Finalment el BCE de Mario Draghi ha pogut imposar el seu criteri al Bundesbank presidit per Jens Weidmann. La situació de l’economia de l’euro i la mundial havia arribat a un punt excessivament perillós per a la seva estabilitat i calia que algú actués.
El món està recorrent un camí revolucionari de canvi econòmic. Està passant d’una economia basada en el consum pel consum a una altra basada en l’estalvi i això no és fàcil ni ràpid; al contrari, és dolorós. En aquest trànsit, Europa ha adoptat la via ràpida, el camí que hi va de dret, mentre que Estats Units ha pres el camí llarg, potser de més d’una generació, si és que no es perd fent-lo. El resultat és que allà han adoptat la política de fer anar la màquina de bitllets per tapar els forats de l’economia i aquí es vol que el camí es faci sense tocar la màquina de paper moneda.
Evidentment el pensament de l’ortodòxia extrema és imposat per Alemanya, criteri que li ve de lluny a la història, amb més de 60 anys d’èxit macroeconòmic. A mi també m’agrada l’ortodòxia perquè deixa que les regles de l’economia puguin treballar sense fer trampes. Però tots sabem que l’economia necessita d’intervencions reglamentàries per corregir desviacions. Per exemple, si el Banc d’Espanya hagués intervingut en l’economia a l’any 2005, quan ja vaig escriure aquí que havia de limitar la durada de les hipoteques, el país no hagués caigut en el pou on ens hem ficat. Potser l’ortodòxia també ho hagués frenat, actuant per impedir que el dèficit espanyol arribés al 10% del PIB el 2007. No es va fer ni una cosa ni l’altra i a la fi el que va faltar no és teoria econòmica sinó una dosi normal de sentit comú.
Els desajustos de l’economia espanyola, italiana i francesa s’han de resoldre internament, empobrint els països i transformant-los, això és ineludible, però el que cal veure és si això es fa a costa de fer-los arribar a la fallida total, arrossegant la resta de l’economia mundial, o bé si es fa de forma més suau possibilitant fer la correcció en més temps, per un camí més curt que el dels Estats Units. Aquesta és la discussió. El Bundesbank vol fer-ho de forma dràstica perquè té por que si es fa d’una altra forma l’economia no farà els ajustos necessaris. La resta del món tem, al contrari, que aquest procés col·lapsi i pensa que és millor fer-ho en més temps posant condicions.
Aquesta darrera és la decisió que ha pres el Banc Central Europeu. Ha decidit comprar deute dels països amb dificultats per frenar l’escalada d’interès que llasta qualsevol recuperació. Això, fent anar la màquina de fabricar bitllets, cosa que torna el banc invencible davant qualsevol especulador. Com que aquesta acció és inflacionista, el BCE traurà del sistema la mateixa quantitat de diner. Així, la inflació no pujarà i es traurà massa monetària del conjunt d’Europa, mesura antiinflacionista, cosa que encara perjudicarà més el creixement de l’economia europea, i reforçarà la paritat de l’euro enfront el dòlar i la resta de monedes exteriors, penalitzant alhora l’exportació euro enllà. Per això és obligat que aquesta mesura vingui acompanyada d’altres mesures correctores. Jo hagués fet en el mateix moment una baixada del preu del diner, ara del 0,75% davant del 0,25% dels Estats Units.
Si el BCE no fos com el Bundesbank, si fos com el BdE o com el banc d’Itàlia, això no faria falta, ja que no retirant exactament la mateixa quantitat de diners dels sistema que la que s’entra comprant bons dels estats, es podria mantenir una petita inflació controlada. Però amb el Bundesbank fent de policia és impensable que això es pugui fer.
La conseqüència del moviment del BCE serà que els tipus d’interès de les administracions i dels bancs baixaran, essent un punt clau per a la recuperació. Si el país es finança per sota el 3%, arriba a créixer per sobre el 2% i el balanç exterior és positiu, de més del 2%, l’economia es recuperarà ràpidament. Sembla que la mesura del BCE assolirà un bon finançament, però farà falta exportar més, i això serà difícil amb els socis europeus sense poder de compra i amb un euro revaluat. Si no es corregeix aquesta revaluació de l’euro, els salaris del país encara hauran de baixar més o bé s’haurà de treballar més pel mateix sou, tal i com faran Portugal i Grècia.
En les properes setmanes podrem veure com el camí es va endreçant. Per un costat, el Govern espanyol haurà d’acceptar el rescat que li proposen i, per l’altre, podrem veure potser el mes d’octubre que el BCE baixi el tipus d’interès fins al 0,5%, fent lliscar l’euro cap a 1,20 $/€. A mesura que van passant els mesos, veurem el cas francès, el més interessant de tots. El nostre esforç exportador es fa sobretot a càrrec dels francesos (Espanya exporta el 45% a França) i l’economia del país veí va caient continuadament, no essent competitiva amb l’exterior. El govern francès intenta noves mesures que canviïn la direcció, com la constitució d’un banc industrial, però tot plegat serà foc d’encenalls en un país al qual no agrada treballar i, a sobre, cobra molt. El govern Hollande ha apujat els impostos als rics fins al 73%, mesura demagògica que s’anticipa a les retallades que haurà de patir França els anys vinents: ara ja anuncia una retallada de 10.000 milions per al 2013. La vertadera batalla serà allà, on possiblement sortiran noves mesures i idees per fer créixer l’economia europea i la competitivitat.
Podria ser que França introdueixi més sentit comú en aquesta confrontació entre ortodòxia i mesures excepcionals que ara hi ha dintre el BCE. Si això arriba, benvingut sigui.