Són entre les sis i les set de la tarda a la Willy Brandt Platz a Frankfurt. Entre l’edifici de l’òpera i els gratacels del Deutsche Bank i el del Commerzbank hi ha el gratacel Eurotower, la casa de l’euro, allà on es prenen part de les decisions econòmiques d’Europa. De dintre el pàrquing surten cotxes de gent que hi treballa enmig d’un sistema de seguretat que impedeix a altres cotxes entrar-hi. L’edifici, de quaranta plantes, és el garant de la salut de l’euro i, per demostrar-ho, té al seu davant un monument a la moneda europea.
Els alemanys de Frankfurt semblen gent tranquil·la, gens angoixada pel moment que vivim. Aquests dies gaudeixen de la festa de la poma a la Goetheplatz, amb salsitxes i sidra. Admiro la seva manera de fer, treballadora, ordenada, segura, mirant el futur amb valentia, i intueixo un orgull per tot això en el seu cap. Però no tenen raó quan diuen alegrement que els espanyols som uns ganduls, que només ens escapolim del treball. És un tòpic turístic que no és cert, com tampoc és que portem barret mexicà, faldilles amb farbalans o que tota Espanya és de pandereta. Durant els anys de la borratxera immobiliària en el sector del totxo es va treballar molt i de forma dura. Una altra cosa és que el model va ser equivocat i ens passarà factura. És cert que hi ha molta ineficiència en l’economia espanyola, fruit de massa anys de bonança i d’endeutament, però això no pot ser argument per dir que no som treballadors.
Cal recordar als alemanys que, quan ells van passar la seva llarga crisi, a partir de la reunificació de l’any 1991 fins a finals de 2006, la política monetària del banc central europeu a partir de l’any 2000 els va afavorir amb interessos baixos. El que importava era que l’economia alemanya creixés, essent igual si l’espanyola estava massa reescalfada i li anava en contra, impulsant encara més l’endeutament immobiliari. Per tant, en el desastre espanyol també hi ha part de responsabilitat alemanya derivada d’una política monetària que els ajudava, perjudicant Espanya. També cal recordar que Alemanya i França van ser els primers països en no complir els requisits de dèficit pressupostari màxim. En aquells temps Espanya tenia pressupostos amb superàvit. Els arguments que els espanyols són destralers en el món financer són falsos. Espanya es troba en un canvi de model venint d’una posició històrica equivocada i així s’han de veure les coses.
Els alemanys tenen pànic a perdre el que tenen. I a fe que hi perdran. Qualsevol hipòtesi de sortida d’on som porta a passar-los factura. Per exemple, amb l’emissió d’eurobons. Amb la crisi els alemanys han vist com el seu deute en sortia amb menys interessos, no només que els dels països menys qualificats, sinó menys interessos que els que ells tenien històricament. Una emissió de bons conjunta els suposarà un augment dels interessos, perdent uns estimats 42.000 euros cada any. La raó és perquè ara els seus bons fan de valor refugi, obtenint interessos immillorables. Pagaran també la factura de la inflació ja que el BCE es veurà obligat a fer anar la màquina de fabricar moneda per eixugar parcialment el deute global de la Unió, cosa que vol dir que farà apujar la inflació de la zona, argument que posa nerviosos els alemanys recordant que va ser la hiperinflació la que va portar Hitler al govern. Pagaran la factura del creixement perquè el seu depèn de les exportacions, essent en 2/3 parts a la Unió Europea, que difícilment podrà seguir important en quantitat. Pagaran l’enfrontament que haurà de fer el món per posar els valors del canvi de monedes on toca, cosa que es tradueix en una batalla amb el Yuan xinès que pot afectar les vendes alemanyes.
La Unió haurà de posar en marxa la compra massiva de fons dels seus països amb el BCE o amb l’espècie de Fons monetari que posarà en marxa el setembre. També haurà de posar en marxa una aliança en política fiscal, abaixant deute i apujant impostos directes progressius. No n’hi ha prou en restringir la despesa pública, cal que la part rica de la societat i les grans corporacions que s’amaguen darrere l'”enginyeria fiscal” amb deduccions i exempcions, especialment a les entitats financeres, aportin molt més del que aporten ara.
Si el món occidental es posa d’acord, cosa molt difícil però necessària, hi ha quatre figures tributàries que posarien ordre al nou món globalitzat: la taxa de transaccions financeres, que la Comissió Europea ha proposat com a ingrés de la Unió; la taxa sobre el CO2, que indueix a reduir la compra de combustibles fòssils; l’impost sobre beneficis financers i sobre la talla de l’entitat pel seu risc sistèmic; i un impost sobre les grans fortunes.
Sense contundents nous ingressos fiscals públics, serà impossible que l’economia torni a créixer a causa de la impossibilitat que les empreses inverteixin, perquè no tenen accés a cap línia de crèdit.
Serà complicat resoldre aquest camí de transició cap a una nova economia globalitzada, d’internet i d’estalvi, l’economia de l’abundància frugal, però el que és segur és que caldrà cedir en plantejaments i drets històrics, tant nacionals com personals i, com més aviat es faci el camí, abans sortirem del forat cap a la pobresa on ens hem ficat.
Dimecres al vespre observo una festa al restaurant dels baixos de la torre de l’euro. Dijous la borsa es desploma. Era una celebració anticipada?