Per fi hi haurà eleccions generals a Espanya. Durant 3 anys no es podien demanar eleccions perquè, deien, era fer el joc a Rajoy. En aquest temps tot el que es deia contra la política del Govern de Madrid era donar corda al PP. I si s’opinava contra els sindicats també era fer el joc a la dreta.
La veritat és que la legislatura va començar malament. Des del principi el Govern va negar que el país estigués en crisi. Dos anys ho va negar, per finalment acceptar-ho de forma imposada i donar les culpes al sector financer internacional.
En l’àmbit de les decisions cal concentració, determinació i fermesa, coses per a les quals s’han de tenir les idees clares per poder-les aplicar. És impossible prendre decisions correctes, a la velocitat pertinent, si s’han de prendre contra la voluntat o la manera de pensar de qui les ha d’executar. Això és el que ens va passar amb el senyor Zapatero quan va haver d’acceptar el dictat dels països europeus. El dia que va exposar les noves polítiques al Congrés de diputats havia de dimitir i deixar que algú altre del seu partit, amb idees sensiblement diferents a les seves, les pogués tirar endavant. Allò va anar molt de pressa i la història ha estat la que ha estat, molt a pesar nostre.
Un dia vaig llegir una entrevista on es deia que, si una societat no està d’acord amb qui la governa, el que ha de fer és canviar de governant. I si el que el relleva tampoc és adient?, li va preguntar l’entrevistador. Torni’l a canviar, li va dir. Heus aquí el nus. Durant quatre anys ens hem reprimit de demanar a Zapatero que dimitís per por que el proper governant sigui Rajoy i finalment serà així. I és que per poder fer fora a Rajoy primer hem de fer fora a Zapatero, i quan abans comencem millor. Per tant, benvingudes les eleccions i anem per feina.
El problema és que Espanya no té només una crisi, té un canvi de model econòmic, una autèntica revolució. Aquest canvi no es pot fer amb mesures tímides, dites en veu baixa perquè no se n’assabenti ningú. El nou model exigeix transparència, demana explicar-ho clar i alt per possibilitar que la majoria de la gent concentri els seus esforços en un objectiu comú.
Divendres vaig escoltar a Rubalcaba dir que la bombolla immobiliària va començar l’any 1998 i va acabar l’any 2008. Va explicar que la va començar el govern del PP i que el govern Zapatero no la va saber frenar amb prou contundència. És la primera vegada que escolto alguna cosa de la bombolla immobiliària amb tanta lucidesa. Ja era hora!
Però no n’hi ha prou. Els problemes d’Espanya tenen un component important en el daltabaix financer derivat de la ruptura immobiliària, però no és l’únic ni el més important. El problema número ú del país és saber fer alguna cosa més que no pas posar totxos, consisteix en potenciar sectors de l’economia industrial, de serveis i agrària que permetin ser més autosuficients en els productes que consumim i clars exportadors. Tot això es resumeix dient que tenim una baixa productivitat, que és el mateix que dir que som ineficients a tots els nivells.
Pot ser que el rumb que el capità Zapatero ha enfocat el vaixell de l’economia espanyola sigui el correcte, però no té la velocitat necessària per superar la tempesta en la qual estem immersos.
Per tant, el nou capità haurà de posar més marxa a les mesures per sortir del moment on ens trobem i caldrà que tingui clar l’objectiu per ser determinant. Que es podrà equivocar? És evident, com també que podrà rectificar. No es pot rectificar quan no es prenen decisions.
Serà Rajoy un bon capità? Deixeu que posi en dubte els seus coneixements del món empresarial i del teixit econòmic, raons per les quals per a mi ja no serà un capità adient amb el moment que vivim. Tindrà un equip que li resoldrà aquesta manca de coneixement, direu. Fa anys que lluito contra aquest argument. Un bon president s’ajuda de bons consellers i un mal president s’aconsella de mals consellers. Si el tema prioritari a Espanya fos jurídic, possiblement Rajoy podria ser un bon president, encara que les seves decisions anessin contra els nostres interessos. En la propera legislatura el tema urgent a resoldre és purament econòmic i per això caldria un capità coneixedor d’aquest àmbit. És com si per superar una tempesta en alta mar li donem el timó a un piragüista expert en rius d’aigües braves.
Els objectius com a votants poden ser, des d’aquest punt de vista, clars. Fem via a fer el canvi i propiciem el recanvi. Vol dir, treballem perquè la majoria del PP sigui la més petita possible i no arribi a ser absoluta.
A Catalunya no caldrà ara dir que si tu no votes ells voten, argument desgastat. Ara el vot útil no el tindrà el PSC, que va aconseguir 25 diputats, ara el vot útil, aquí, el tindrà CiU i caldrà treballar molt perquè no vagi al PP.
Eleccions 20-N, canvi pel recanvi.