Aquesta setmana Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada i director del servei d’estudis de CatalunyaCaixa, va presentar l’informe semestral sobre l’economia catalana i el de l’economia espanyola. Va ser contundent, “la crisi s’ha acabat”, va dir referint-se a Catalunya. Ho va fer en la mateixa setmana que el col·legi d’economistes de Catalunya es mostrava pessimista respecte al temps necessari per sortir de la crisi. Possiblement per això va ser tan contundent, per fer de contrapès i ser positiu en l’aixecament de la moral.
Les dades de l’informe són interessants. Destacaré els punts clau. Ensenya que estem executant el canvi de model productiu a tota velocitat, amb el fre posat en la construcció i la marxa posada en la indústria i en el turisme. Les dades sobre l’evolució de la construcció fan esfereir si s’observen en la perspectiva històrica des de l’any 1991. En aquells anys, afectats també per la crisi després de l’any 1992 fins el 1996, els habitatges iniciats eren de 25.000 a 35.000 per any. Durant la borratxera immobiliària, a partir de l’any 2002, els habitatges iniciats van passar de 84.000 a 102.000 l’any 2006. A partir d’aquí el número ha baixat estrepitosament fins arribar als 11.000 habitatges iniciats en l’actualitat. Un declivi històric, fruit d’una pujada temerària, que ara ens fa molt mal, destruint llocs de treball en excés.
A l’altre costat hi tenim la indústria que, si normalment manté una capacitat d’utilització de les seves instal·lacions del 80%, a partir de l’any 2009 va caure per sota del 70%, recuperant-se lentament des de llavors fins arribar al 73% de l’actualitat. Fins que no torni assolir nivells d’utilització del 80% difícilment tornarà a invertir en nous bens d’equipament, fet essencial per millorar la productivitat. La part més sorprenent de la millora industrial és el destí de les seves vendes a l’exportació. Si en els primers trimestres de l’any 2009 l’exportació catalana era de més de 9.600 milions d’euros, en l’actualitat aquesta xifra trimestral sobrepassa els 13.400 milions, un augment de més del 39,5%. La taxa de cobertura de l’exportació catalana, la relació entre el que importem i el que exportem fora d’Espanya, ha passat de ser només del 62% a l’any 2005 fins el 74,2% a finals del 2010, la xifra més alta dels últims 10 anys. Veure el pendent del gràfic de l’evolució de l’exportació és gratificant i és això que li fa dir al catedràtic que la crisi ja s’ha a acabat, perquè l’evolució que porta l’economia acabarà donant resultats a mitjà termini.
Una cosa semblant li passa al turisme. L’evolució del creixement de viatgers es?trangers durant la dècada anterior ha anat evolucionant amb creixements entre l’1% i el 5% per caure durant els anys 2008 i 2009. L’any 2010 el creixement s’ha situat al 15,9% i en els mesos que portem d’aquest any el ritme es manté.
Per tant, les vendes de Catalunya a l’exterior i el turisme seran els motors que ens faran sortir de la crisi, equilibrant la pèrdua del sector de la construcció i del sector públic.
Oliver posa èmfasi en la necessitat que té l’economia de tornar l’excés de crèdit dels últims anys. Explica que el crèdit del sector privat a Catalunya encara es troba en xifres del 162,3% del PIB, molt lluny del 102,5% del que hi havia el 2003. Aquesta reducció és necessària per poder tornar a invertir per modernitzar el país, però el descens és massa lent, havent baixat en un any només 3 punts percentuals. Si el sector públic està baixant el seu dèficit des del 9% del PIB d’ara fins el 4,5% l’any 2012 i el sector privat ha de reduir el seu endeutament des del 163% fins el 100%, mala peça tenim al teler. Vol dir que els anys que vénen són anys en què la demanda interna no pujarà, que el consum de les llars espanyoles quedarà estancat.
Tot això encara està amanit per l’impacte que suposa la compra d’energia a l’exterior. Si a l’any 2010 la compra de combustibles a l’exterior suposava el 4,2% del PIB i ara suposa el 5,2%, vol dir que hem de destinar un 1% suplementari de la nostra economia a comprar energia, fent més difícil el camí.
Podem concloure que a Catalunya estem sortint amb força de la crisi, que estem fent els deures a gran velocitat, mentre que a la resta d’Espanya encara no han començat. Però això ensenya un risc majúscul com és que el sistema financer no disposi de prou recursos per finançar l’expansió de la indústria i el turisme catalans perquè els tenen tots bloquejats en el refinançament dels zombies, els morts vivents, de l’economia espanyola. La meva germana m’explica que moltes grans empreses es van refinançar en els anys durs de la crisi i, a partir del mes de setembre, hauran de tornar a amortitzar els crèdits d’aquest refinançament amb dos anys de carència. Resoldre el gran nus immobiliari, digerint-lo a través dels sistema financer (traspassant actius al bancs perquè els venguin a meitat de preu) és vital per acabar amb la crisi. Ens pot passar que Catalunya estigui tirant de l’economia de la península ibèrica tot i estar llastrada pels seus problemes, que vulguem anar endavant,… tot i que la soga amb què estirem Espanya potser ens l’han posat al coll en lloc de a les espatlles.