Avui i demà viurem el segon match ball (pilota de partit) a l’economia mundial. El primer gran ensurt va ser la caiguda de Lehman Brothers, ara és la decisió grega de continuar o no amb l’euro. Recordo que molts financers em van explicar que el dia de la caiguda del banc nord-americà van pensar a comprar un camp per plantar patates com a única sortida. Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i a partir de llavors he fet sovint l’exercici de saber què faria jo si tot el sistema cau: plantar un hort al jardí, tenir bestiar petit i ser autosuficient des del punt de vista energètic, és a dir, capacitat de sobreviure autònomament. Però no, això no passarà. Els que fa anys que treballem en les empreses sabem que costa molt fer caure una empresa si els seus responsables no volen. La situació final d’una empresa, l’agonia, pot ser molt i molt llarga, d’anys.
Què pot passar si Grècia surt de l’euro? Que haurà de viure amb l’hort i les gallines, ningú li donarà crèdit i haurà de ser completament autònoma. Això vol dir que no podrà comprar res a l’exterior perquè gairebé tampoc hi ven res.
La crisi actual és d’una complexitat enorme que barreja fets històrics, enfrontaments ideològics i territorials de difícil solució. Els fets històrics són la Gran Depressió de l’any 29 i el període hiperinflacionari de l’Alemanya de Weimar. Els enfrontaments ideològics són entre els defensors i els detractors de l’estat del benestar, entre Europa i els Estats Units. I els enfrontaments territorials són entre els Estats Units, Europa i la Xina.
El món, no només Espanya, ha viscut per sobre les seves possibilitats en els darrers vint anys, quan els mecanismes crediticis s’han propagat arreu de forma desbocada. De fet ha estat el model expansiu dels Estats Units amb la política del consum pel consum qui ha propiciat això. Alemanya lidera una opció, que a mi em sembla correcta, que diu que ja no és possible el creixement infinit, créixer només amb consum i que cal adequar el nivell de riquesa a la realitat d’un país. L’establishment alemany diu que si fem els deures veurem caure els països que han adoptat el model expansiu sense cap correcció.
El problema és que el camí de l’austeritat necessita la pressió suficient perquè els governs i els ciutadans facin els deures, entenguin que la riquesa és fruit del treball i de la intel·ligència en lloc del finançament fàcil. I fent aquest camí hi ha el risc que, o bé caigui tot el sistema, o que la caiguda sigui tan forta que costi massa la remuntada posterior. Així que vivim en la guerra freda de l’euro, amb Alemanya resistint-se a cedir a cap solució fàcil dels eurobons, de la unió bancària, d’injectar diners als bancs amb problemes, a suavitzar l’ajust grec, a impulsar estímuls keynessians o a deixar al BCE com a últim prestamista pels bons dels estats. És l’alemanya del nein. Nein i prou!
Jo estic d’acord en el fons del pensament alemany però no en la forma. Em sembla que s’ha d’explicar a la gent el relat exacte del que està succeint, que en el futur ja no es podrà viure només del crèdit, que el consum ja no serà font de riquesa, sinó de pobresa, i que per tant cal estalviar i viure d’una altra forma. També s’ha de dir que al món hi ha molts països que surten de la fam i que hem de repartir amb ells part de la riquesa que fins ara teníem. Això hauria de ser el relat base per explicar tot el que passa. A partir d’aquí s’han de citar les conseqüències, com que cal revisar el que és indispensable de l’estat del benestar, de què podem prescindir i de què no, per quadrar els comptes per no haver de viure del crèdit. Finalment cal debatre de què volem viure, quines empreses i sectors volem que aguantin l’economia i aportin riquesa suficient.
Però si tenim clar tot això llavors cal posar-hi direcció. Com sortirà la UE de la pèrdua de riquesa? Estalviant i exportant, cosa que implica actuar facilitant la modernització de les empreses, impulsant sectors estratègics i pressionant l’euro a la baixa. És evident que Espanya no pot propulsar projectes keynessians per fer més infraestructures, més AVE, més aeroports, més carreteres de forma massiva. Per tant l’acció s’ha de fer exclusivament en el model productiu, en la pagesia, en la indústria i en el turisme, de forma que siguin més competitius. Tothom hauria de saber que aquest és l’objectiu, que cal posar recursos financers, administratius i humans per possibilitar a les empreses ser exportadores. Per això no em val el que diu el president del Bundesbank, Jens Weidmann, quan s’excusa que Alemanya no vulgui fer res de res que no sigui austeritat dient a més que  “Nuestro objetivo no es el tipo de cambio, es la estabilidad de los precios. Y lo que ayuda a las exportaciones son las reformas estructurales que los países están llevando a cabo, no una disminución artificial de los precios a través del tipo de cambio. Por tanto, el objetivo del Eurosistema no es fomentar las exportaciones mediante la manipulación del tipo de cambio”. No té raó perquè el compte corrent de la zona euro és negatiu i no es pot ser passiu quan els altres països han devaluat la seva moneda per sortir de la crisi i han carregat sobre les nostres espatlles la seva solució. Això no ho hem de permetre.
Ens apropem a un enfrontament amb Alemanya. Grècia, Portugal i Espanya en tres anys han fet més ajustos que Alemanya des del 2001 al 2007. Si el país germànic no cedeix potser serà ell el que haurà de marxar de l’euro per incompatible amb la resta de països. Europa no aguanta dues velocitats tan diferents: o convergeixen o es divideixen, no poden romandre paral·leles