Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure l’entrada de nens al cole. És una observació fantàstica que permet copsar la il·lusió que traspua en aquell lloc i en aquell instant. Els pares, majoritàriament mares, van arribant amb els seus fills. Uns aturen el cotxe per facilitar que els seus fills baixin, altres els acompanyen en moto o en bici, però la majoria ho fa a peu. Quan es van aproximant a la porta del col·legi van trobant els amics i es mostren contents. Els pares també participen del retrobament amb els altres. Alguns germans petits assisteixen a l’acte observant-ho des del cotxet. En veig un que camina amb la motxilla i el xumet! No, aquest no entra al cole, va a la guarderia, tot observant l’enrenou que hi ha a l’entrada del cole gran. La visió d’aquest fet quotidià permet fer-se una idea de fins a quin punt l’ensenyament és una cosa molt important en les famílies, és una activitat on es posa la màxima il·lusió, tot esperant que això propiciï un futur millor per als fills.
Però això sembla que només passa a primària. Als instituts aquesta entrada d’alumnes ja no traspua cap il·lusió. Ni hi ha els pares, com és evident donada l’autonomia del jove, ni tots els alumnes estan contents d’entrar-hi, ni tots esperen rebre un bon ensenyament per obtenir un futur millor. Molts pares han desconnectat dels estudis dels seus fills i el problema principal dintre les classes és la disciplina, deixant de banda els continguts.
A Espanya bona part de l’ensenyament és acceptable, tant a primària, com a la universitat. Però el pas per secundària fa aigües per molts llocs, essent aquí on es perd l’eficàcia del sistema educatiu. No és acceptable que un 36% dels alumnes surtin sense el títol d’ESO, ni és raonable que encara hi hagi un altre 30% d’alumnes que obtindran el títol però sense el nivell adient.
El fracàs escolar consisteix possiblement la ineficiència més important de l’economia del país, juntament amb l’absentisme laboral. No és senzill posar ordre en un espai ple de joves d’edats entre 12 i 16 anys, període de gran transformació en la seva personalitat. És difícil comunicar il·lusió per aprendre quan poques famílies s’interessen pels estudis, quan en la majoria d’elles es pensa que la sortida natural de l’escola és anar a treballar de peó o del que sigui. És impensable voler que els estudiants facin l’esforç de fer els deures quan hi ha la contrapartida de sortir a fer un tomb amb la moto, a xerrar amb els amics, anar a fer una activitat esportiva, o passant l’estona davant l’ordinador conversant pel Facebook. Si la societat no és capaç de donar moral als estudiants, si de ben petits no aconseguim una mínima rutina d’estudi i de treball de deures, si estudiar és una activitat poc o gens valorada dintre la família, si ningú els ajuda durant tota la formació a esbrinar l’activitat en la qual el noi/a voldrà treballar en el futur, serà impossible que els estudiants d’institut cedeixin a les temptacions que tenen al voltant per fer un esforç per estudiar.
Trencar aquesta dinàmica és difícil, tot i que la crisi de llocs de treball l’ha canviat parcialment. Amb una població emigrant tan elevada, farà falta temps (potser una generació) per assolir l’ordre de prioritats de la majoria de la societat catalana, és molt difícil canviar aquesta dinàmica.
Per tant, el sistema no pot funcionar com si aquestes disfuncions de la societat no hi fossin. Ni tots els alumnes tenen els pares nascuts aquí, ni tots els pares tenen formació universitària. La qual cosa porta a pensar que, en contra del que s’intenta fer avui, com més temps estiguin els alumnes en els centres educatius, millor.
Aquest any comencen a haver-hi instituts que fan horari intensiu. La raó és, diuen, que a la tarda els joves estan cansats i no atenen les explicacions. Per resoldre-ho concentren totes les classes al matí. I no estaran cansats a la cinquena i a la sisena hora? El que caldria fer és esponjar l’horari, facilitar temps entre classes per poder desconcentrar l’alumne, alternar els horaris amb assignatures de menys rigor, fins i tot introduir temps per fer deures i estudi tutelat. Però no, l’institut funciona millor sense alumnes, cosa que també he vist en alguna empresa quan els conceptes es giren: la rotativa de La Vanguardia era més rendible aturada que en marxa.
Els problemes de funcionament dels instituts tenen múltiples raons, la primera de les quals es troba en el preàmbul de la LOGSE quan diu que es barregen alumnes de destí universitari amb els de formació professional perquè la diversitat enriqueix. L’error va ser no preveure que, a més del col·lectiu professional, també hi havia el que no vol estudiar res, fet que ha anat minant les classes dels instituts cremant el professorat i fent baixar el nivell any rere any.
Els mitjans que hi ha als instituts no estan malament, els llibres i els professors haurien de permetre més eficiència. El gran problema és d’ordre, i passa per acabar amb aquell preàmbul fent classes homogènies per nivells. I de sentit comú, com pot ser que un estudiant de 4rt d’ESO tingui 13 hores de llengües (català, castellà, anglès, francès) i només 3 hores de matemàtiques? Creieu que es pot estudiar matemàtica sense fer exercicis a classe, pretenent que els alumnes les descobreixin a casa? El resultat d’això és que molt pocs alumnes trien posteriorment estudis tecnològics, un camí perfecte pel futur de la nostra economia, ja que és així com crearem enginyers i emprenedors.
Malauradament, la il·lusió a l’entrada de l’escola en molts casos no passa de primària.