A poc a poc els arguments de com sortir de la crisi es van diluint a mesura que es van esgotant. Primer es va dir que la crisi era financera, importada d’Estats Units, després fou immobiliària i dels bancs i ara dels deutes públics. Les reaccions també han fet el seu camí, des de dir que la crisi no l’hem de pagar nosaltres, “que la paguin ells”, passant per polítiques d’inversions de caire Keynessià com el Pla E, dit Pla Zapatero, arribant a actuar a corre-cuita per eixugar els dèficits de les administracions. En tot aquest recorregut gairebé no queden arguments i, el que és pitjor, es van acabant els que podrien corregir alguna cosa.
Des del primer dia tinc clar que el que va aparèixer a partir de l’any 2008 fou un enorme desequilibri entre el nivell de riquesa que teníem i el que preteníem tenir. El braç era molt més llarg que la mànega i aquest desequilibri, a partir de les crisi de la subprime i immobiliària, havia quedat al descobert. Ara sabem que durant decennis la nostra economia ha viscut de rifa, del deute, tant financer com en l’ús d’energies fòssils. En pocs anys, potser uns 30, hem esgotat uns fons dineraris i energètics tan fabulosos que l’herència que deixarem als nostres fills ens avergonyirà.
Per tant, comença a ser hora d’aturar debats inútils i actuar amb contundència. Com diu Guardiola, és hora d’aixecar-se a treballar, deixar els laments i actuar. O com vaig llegir també en una entrevista, és hora de deixar de demanar només drets per agafar la responsabilitat. I això només vol dir acceptar que hem d’igualar el nivell de riquesa real amb el fictici.
En aquests darrers anys hem fet certs deures. Les empreses que han quedat són més competitives que abans, les administracions estan ajustant els seus pressupostos als ingressosÉ però ni el camí és suficient, ni la velocitat amb què s’eixuguen els dèficits és l’adequada, i es corre el risc que la màquina s’aturi del tot. La dinàmica actual és bona perquè permet qüestionar-ho tot, però té el perill de portar-nos massa avall i no poder remuntar més tard.
Manca algú que miri què s’ha de fer per augmentar la velocitat de l’economia, que faci un pla com el que ha dissenyat Obama per disminuir l’atur. La qüestió és que ens hem d’empobrir i aconseguir alhora que les empreses tornin a tenir beneficis. Abans la solució era fàcil amb la devaluació. Quan es devaluava la moneda tots els productes importats augmentaven de preu mentre es contenia l’augment dels salaris. Amb el mateix sou pujava la gasolina i tots els components on hi intervenien productes exteriors. L’equilibri de la riquesa era automàtic, les empreses tornaven a ser competitives amb l’exterior, tornant als beneficis, i es tornava a crear treball.
És urgent trobar un mecanisme semblant. Durant aquests 4 anys de crisi l’únic mecanisme que he escoltat per arribar a una devaluació tècnica encoberta era la baixada de cotitzacions socials compensada per un augment d’impostos. Però no, els sindicats, amb el seu bloqueig, sempre s’han carregat aquesta solució. Tot i que encara hi podria haver un petit marge per augmentar l’IVA, els impostos als més rics i els impostos especials (gasolina, tabac i alcohol), sóc escèptic que cap govern pensi en derivar una part d’aquest augment a una baixada de cotitzacions socials a les empreses, ja que la seva dèria en aquest moment només consisteix en abaixar el dèficit pressupostari.
Això és un error. No es pot veure el ?pa?norama econòmic només des del punt de vista financer i monetari, obviant els altres mecanismes de l’economia.
Aquesta setmana una editorial de Diari de Girona deia que calia restablir la confiança per afavorir l’economia. Doncs n’hi ha per molt de temps perquè això arribi. El món empresarial ha de treballar amb els seus recursos, els bancs han desaparegut i el més fotut és que no tornaran a venir. Tant la nova norma Basilea III que obliga les empreses a ser més solvents, com l’estat en què quedaran els bancs després d’aquesta guerra fan veure que les empreses s’hauran de capitalitzar per afrontar el futur, i això vol dir que han d’entrar en un període de beneficis per poder-hi arribar.
Impulsar el treball exigeix treure entrebancs, rigideses i impostos que penalitzen el treball com la cotització social. Obama pretén subvencionar els llocs de treball creats, és una solució, però a mi em sembla més forta qualsevol mesura que afecti tots els llocs de treball, que condueixi de nou a les empreses a obtenir beneficis de forma general. Si no s’actua per aquest ca?mí s’haurà d’esperar que els pocs recur?sos que ara generen les empreses perme?tin petites inversions que millorin de nou els marges per més endavant tornar a in?vertir, i així successivament. Un camí que es pot fer etern, deixant entretant generacions d’aturats a la cuneta i conflictes socials.
Si no es fa res des de l’administració en aquest sentit és possible que una altra solu?ció sigui la d’abaixar els sous de forma ge?neralitzada, essent una altra manera de fer la devaluació tècnica, solució que vindrà so?la com a supervivència de moltes empre?ses.
Sigui el que sigui, el que no es pot ?aguan?tar és que el reequilibri de riquesa del que parlo es faci recaure exclusivament en els aturats i es deixi com a llegat als nostres fills. És hora de menys drets i més responsabilitats.