El benestar que hem assolit és el resultat dels grans guanys que la humanitat ha fet gràcies a la millora de la productivitat. Fa uns anys vaig calcular el cost de la piràmide de Keops, que va ser construïda per 100.000 persones fa 5.000 anys. Si la mateixa piràmide l’haguéssim de construir avui, amb la tecnologia que dominem, ho faríem amb 64 persones. El guany en productivitat és del 156.150%, que repartit en els 5.000 anys suposa un guany anual mitjà del 31,2%. Aquest guany és el benestar que ha assolit la humanitat en la seva història.
En una àrea monetària determinada els guanys de productivitat es mesuren pel creixement del PIB. L’augment del PIB és un indicador dels beneficis que fa aquella zona, mostra l’evolució de la productivitat i és proporcional a la millora del benestar. Això és en teoria, perquè el PIB també pot créixer impulsat per un endeutament, tal com va passar a l’Espanya del totxo, cosa que el fa irreal, i pel balanç entre les vendes i compres a l’exterior. Si un país ven molt més que no pas compra rep un flux monetari de l’exterior que augmenta la seva riquesa. Heus aquí que tots els països tendeixen a augmentar el seu PIB actuant sobre aquests tres mecanismes: millora de la productivitat interna, endeutament, i vendes a l’exterior. No cal ser gaire agut per veure que avui aquests mecanismes topen amb límits ben definits. Ni tots els països poden endeutar-se indefinidament (com havien cregut fins fa pocs anys, expliqueu-l’hi a l’Obama), ni tots els països poden ser exportadors nets, ja que algú ha de ser qui importi. Per tant, el mecanisme ideal que ha de tenir qualsevol economia avançada és el de créixer continuadament millorant la productivitat.
Un país ha de tenir la seva economia oberta a l’exterior si vol ser moderna i àgil, però això implica que ha de tendir a igualar les importacions amb les exportacions. Un país que exporti molt més que no pas importi, com la Xina o Alemanya, creix a base de prendre riquesa dels altres països. En aquest punt, un mercat transparent hauria d’actuar modificant la relació de canvi de les monedes a mesura que el país exportador esdevé més ric i l’importador més pobre, igualant les relacions. Com deveu sospitar això no passa en l’actualitat.
La desconfiança del món financer arriba a qualsevol racó de l’economia mundial. Es desconfia de Grècia i de Portugal amb raó. El deute de Grècia és del 142,8% del PIB i el de Portugal del 93%, però és que l’economia grega ha caigut l’any 2010 un 17,4% amb un saldo exterior de -10,5%, mentre que la portuguesa ha crescut un 1,35% però amb un saldo exterior del -9,9%. És un exemple clar de dues economies que no generen riquesa. Hi ha una il·lustració que fa entendre la qüestió, és la del Japó. Aquest país és el que té més endeutament del món, un 220% del PIB. Com és que els mercats no el penalitzen? Perquè tot i tenir un dèficit pressupostari del 7,4% té un creixement del 2,3% i un saldo exportador positiu del 3,6%. Els mercats interpreten que, de moment, el Japó podrà tornar el deute perquè té una economia que encara crea riquesa i pot finançar l’endeutament. I França? França té un endeutament públic del 81,7%, un dèficit pressupostari del 7%, un creixement de l’economia del 1,5% i un balanç exterior negatiu del 2,1%. El món financer comença a sospitar que aquesta economia no podrà créixer sense endeutar-se més.
Espanya es troba en aquest cas, agreujat pel problema de l’atur. Una economia que no creix, una balança exterior negativa d’un 4,5% i un dèficit pressupostari del 9,2%, no és cap carta de presentació encara que el deute només sigui del 60,1%. La solució només té un camí, reducció del dèficit pressupostari, eliminació del saldo negatiu exterior i creixement de l’economia. I això com es fa? Augmentant la productivitat. La productivitat és sinònim del cost d’un bé o servei. Un cost més baix sempre va associat a una millora de productivitat. Per tenir un cost baix es pot actuar disminuint els elements que intervenen en la confecció del cost, com és tenir menys mà d’obra o més barata, menys matèria primera o menys energia, però també es pot actuar en el denominador, produint més quantitat amb el mateix actiu, amb més hores, més intensitat o produint productes de millor qualitat.
La sortida de la crisi actual només té aquesta direcció. Caldrà trobar una porta a la manca de finançament del deute públic, segurament amb la producció de més moneda per part del BCE que vol dir més inflació (acció que va contra el codi genètic dels alemanys), però això haurà d’anar de la mà d’una reducció de pressupostos públics i d’un augment substancial de la productivitat. Com ho farem per produir més en una economia amb una demanda estancada, que no compra? Exportant tant com puguem i deixant d’importar. Per tant els vectors de sortida de la crisi passen per contenció salarial, augment d’hores de treball, inversió en nous processos i nous productes i estalvi energètic. Cal posar-se les piles immediatament i afegir-hi imaginació. Per exemple fent propostes com la de treballar una hora més a la setmana sense cobrar per a l’empresa i una altra per a l’administració durant un període definit. Per què no? Disminuir el numerador i ?augmentar el denominador, el quid de la qüestió.