Un lector de Bellcaire escrivia la setmana passada a Diari de Girona explicant els problemes que té la seva empresa per obtenir comandes per ajudar a orientar les empreses a millorar la productivitat.
Té raó quan diu que això és un contrasentit: la solució de les empreses passa per augmentar radicalment la productivitat, innovant, trobant nous productes i mercats, abaixant costos de producció.
El problema és que la majoria de les empreses es troben en fora de joc. En part perquè durant els anys de bonança no van fer els deures, no van aprofitar el moment per fer plans estratègics preveient el futur… perquè ningú creia que la globalització passaria factura. Ell sap que les empreses estan espantades, tenen por al futur i que han optat per polítiques per no morir, suprimint qualsevol despesa encara que pugui ser estratègica per a la mateixa supervivència.
És difícil resoldre aquesta situació. Per un costat no es ven prou en el mercat interior, fet que alhora provoca menys producció i un encariment de costos. Per altre costat, no es pot invertir en millorar processos perquè els bancs no existeixen. Finalment, no es pot sortir a l’exterior perquè els productes no són adients o són massa cars. Una equació de difícil solució. Sobre què es pot actuar? Sobre els costos que encara queden, és a dir, els que afecten les nòmines, seguretat social, energia, lloguer i serveis generals. Per això la seva empresa es veu afectada.
Difícilment les empreses podrem resoldre els problemes abaixant les nòmines. Em consta que els empresaris més descarats ja van actuar al principi de la crisi, tancant les seves empreses i constituint-ne de noves amb nous contractes laborals més baixos. Però la immensa majoria d’empreses no han actuat així i han mantingut els convenis laborals vigents, amb augments de salaris inclosos, cosa realment nefasta en aquest moment per al teixit empresarial.
A mi m’agrada posar imaginació a les situacions difícils i crec que pot servir a algú més. En el nostre cas l’empresa havia fet els deures invertint en els anys 2006 al 2009. La inversió ens ha proporcionat nous productes que han permès sortir a l’exterior, cosa que alhora ha fet possible un creixement de la producció i, més important encara, una millora de la tresoreria en vendre amb terminis de cobrament més curts. Com que no n’hi ha prou per resoldre el futur hem encarregat a dues empreses de serveis dos programes. Un és un programa de recerca per al desenvolupament d’un nou paper tissú en el qual veiem el futur del sector. L’altre és un programa d’inversió en estalvi energètic que ens permetrà obtenir distàncies substancials en costos respecte a la competència. Ambdós programes només seran possibles amb la col·laboració financera de l’administració i és per això que ens cal l’ajuda d’empreses especialitzades en aquestes tasques. També he de dir que en ambdós casos les empreses cobren per resultats.
Si han llegit els articles que publico a Diari de Girona deuen haver vist que estic molt content amb la tasca del servei d’exportació d’ACCIÓ, sobretot en l’exportació a França. Ara començarem actuacions en altres mercats geogràfics.
Serà molt difícil la supervivència de les empreses de serveis d’assessorament pel fet que la majoria de les empreses clients es troben sense rumb, amb la paradoxa de veure que aquelles podrien ajudar-les a enfocar bé però no les contracten. Quan els moments són vitals, quan el malalt té febre i li és difícil raonar, el que cal és estabilitzar-lo perquè es recuperi mínimament. Estem en aquesta fase. La meva percepció és que ningú fa res per estabilitzar el malalt mentre continua desorientat i sense prendre decisions.
Suggereixo posar imaginació en les propostes de les empreses de serveis. Difícilment una empresa que fa esforços per no tancar podrà pensar en plans estratègics de futur perquè no és capaç de veure res i, si ho veu, no sap com finançar les inversions necessàries. La millor ajuda avui per a les empreses passa per accions petites i concretes que ajudin a millorar els costos mínimament en àmbits d’estalvi de la factura elèctrica, de la de gas, de la logística, de nous mercats geogràfics,… cobrant per resultats o amb fórmules mixtes.
Soc pessimista respecte que l’economia trobi solucions a curt termini. En part perquè les solucions vindran quan es faci una anàlisi correcta de la crisi, cosa que em sembla que no es fa. Però per altra part perquè les solucions no són fàcils, ja que la majoria passen per treballar més per menys, un autèntic canvi cultural, i per trobar nous productes i serveis. En definitiva, és molt difícil resoldre situacions a curt termini quan el que estem passant és una revolució que demana un període d’almenys deu anys.
A diferència d’Alemanya la resta d’Europa ha d’aplicar nous criteris de reindustrialització a la seva economia. A Espanya aquesta reindustrialització l’ha d’impulsar una classe dirigent que, bé per la seva edat no sap què és la indústria, o bé va renunciar a aquesta en favor dels serveis arran d’una moda que va recórrer tot el món occidental. Per tant la solució vindrà per canviar la classe dirigent (polítics, banquers, advocats, sindicalistes, dirigents patronals) o bé per insistir de forma pedagògica en les accions que han de prendre per redreçar la situació. En això estem, per a la qual cosa hi hem de posar molta paciència i perseverança.