Tornem a ser a la Puríssima, davant el pont més llarg de l’any. Aquesta vegada, però, la situació no és pas la mateixa que la d’altres anys. L’economia està completament desballestada, amb un euro que no sap què fer per sobreviure, amb unes administracions públiques que no saben quadrar els seus pressupostos, unes empreses que no saben on vendre ni cobrar, i unes famílies angoixades sense feina i no veient clar el futur dels seus fills. Mireu el gràfic, és monstruós. Ha començat la gran davallada i només una actuació contundent pot reconduir el pendent on ens hem posat, cosa que ha de fer el nou president electe, Mariano Rajoy. És urgent que actuï, que expliqui el paquet complet de mesures per atacar la crisi.

Poc a poc va essent més fàcil debatre arguments que abans eren tabú. Per exemple, ningú dubta que abans vivíem per sobre de les nostres possibilitats, a crèdit. Comença a admetre’s que els salaris han de baixar per poder repartir el treball amb els aturats, raonament tabú només fa uns quants mesos. A finals de l’any 2008 deia en un article que la xifra que ens havíem d’empobrir, la que vivíem per sobre de les nostres possibilitats, era prop del 30%. Devem estar a la meitat d’aquest procés, essent ara quan es comença a actuar de forma contundent, sobretot a l’administració catalana. Tardem massa temps a prendre decisions a causa de la forta resistència a entendre l’origen del problema, la pèrdua de productivitat de la societat espanyola i europea. Només quan les coses esdevenen impossibles s’accepta que s’ha de fer alguna cosa i s’abaixa la resistència. Aquesta actuació ens ha portat a tenir més de 4,4 milions d’aturats enregistrats a les llistes de l’atur i a tenir 5,5 milions d’aturats al país, amb la certesa que no es crearà més treball fins d’aquí molt temps. Perquè crear més treball passa primer per aguantar les empreses que encara queden, fer-les competitives i fortament exportadores, capitalitzar-les i potenciar-les perquè creixin, inverteixin i així creïn nous llocs de treball. Si poso la mirada en el camí a fer, veig que el temps necessari per fer això no serà abans del 2014. És urgent fer coses, saltar tabús, concentrar tots els debats i dedicar esforços a potenciar les empreses. Veurem què farà el nou govern electe, però els altres actors, empresaris i treballadors podem dissenyar un camí que porti al mateix lloc, per exemple abaixant els salaris temporalment per fer les empreses més competitives. Una mesura com aquesta és difícil d’executar sense conèixer les mesures que el nou Govern aplicarà, però pot ser una mesura condicional, extreta de l’estudi de la competitivitat mínima que ha de tenir una empresa, un acord entre treballadors i empresa que aplani el camí en els propers mesos.

En els quatre anys que portem de crisi no hem fet res, insisteixo, res, per millorar la competitivitat de les empreses, punt essencial per sortir de la crisi. La reforma laboral no ha servit per aquest propòsit i totes les actuacions amb l’ICO per portar més liquiditat a les empreses han estat un fracàs. Tampoc hi ha hagut cap mesura que disminueixi la importació de petroli i de gas, el 66% del nostre dèficit exterior. L’única preocupació del Govern Zapatero ha estat actuar per abaixar el dèficit pressupostari i acontentar els mercats financers que li han de deixar crèdit per cobrir-lo. Una actuació de mira curta, no veient on hi ha l’arrel del problema, la baixa productivitat del país.

Sovint sentim dir que tal o qual actuació no es pot fer perquè l’economia no ho permet. Aquesta setmana hem escoltat dir al president Mas que amb aquesta economia difícilment es podrà obtenir cap Pacte Fiscal, sobretot si els que només fem els deures som els catalans, dic jo. Però hi ha coses que no depenen de cap capital i una d’elles és l’organització del treball. El pont d’aquesta setmana és l’exponent que el país no entén de producció, que només sap de serveis i d’administració pública. Ja ho he escrit un altre any, però la misèria actual obliga a recordar-ho. Parar i engegar un dia sí, dia no, durant tota una setmana, és una de les bajanades més grans que es fan en el món de la producció. Pensem en els tallers que escalfaran i refredaran els seus locals, la baixa concentració dels que treballin anant un dia a treballar sabent que l’endemà tornen a tenir festa, o en els camions que no podran descarregar durant dos dies enmig de la setmana, cosa que voldrà dir que la meitat restarà amb la càrrega sense poder anar a carregar de nou i l’altre meitat mirant si val la pena quedar aturat un o dos dies enmig del viatge. A les empreses que treballen sempre, que treballen dia i nit durant 360 dies l’any, les més productives del país i les més exportadores, els ho posen molt difícil.

El calendari laboral s’ha d’atacar de forma urgent. Ningú qüestiona els dies de vacances ni els 14 dies festius, es qüestiona la seva organització, que estiguin repartits enmig de la setmana, havent-hi la solució d’enganxar-los al cap de setmana. Es diu que el sector hoteler en surt beneficiat. No és cert. Una setmana de pont només beneficia els viatges a l’estranger, mentre que tres o quatre dies consecutius beneficien només als hotelers del país.

Aquí el que passa és que el país s’ha anat desenvolupant d’esquenes als costos de les empreses, donant prioritat al jaja-jiji, creient que el crèdit era infinit i prioritzant els interessos dels polítics i de l’església per sobre del de les empreses. Doncs que siguin ells els que creïn els 5 milions de llocs de treball que falten!