Acabo l’any immers en batalles en tots els fronts possibles. Els esforços realitzats en els darrers anys no són suficients per sobreviure en els temps actuals. L’any 2007 la producció de l’empresa fou de 18.000 tones. En el darrer any la producció de paper ha passat de 28.000 a 35.000 tones. Un augment del 25% en el darrer any o d’un 94% en els darrers 4 anys, augmentant la productivitat des de 400 tones/persona.any a 580 tones/persona.any (una millora del 45%), no ha estat un moviment prou fort per assegurar la rendibilitat de l’empresa. Invertir 18 milions d’euros, comptar amb la complicitat dels treballadors, desenvolupar tecnologia en estalvi d’aigua i energia, ser innovador en producte i esdevenir referent tecnològic en el sector no ha estat condició suficient per assegurar la rendibilitat. Al cap dels anys un descobreix que en el món econòmic hi ha coses més importants que això, per exemple que no es pot competir en el mateix espai amb multinacionals que compren la matèria prima molt i molt més barata que tu pel sol fet que són més grans. Això obliga a tenir millor els altres costos de fabricació, l’eficiència, l’energia, els costos laborals, els costos de capital, els productes químics. És fent tot això que hem estat batallant en els darrers mesos, pressionant els productors de matèria prima per aconseguir preus propers als de la competència, barallant-nos amb Endesa per la compra de la part de la central de cogeneració i per resoldre el seu bloqueig al parc de 132 kV, contenint els salaris, formant el personal per assolir millors eficiències, presentant al mercat nous productes, obrint nous mercats més enllà de la Unió Europea, recorrent expedients de l’ACA, presentant documentació per aconseguir subvencions per estalvi energètic, impulsant la renovació del comitè d’empresa… la lluita ha de portar irremeiablement a la transformació del nostre sistema i a l’èxit. No hi ha més camí per tenir esperança.

El nostre cas és el reflex del que passa a moltes empreses industrials a Catalunya. Els índexs de l’exportació ensenyen que millorem mes a mes i el turisme aquest any batrà tots els rècords històrics. És el camí en el qual cal insistir i al qual un dia caldrà afegir-hi la inversió en modernització de fàbriques i en estalvi energètic. El món industrial, l’agroalimentari i el turístic estan fent els deures. L’administració catalana també els ha començat a fer, ajustant el pressupost als ingressos, intentant eliminar tot el que és superflu encara que això li costi errors (ai, Harvi, el més racional sovint no és el millor comercialment), obrint un debat que un dia hauria de portar a treure les tisores de podar i eliminar les Diputacions i els Consells Comarcals. La Generalitat lidera l’ajust a Espanya, cosa que posa Catalunya al lloc on ha de ser, liderant la transformació i la modernització espanyola, essent referent per a la resta de la societat. Aquest camí també és d’esperança i portarà a l’equilibri financer de la Generalitat, punt previ a la recuperació econòmica. Pel sender s’haurà descobert la rauxa del govern tripartit que va augmentar irresponsablement el ritme inversor a Catalunya des de 2.500 milions als més de 6.000 milions anuals durant els anys 2005-2008.

Pel que fa a Espanya el canvi de govern és l’embrió de la transformació que s’ha de fer en els propers mesos. Espanya ha de seguir l’exemple de la Generalitat, ajustant el pressupost als ingressos, però ha de fer més. Ha de canviar la legislació laboral, trencant l’obligació dels convenis col·lectius i permetent els d’empresa, ha de possibilitar el foment de llocs de treball sense que això impliqui cap por per qui lloga, ha de resoldre els contractes de joves i ha d’abaixar els costos de la Seguretat Social. El nou Govern té la part més important en el sistema bancari, en resoldre-li el forat immobiliari per facilitar a la fi el retorn del crèdit a les pimes. Finalment queda el sector energètic, també amb un forat de 30.000 milions que el nou Govern hauria de resoldre canviant el sistema de preus actual, traient la tecnologia nuclear i la hidràulica de la llotja diària de preus i presentant una quitança del dèficit anterior. En aquest aspecte sóc més escèptic a creure que el nou Govern sàpiga resoldre el tema perquè el ministre responsable és un turista canari.

Tot plegat fa pensar que estem fent els deures i que el futur no està molt lluny, potser d’aquí a un any. Si mirem al nostre entorn, Itàlia tot just comença a plantejar els deures, França ni tan sols s’ho ha plantejat i, quan ho faci, no tindrà l’esperit de sacrifici que tenim a la península ibèrica. O sigui que el seu mercat és nostre i dels italians.

Pel que fa a l’entorn internacional les coses també es mouen. Estats Units no s’ha enfonsat com la resta d’economies i està remuntant a poc a poc la seva economia, convertint-la un dia en locomotora, apujant el valor del dòlar. El petroli pateix la baixa activitat econòmica mundial i frena el seu preu des de 110$/b cap a 100$/b, fet que ajudarà a la recuperació econòmica global. Xina ha perdut vendes per la baixa activitat dels seus mercats i ha decidit impulsar el seu mercat intern (per fi!). Alemanya s’adona que ha de cedir en la rigidesa del Banc Central Europeu si no vol caure arrossegada pels altres països d’Europa i que haurà de possibilitar el seu consum intern.

Per una vegada sembla que tots els factors s’alineen per treballar cap a un objectiu comú, el creixement ordenat de les economies mundials. Per això veiem que la lluita i el sacrifici porten cap a l’esperança.

Bon Nadal a tothom.