Aquest any és un any que no convida a fer vacances. Jo mateix em trobo a la màxima tensió i no veig com ni quan em podré relaxar per fer alguns dies de vacances. El cas és que l’economia es troba malament. Té febre i convulsions, els metges no arriben a fer un diagnòstic encertat i els caps de planta, aquells que han de prendre una decisió, no en saben prou i han anat de vacances. El malalt es va afeblint a mesura que passen els dies.
Què li passa a la nostra economia? Doncs que es troba en un procés de canvi profund, en una metamorfosi i ha de passar de ser cuc a papallona. Al fer-ho pateix alteracions i té risc de morir-se. L’economia està en evolució a causa de tres factors principals: transformació per la globalització, transformació per la comunicació d’Internet i esgotament de matèries primeres, principalment l’energia.
No hi haurà solució sense resoldre aquests tres inputs. La globalització ens ha fet més pobres (un 30%) i la seva solució és l’augment dràstic de la productivitat, la supressió d’alguns drets i el repartiment del treball. Això implica noves relacions empresaris-treballadors, millorar processos, trobar nous productes, desenvolupar nous mercatsÉ en fi, evolucionar en el món de l’empresa, de l’ensenyament i de la universitat.
Internet ha canviat les formes de relacionar-se. Per a un dirigent, sigui Angela Merkel, Rodríguez Zapatero,É o jo mateix en una altra escala, ja no val prendre decisions de forma aïllada, sovint contra el parer d’altra gent. Ara les decisions s’han de prendre de forma transparent, s’ha d’exercir la pedagogia de forma continuada per possibilitar que altres entenguin les raons de les decisions. En l’època del Facebook i del Twitter no es pot ?ac?tuar d’esquenes a aquests instruments decisoris. Que jo sàpiga pocs dirigents polítics exerceixen aquesta mena de pedagogia. Internet està canviant les formes de compra, les modes, la manera de veure les coses i el futur el tindrà en compte de forma prioritària. Una marca que enganyi pot caure estrepitosament si és descoberta a Internet i a la inversa. Resoldre l’economia passa per pujar al carro d’Internet.
La globalització ha augmentat dràsticament el número de consumidors al món, fet que provoca que no hi ha prou recursos per repartir entre tots. O bé alguns deixen de tenir-ne o bé els altres n’hauran de tenir menys. És el nostre cas. Al món no hi ha prou coure, ni alumini, ni fusta, ni petroli per satisfer tothom. Per tant els preus van cap amunt.
Què passa si cap d’aquests deures es fa? Que l’economia no acaba d’aixecar el vol, torna a entrar en crisi, es constipa i agafa febre. L’any 2008 va començar la crisi dita financera coincidint amb el petroli a 140 $/b. Quan l’economia mundial va frenar, al 2009, el petroli va tenir ?menys demanda i va caure a 68 $/b. Llavors l’economia va tornar a aixecar el cap i el preu del petroli poc a poc va anar remuntant fins que aquest mes d’abril ha tornat a valors de 120 $/b. I què ha passat? Que l’economia mundial s’ha tornat a constipar iÉ avall. Si veieu el gràfic veureu la coincidència de la baixada de la producció a Alemanya i a Estats Units just quan el preu del petroli ha arribat a 120$/b. Ara l’activitat econòmica torna a baixar, fins que la demanda de petroli trobi un nivell que forci a baixar el preu. A partir d’aquí l’economia tornarà a remuntar però, mentrestant, haurà arrossegat una quantitat important d’empreses i de gent a l’atur.
Escolto dir a tothom que els mercats financers són culpables del problema del finançament dels governs. No hi estic d’acord de cap manera. Els mercats actuen amb la dinàmica d’oferta i demanda. Si no veuen clara la inversió no inverteixen. Què es pot fer per donar confiança? Actuar de forma transparent i decidida, amb mesures concretes i ràpides, just el que no fan els governs d’Europa. Tenim uns dirigents als països europeus de pa sucat amb oli, només mirant a curt termini pels seus interessos, sense veure que els problemes dels seus veïns també seran els seus tard o d’hora.
La mateixa cosa podem dir dels bancs. Es diu que l’entrada del mes de setembre serà ruïnosa. Per una part les empreses que van refinançar els seus deutes fa dos anys arran de la crisi han acabat els dos anys de moratòria que tenien i ara han de començar a amortitzar els crèdits. Per altra part els bancs avisen que donaran una altra volta a l’aixeta que tanca el finançament, amb el que això suposarà de greu en una economia que no té tresoreria. Em fa riure i alhora m’esvera que els bancs actuïn sense ser intel·ligents discriminant les empreses que tenen possibilitats de sortir-ne bé de la crisi de les que no. La seva actitud només portarà més morositat i perdran cada vegada més capacitat de negoci. A l’empresa ens demanem què esperen que fem d’aquí dos anys si no és treballar sense ells, de què pensen viure en el futur si empenyen a totes les empreses a ser autofinançades. Però no sé de què em sorprenc si reviso el que han fet durant els darrers deu anys i constato que encara hi ha els mateixos dirigents que, a sobre, pretenen donar-nos lliçons. Un dia un empresari francès ens va explicar a Pimec que el govern i les patronals franceses forçaven els bancs francesos a donar crèdit a pimes. Quan li van preguntar com ho feien per pressionar-los va respondre “és que després del que han fet, si no ho fan, són uns criminals!”
Jo em pregunto, no haurem de començar a fer una llista gran de criminals? Perquè entre banquers, grans empresaris i certs polítics la llista comença a ser llarga. No és que us vulgui amargar les vacances, de fet el temps tampoc ajuda molt, però la recaiguda és gran i no en podem ser aliens.