Un polític em comenta que sóc l’únic opinador que pensa que a l’origen de la crisi hi ha el desenvolupament monstruós i dominador de Xina. És estrany, li comento, i només puc trobar-hi una explicació pel poc coneixement que el país té del món de la indústria.
La influència del desenvolupament de Xina des de l’any 2000 és notable a EEUU i a Europa. En ambdós llocs Xina ha anat conquerint mercats emportant-se llocs de treball, uns 2.500.000 a Europa. Però, a més, cada producte que ven a casa nostra deixa d’incorporar la contribució, que tenen els que fabriquem aquí, per a la sanitat, les pensions, l’ensenyament, en definitiva, per la nostra societat del benestar.
Gairebé tots els economistes estan ena?morats del creixement de Xina. Però, a qui serveix aquest creixement? Dintre Europa i EEUU aquest creixement només interessa a qui fabrica màquines (Mercedes) i fàbriques (Siemens) que poden vendre allà. També a les empreses que fabriquen productes de consum que produeixen allà i venen a casa nostra. Heus aquí la trampa. Xina no creix per al seu consum intern, només creix per vendre i dominar els mercats europeu i nord-americà. Tot l’excedent monetari de les seves exportacions, la reserva monetària més gran del món, només serveix per conquerir mercats exteriors. Tota aquesta manera de fer és premeditada, i forma part d’un pla a llarg termini. Això explica que, amb una exportació tan fenomenal com té, el valor de la seva moneda, el Yuan, no s’apreciï de valor com ho faria qualsevol altra moneda en un mercat transparent. Aquesta setmana encara he llegit que Xina pensava devaluar el Yuan per potenciar les seves vendes arran de la davallada de la compra en els seus mercats europeus i americans. Ja veieu, més del mateix, fins que ens enfonsem del tot.
No sóc l’únic que pensa així. La patronal francesa també creu que els productes xinesos han d’incorporar una taxa a la importació que compensi la pèrdua de contribució a l’estat del benestar. Tornar al proteccionisme? Em pregunta el polític. No necessàriament com en els temps dels aranzels, ja que això seria anar contracorrent. La globalització és bona perquè permet la circulació de béns i serveis, permet optimitzar l’economia, però també té efectes negatius que s’han de corregir. Un és la pèrdua de contribució a l’estat del benestar i l’altre, l’excés de transport que fa intolerable la concentració de CO2. Poc a poc anem arribant a la conclusió que els mercats financers s’han d’acotar, de frenar en la seva velocitat d’actuació especulativa. Doncs la part de la globalització que afecta les mercaderies també s’ha de revisar, posant-hi tots els costos externs i socials sense caure en la temptació de tancar les fronteres.
Posar taxes a l’entrada dels productes no és cap novetat. L’IVA és l’impost que es posa a qualsevol producte que entra en el nostre espai econòmic. Com més alt sigui, més afectarà el producte que ve de fora. El producte que es fabrica aquí només es penalitza pel valor afegit, ja que ell ja es descompta l’IVA de totes les matèries primeres i dels serveis utilitzats durant la seva producció. En canvi, el producte que ve de fora, si en el seu país no té l’impost, quan arriba aquí l’ha d’incorporar, contribuint a l’estat del benestar. L’altra taxa que s’ha d’afegir és la del CO2. Aquesta taxa penalitza el consum d’energies fòssils i hauria de funcionar com l’IVA, és a dir, incorporant només el CO2 afegit en un procés, descomptant-lo quan surt a exportació i incorporant-lo quan entra per importació.
Tant una mesura com l’altra no agraden als economistes perquè, durant la seva aplicació, frena el consum intern de qualsevol economia. Potser sí, si es fa de manera senzilla, però l’aplicació d’aquests augments d’IVA i de taxes podrien anar acompanyats d’altres mesures reequilibradores que fessin que l’augment de la pressió fiscal sobre l’economia fos neutra, com per exemple d’una disminució de l’impost sobre la renda, una disminució de la contribució empresarial a la Seguretat Social o acompanyat d’una baixada del tram d’IVA bàsic, el de l’alimentació. Tampoc agrada als economistes perquè apujar l’IVA fomenta encara més l’economia submergida. És cert, però encara ho fomenta més el cost que les empreses han de pagar a la Seguretat Social per cada lloc de treball i no en parla ningú.
Amb això volia explicar a l’amic polític que hi ha altres maneres de fer en la fiscalitat del país ajudant les empreses a ser més rendibles i a fer més portable el finançament de l’estat del benestar. A canvi, els debats es cenyeixen exclusivament en el finançament dels dèficits de les administracions públiques i en la creació de noves empreses derivades de les noves tecnologies amb innovació i creativitat.
El debat útil per sortir de la crisi hauria de ser sobre què fem per impedir que les empreses que queden caiguin i per afavorir el seu creixement i la seva internacionalització, augmentant les exportacions. Un debat que hauria de resoldre l’equilibri dels salaris amb la productivitat, el finançament i l’aval de les exportacions, el finançament de circulant, el finançament de modernització de processos i de millores en estalvi energètic, la formació d’aprenents, el fracàs escolar, la convergència de treballs entre la universitat i l’empresa, i la tutela de les empreses a l’exterior amb Acció10. I evidentment sobre la fiscalitat positiva: la imaginació en la política.