Continuem en el pendent de baixada. L’economia mundial, en particular la de la zona euro, no troba la solució als seus problemes. L’únic país que comença a donar símptomes de sortir del pou és Estats Units. Com ho ha fet? Senzillament, devaluant el dòlar, reindustrialitzant de nou, abaixant el cost dels crèdits i injectant massa monetària al sistema. Ha actuat segons el manual. Llavors, per què la zona euro no ho fa? Perquè hi ha massa desequilibris entre els països i una actuació d’impuls de l’economia els accentuaria encara més. Els alemanys els volen resoldre de la mateixa forma que ells ho van fer arran de la unificació de les dues ?alema?nyes l’any 1991. Van tardar 10 anys a solucionar la pèrdua de riquesa derivada de la unificació, treballant per augmentar la competitivitat del país. Ho van fer contenint els salaris, augmentant la productivitat de les empreses, traient despeses supèrflues del sector públic, concentrant els esforços a l’exportació, innovant, creant empreses industrials i de serveis… Quan a partir de l’any 2002 Xina va començar a conquerir mercats, Alemanya ja estava preparada per subministrar maquinària al país asiàtic i a l’any 2008, inici de la crisi mundial, ja era el país més competitiu del món. Recordo una reunió a Frankfurt el 2002 on un fabricant de paper alemany es lamentava del baix creixement de la seva economia, admirant l’alt creixement d’Espanya. En aquells anys el Banc Central Europeu només actuava per ajudar l’economia alemanya, mantenint baixos els tipus d’interès. Això afavoria el funcionament alemany però era una actuació letal per a l’economia espanyola, amb una bombolla immobiliària reescalfada per l’actuació del BCE. L’ajuda a Alemanya va ser la llosa d’ara per Espanya i això els alemanys ho haurien d’acceptar.

El cas és que Alemanya és molt més competitiva que molts altres països de la zona euro a excepció dels seus veïns nòrdics, Bèlgica, Holanda, Estònia i Finlàndia, cosa que podem veure en el gràfic de balança comercial. La resta de països tenen economies molt desequilibrades en comparació als de l’entorn alemany i la creació de la moneda única encara ha accentuat més aquests desequilibris pel fet que el cost i la facilitat del crèdit els ha accelerat. Per tant, té raó Angela Merkel quan demana que es facin els deures abans de rellançar l’economia per evitar recaure en la tendència desequilibridadora. La pregunta és si el sistema aguantarà mentre es fa el camí amb la lentitud que s’avança.

La pèrdua de riquesa d’Europa a conseqüència a la globalització de l’economia es va amagar durant deu anys amb el recurs a l’endeutament. Després d’haver-se trencat el mirallet de la immobiliària, “mirall, mirallet, qui és la més bonica de totes les economies?”, va aparèixer la crua realitat: érem molt més pobres i havíem aniquilat una part important del teixit industrial arran d’emmirallar-nos en la construcció. Cal, doncs, retornar urgentment als paràmetres anteriors a l’any 2002. Aquesta setmana hem après que el PIB per càpita espanyol ha assolit el valor d’aquell any, però aquesta pèrdua l’hem concentrat exclusivament en milions d’aturats. És evident que la resta del sistema que encara té feina ha de compartir la seva riquesa amb el col·lectiu més perjudicat, sent solidari. Això es fa abaixant els salaris dels que treballen per permetre que les empreses tornin a ser competitives, tornant a crear treball, i aprimant el sector públic fins atrapar els nivells que tenia a principis dels anys 2000, alliberant recursos financers per a les empreses. Quan aquest plantejament estigui en marxa serà l’hora de començar les polítiques d’impuls monetari, la creació d’eurobons, la creació de moneda per part del BCE, el lleuger augment de la inflació i la creació de llocs de treball. La zona euro estarà en condicions de tornar a ser competitiva.

De fet l’àrea euro en el seu conjunt avui no és prou competitiva. La zona té un lleuger dèficit per compte corrent del -0,4% del PIB. Alemanya té superàvit per compte corrent perquè ven el 60% de la seva exportació a Europa, el 40% a la zona euro. Tampoc ho és tant. L’euro pateix des de fa temps una sobrevaloració de la moneda fruit de les polítiques del BCE. Mantenir el preu del diner molt per sobre del d’Estats Units afavoreix la sobrevaloració de l’euro i la pèrdua de competitivitat de l’àrea. Després de l’última baixada del tipus d’interès a l’1%, l’euro ha començat a caure fins 1,3 $/€. Només quan ens apropem a valors d’interès del 0,25% que té Estats Units, el valor de l’euro permetrà a l’economia europea atrapar la competitivitat necessària per tornar a crear riquesa. El canvi a la cúpula del BCE i la flexibilització de la direcció alemanya apunten que, quan Mario Monti i Mariano Rajoy hagin aplicat els seus programes de contenció del sector públic, començarà el rellançament, previsiblement durant el segon trimestre de l’any vinent.

I si el sistema no aguanta? Déu ens en lliuri. No hi ha cap possibilitat que un país surti de la zona euro. Seria la seva fi durant generacions. La sortida provocaria una fugida massiva de capitals i aturaria el país. L’única possibilitat seria la sortida d’Alemanya, cosa que en lloc de devaluar la seva moneda, seria revaluada i en lloc de perdre capitals, en rebria.

Prefereixo ser optimista i creure que falten pocs mesos per arribar al punt d’inflexió. Aquell mes podrem enterrar definitivament els vidres trencats del mirallet immobiliari que ens ha enganyat durant una dècada.