La manifestació de dimarts va canviar de forma important el panorama polític. Podríem dir que s’ha arribat a un punt de no retorn. Si fins ara a Espanya ens tenien pres el número sabent que som uns caganers, que arribat el moment de prendre qualsevol decisió, Catalunya no té prou valor per fer realitat les amenaces, la manifestació multitudinària de dimarts posa les coses de forma que ja no es pugui anar enrere de qualsevol manera. Les relacions Espanya-Catalunya ja no poden continuar igual i cal un trencament per continuar. El que segueix ningú ho sap, és incert, essent possible acabar fent una nova constitució a Espanya, una federació de repúbliques ibèriques (per què no, amb Portugal) o directament constituint un Estat català independent. Sigui el que sigui, passarà per moments durs i per enfrontaments entre ambdues societats. Intentaré reflexionar sobre dues preguntes bàsiques. Tant si Espanya refà les relacions econòmiques i de tracte amb Catalunya com si la separació és total, el resultat serà un període transitori on ens farem mal. El boicot econòmic és inevitable, podrà l’economia catalana suportar el moment? Catalunya exporta 57.000 milions d’euros que són el 54,4% de les seves vendes. Al mercat espanyol hi destina el 45,6%, uns 47.800 milions. El boicot hauria de ser del 33% de totes les vendes perquè el seu valor superés el dèficit fiscal de 16.000 milions. Però el boicot, si arriba, serà en ambdues direccions. Per exemple, Seat ven a Espanya el 20% de cotxes, i a Catalunya el 25%. Un boicot la pot portar a què a Catalunya vengui el 50% dels seus cotxes (perquè tampoc aquí es compraran els que es fabriquen allà) i l’efecte pot ser neutre. Tot ens porta a pensar que, atès que l’efecte del boicot serà igual tant si es negocia un nou contracte entre Catalunya i Espanya com si hi ha independència, és més barata aquesta segona solució. Per això és important que primer de tot es munti una infraestructura d’hisenda que estigui preparada per recaptar els impostos des del primer dia i que es potenciï molt més encara l’exportació des d’avui. El segon punt bàsic és la integració de Catalunya a Europa. Aquesta ja ha dit que, amb els mecanismes actuals, implica fer la petició d’integració a la Unió Europea i que ha de ser ratificada pel 100% dels seus membres, Espanya inclosa. Per tant, aquí hi ha un punt difícil. Catalunya no pot viure sense l’euro ni tampoc fora de l’espai europeu. Es podria crear una nova moneda, la lliura catalana, amb paritat amb l’euro, però caldria que fos reconeguda per la resta de l’economia mundial. Sigui quin sigui el camí, no hi hauria refinançament del deute a curt termini, cosa que ofegaria l’economia catalana. Això ens porta a pensar que el nou Estat català hauria de tenir dèficit zero i una renegociació del deute anterior. Però quin deute? El deute actual de la Generalitat és del 21% del PIB, uns 42.000 milions, pecata minuta, un deute molt fàcil de retornar amb una economia que exporta 57.000 milions. He llegit a molts economistes dient que Catalunya seria un dels estats més sans i amb menys deute,… però això és fals. Algú creu que els estats creditors del deute espanyol deixaran que Catalunya marxi d’Espanya i que el deute es quedi en la seva totalitat a Madrid, amb la impossibilitat total de retornar-lo? Inassolible, això no passarà. El cercle català de negocis diu que la negociació ha de preveure el retorn de 15 anys de dèficit fiscal, uns 240.000 milions, i que ens han de donar la part proporcional del dipòsit de pensions, uns 10.800 milions d’euros. Si Catalunya assumís part del deute futur espanyol de 900.000 milions d’euros, el repartiment per població seria de 162.000 milions, i si aquest fos per PIB, el deute a assumir seria de 180.000 milions d’euros. Si en la negociació es vol cobrar el deute d’Espanya amb Catalunya (fruit del dèficit fiscal), el resultat podria ser dir que ho deixem estar, però em temo que serà impossible. Cap creditor internacional voldrà que Catalunya es separi mentre el deute queda a una Espanya no industrial ni exportadora. La força diplomàtica en la negociació internacional vindrà pel fet que Catalunya assumeixi la part corresponent del deute exterior. En el pitjor dels casos el deute català seria el que ara tenim més el que ens traspassarien, fent un total de 222.000 milions d’euros, un 111% del PIB. És assumible aquesta xifra? I tant! Molt millor que prendre el dèficit actual permanent. Veiem-ho: la relació entre el deute i l’exportació catalana seria de 222.000/57.000 = 3,89. La ràtio en què quedaria Espanya seria de 4,6, davant del 4,25 que té ara. La ràtio de França és de 4,31 i la d’Alemanya 2,06. Assumir la part proporcional del deute espanyol és el preu, la clau política per resoldre el problema català. Tant si hi ha problemes jurídics a la Unió Europea, com si hi ha bloquejos diplomàtics, tot quedarà obert i resolt davant la possibilitat que es resolgui el deute actual. Tothom vol cobrar. Per tant, el deute serà la clau que obrirà totes les portes i el camí que ens ha d’interessar assumir. Prendre un deute de 180.000 milions a canvi d’eixugar un dèficit anual i permanent de 16.000 milions suposa una amortització d’11 anys, cosa raonable. Pagar per treure un llast i obrir les expectatives de futur sol ser un bon negoci.