groc, cosa que els hi vam treure del cap unificant la marca amb Europa amb un traç rectangular groc. Ara tots els nostres camins els remarquem amb aquest tipus de marca europeu a excepció dels GR vermells i blancs.
Aquest estiu ha aparegut un nou marcatge fet per un nou grup excursionista de Setcases. Les marques vermelles se solapen en camins ja marcats i tenen la dimensió d’una sabata. Si havia costat entendre que les marques havien de ser petites i perfilades, si han fet falta 15 anys per entendre que les marques han de ser les europees de color groc, surten uns altres que han de fer tot l’aprenentatge de nou. Per què cada grup ha de descobrir el món com si fos el primer? Tot plegat és fruit d’aquesta orfandat que pateixen els camins, sense direcció ni reglamentació.
A això encara s’han d’afegir els assajos de fer passar el camí de Sant Jaume per qualsevol església i ara els camins saludables de la Diputació de Girona. El juliol es van inaugurar els camins saludables de Camprodon. Patètic! Us imagineu un projecte pijo, de disseny, englobat dintre un altre projecte de 400 km d’abast? No sé qui ha tingut la idea, qui la ha permès, ni qui la ha executat, però marcar camins per dintre dels carrers d’un poble em sembla del tot ridícul. Inventar una nova senyalització, unes banderetes de fireta amb lletres tan petites que s’ha d’agafar un telescopi per llegir-les, és per donar el premi de gran babau a qui hagi tingut la idea.
Les banderoles verdes de Turisme de Catalunya tenen el problema que són massa grans, el vent les arriba a trencar i doblegar i són de color verd, cosa que no en facilita la visibilitat. Els senyals d’itinerànnia són grocs i de bona mida, però els de camins saludables són ridícules per no fer nosa en l’espai urbà. A sobre la col·locació d’algun arriba a enfocar al cel, fet que és grotesc, ja que no condueix enlloc, només a l’extrem del pal. Més absurd encara és el fet que el pressupost d’aquest projecte de 121 xarxes de camins saludables va ser licitat per 1,1 milions d’euros. De veritat es creu la Diputació que això és una prioritat pels Ajuntaments? O no serà que respon a que tenim alhora una Diputació que no sap què fer amb els diners i només busca lluïment? Els camins es marquen a cost zero i sense pijades. Si la Diputació vol fer un bon servei al país li recomano que agafi l’autoritat dels camins i posi ordre als clubs amb voluntaris, només amb reglamentació i registre. No cal que hi destini cap pressupost. Els diners són escassos.