Aquesta setmana el conseller Mas Colell ha deixat anar que els funcionaris de la Generalitat hauran de treballar més pel mateix sou. Vaig aplaudir d’allò més. Feia poques hores que en una entrevista havia dit que la competitivitat es pot obtenir produint el mateix i acomiadant gent o bé mantenint el nombre de treballadors i produint més. Les mesures de Mas Colell no s’han entès prou perquè els manca relat.
El país, Catalunya i Espanya, té un forat gran. Gastem més del que ingressem i això ara és de tal magnitud que és perillós. Es pot estar un temps perdent diners, ingressant menys del que es gasta, però llavors s’ha de posar la mà al calaix i treure aquell racó que havies fet en temps millors. Si el racó ja no hi és, s’ha de recórrer al banc a fer un crèdit sabent que el podràs tornar perquè un dia els teus ingressos tornaran a ser superiors a les despeses. Però, si això tarda en arribar, si continuem tenint números negatius i cada any hem de recórrer al banc per equilibrar els nostres comptes, el pes dels interessos dels crèdits pot fer molt difícil equilibrar un dia els ingressos amb les despeses, ja que els interessos són més despeses. I, evidentment, qui et deixa els diners pot arribar a sospitar que un dia no els podràs tornar i començarà a arrufar el nas. Això és el que ens passa al país. Fa anys, més de deu, que els números no surten i cada any el dèficit, la diferència entre el que ingressem i el que gastem, és més gran, tant, que és impossible continuar així. Els que ens deixen els cèntims, els mercats, comencen a no tenir-ho clar i amenacen amb no continuar finançant el buit.
Per resoldre aquest desequilibri l’economia ha deixat llast, ha tancat empreses i ha suprimit 2,5 milions de llocs de treball, interpretant aquests llocs com una despesa en lloc d’una inversió. El resultat ha estat que la producció del país ha baixat i, tot i que ha tingut menys despeses, també ha tingut menys ingressos, els derivats del treball suprimit.
És urgent fer el país competitiu, produir més que no pas consumir, vendre més que no pas comprar, ingressar més que no pas gastar. El sector privat ha perdut el 18% dels seus treballadors i les empreses que queden són les més sanejades del teixit econòmic. Però no n’hi ha prou, encara no tenen prou força per fer possible que el país ingressi més que no pas gasti. On es pot actuar encara? En el sector públic, obligant-lo a equilibrar els seus comptes. Els 3,4 milions de treballadors públics van abaixar els seus sous un 5% i amb això no n’hi ha prou. Podríem prescindir del 10 o el 15% d’ells però són funcionaris i no es pot fer. Per tant, és evident que demanar que treballin més amb el mateix sou pot ser una mesura adient en el moment actual. És més, hauria de ser una mesura generalitzada a tota l’economia del país: per què no hi ha un pacte per congelar els sous durant dos anys i treballar una hora més a la setmana i aixecar el país? On són els homes d’estat que poden pactar una cosa així?
El moment actual és molt difícil ja que estem fent la transició cap a un nou model econòmic. D’aquí que és urgent equilibrar l’economia, per poder agafar de cara les transformacions que hem de fer en aquesta revolució. Per tant, les mesures que cal prendre han de ser més contundents que les preses fins ara.
Dimarts vaig anar a una conferència de Damià Calvet, secretari de territori i mobilitat de la Generalitat, a Olot. Va explicar el poc marge que té el seu departament per fer noves inversions. Ni falta que fa, vaig pensar, en els darrers deu anys s’han fet totes les carreteres i aeroports del món. Em sap greu pels d’Olot que esperen la variant, però als pressupostos públics els vénen anys sense poder fer res, l’obra pública s’ha d’aturar en la seva totalitat.
Llavors, on hem d’invertir? Només en les activitats que permetin reduir les compres i que fomentin la venda de productes a l’exterior. Per exemple tenim totes les activitats que han de permetre disminuir la dependència de l’energia del 80% de l’exterior, avui més del 4,7% del PIB. Els recursos en forma d’ajudes i de crèdits s’han de destinar prioritàriament a fomentar l’augment de les exportacions i del turisme estranger. A Ryanair, per ?exem?ple, encara que això aixequi ampolles a algú amb excés d’orgull. Proposo cedir al xantatge durant dos anys més.
Posem molt d’èmfasi en crear teixit nou amb embrions de noves empreses, foment de l’emprenedoria dels joves, línies de capital risc,… amb l’ànim de crear noves activitats que ajudin a sortir del forat. Però aquest camí, imprescindible pel futur, és un camí llarg i no tenim temps per esperar els seus fruits. La solució és atacar directament a les empreses amb potencial exportador i fer tot el possible perquè creixin. És infinitament més fàcil fer créixer una indústria que no pas crear-ne una del no-res i sovint les indústries del país treballen amb un percentatge baix de la seva capacitat màxima. Possibilitar el seu creixement sovint només demana resoldre problemes de circulant per finançar aquest creixement, trobar solucions logístiques, encetar nous mercats exteriors, formar nous treballadors i poca cosa més. El país, Catalunya, té recursos per resoldre això. Com que la indústria té un factor multiplicador de 5, el creixement de les empreses exportadores es pot comportar com una bona taca d’oli per a tota l’economia.
El que ara cal és construir un bon relat per explicar això i evitar presentar només les mesures parcials. Aquest relat és feina del president Artur Mas. Ell és qui ha de liderar moralment aquest procés i qui s’ha de posar al punt de sortida de la recuperació. I això és ja.