Una de les frases des de fa mesos que les empreses escolten dels bancs és que aquests se senten còmodes en la posició que tenen en les empreses, eufemisme que vol dir que no pensen donar cap més crèdit ni volen ser el banc que tingui més protagonisme en el mix financer de l’empresa.
El mateix eufemisme el trobem en la posició alemanya a voler resoldre el cacau financer de l’euro. La resistència a crear eurobons, a apujar la inflació, a dissenyar un fons bancari per a rescats, a fer créixer l’economia de l’euro, és, si fa no fa, el mateix que fan els bancs amb les empreses. Alemanya es troba molt còmoda en aquesta situació, ja que el seu nivell de competitivitat no es mou, la inflació i els salaris romanen continguts i tot el capital d’Europa va cap allà a preus negatius. Per què hauria de voler canviar si viu amb aquesta comoditat?
Finalment, el Banc Central Europeu també aplica el mateix eufemisme. Té per única missió contenir la inflació a la zona euro al 2%, i la crisi actual la conté completament encara que això signifiqui la seva mort. Amb l’economia moribunda el BCE se sent còmode.
En el món de l’enginyeria i de la medicina apliquem diversos mètodes en el manteniment. El primer és el manteniment correctiu, que consisteix a actuar quan alguna cosa s’ha fet malbé: es canvia la peça, s’adequa l’entorn i es torna a posar en marxa. Un altre manteniment és el preventiu que canvia les peces desgastades abans que sigui catastròfic. Finalment el manteniment proactiu actua per evitar que les peces es desgastin i es facin malbé, és el control de la qualitat de l’oli en les màquines, el control del nivell de colesterol a la sang, el control de la pressió de la sang i l’actuació amb el contingut de sal en el menjar,… Tot això que la nostra societat coneix a bastament costa que s’apliqui en el domini de l’economia. Cert, hi ha actuacions dites contracícliques que preveuen i contenen els cicles de crisi, però ja hem vist que en el cas d’Espanya aquestes actuacions no van servir per contenir el sector bancari de la borratxera immobiliària i evitar la seva bancarrota. El Banc d’Espanya els va obligar a provisionar més que altres bancs mundials, però van ser engrunes davant la xifra immobiliària. La solució era la que vaig proposar en aquest espai l’any 2005, provisionar la totalitat dels crèdits hipotecaris de més de 20 anys. Això hauria contingut l’escalada de preus i hauria frenat la bombolla. Però no, els bancs centrals només miren la inflació (ni això van ser capaços de fer), encara que els seus supervisats saltin la mínima ortodòxia del sistema.
Aquesta setmana el Banc Central Europeu ha decidit en la seva comoditat no abaixar el preu del diner, que és de l’1%. La inflació de la zona euro cau lentament del 2,7% fins el 2,4% el primer trimestre, però clar, l’objectiu del BCE és mantenir-la al 2%. Tots els paràmetres de la zona euro estan caient, la inversió, el PIB,…però és que en aquesta caiguda de l’economia mundial el consum de petroli també s’ha vist afectat i els seus preus estan fent la caiguda més gran des de l’any 2009, baixant des de 125 $/b a l’abril fins a 98 $/b en aquests moments. Aquesta baixada afectarà de forma important a la inflació, que esdevindrà negativa en alguns països. Em pregunto per què el BCE no és proactiu sabent que la inflació baixarà i no actua abaixant en aquests moments el preu del diner. Als Estats Units els tipus d’interès de la Reserva Federal estan al 0% des del 16/12/2008 mentre que aquí estan a l’1% des del 8/03/2012. Aquesta diferència és substancial a l’hora de definir el canvi de l’euro amb la resta de divises. Mantenir un diferencial de l’1% amb el dòlar fa que molt capital vingui a la zona euro. Malgrat la turbulència de les dues darreres setmanes el canvi de l’euro ha baixat de 1,32 $/€ fins a 1,25 $/€ i tornarà a pujar quan la situació es relaxi. Obama està preocupat perquè els EUA no venen prou a Europa i això no aixeca la seva economia. Xina ha abaixat el preu del seu diner, cosa que encara afeblirà més la seva moneda front l’euro. Què esperem a Europa per actuar? Tot el món ha de créixer a costa nostra? No veuen els que romanen en la seva comoditat que hi ha la meitat d’Europa que no pot ser competitiva amb l’exterior al tipus de canvi actual?
Perquè tingueu una idea de la dificultat de competir en l’espai exterior a la zona euro, el nostre paper tissú, quan l’euro era a 1,32 $/€, estava un 5% per sobre dels preus internacionals. Si seguim la lògica del BCE hauríem d’abaixar els nostres costos en aquest percentatge, però no ho podem fer en les matèries primeres, que són les mateixes per a tot el món, ni amb el cost de l’energia, doncs tenim el millor. Només ho podem fer en el cost bancari i en el laboral. Però això és tasca impossible, ja que el nostre cost laboral és del 7%. Què vol que fem el BCE, que abaixem el cost del 7% al 2% i els treballadors treballin sense cobrar? És vital per a la zona euro, i per extensió per a tot el món, que esdevingui competitiva, i això ara passa perquè el BCE abaixi els tipus d’interès al 0% com EUA, perquè Alemanya admeti una inflació de fins al 5% per a ella i perquè es deixi lliscar l’euro fins a 1,1 $/€ i així l’Europa perifèrica pugui exportar els seus productes ?menys tecnològics.
Les 100 majors empreses gironines van créixer l’any passat el 6,5%. És a través d’elles, autèntiques locomotores, que crearem teixit industrial i llocs de treball quan creixin a ritmes de dos dígits. També faltarà que tinguem bancs. El ministre d’indústria francès ja ha començat a crear el banc públic d’inversió. Està esdevenint el meu referent.