Assistim a un moviment important de protestes. Ja era hora! Havia arribat a pensar que el nostre país l’habitaven robots enlloc de persones. Des d’aquest mateix lloc sovint m’he queixat del paper del sistema bancari i del nivell dirigent de la classe política, empresarial i sindical. Si aquesta classe dirigent ens ha portat al pou on ens trobem ara és impensable que ells mateixos puguin fer-nos-en sortir. Fins avui tothom ha anat encaixant les males notícies i ha anat resolent com ha pogut els seus problemes, veient astorats com en certs nivells dirigents res no passava.
Soc escèptic respecte que les manifestacions puguin resoldre gaire coses. Primer, perquè la història diu que a Espanya no hi ha hagut cap revolució a excepció de l’assaig que es va donar al 1936. Segon, perquè la pressió hauria de ser molt gran per possibilitar el recanvi de gent en els llocs dirigents. Una part de la frustració és constatar que un no està a favor del partit que hi ha al govern però que tampoc ho està amb el partit que ha de fer el recanvi. La pressió pot fer caure el govern, però no facilitarà cap renovació democràtica en propiciar que el PP, amb una pila de corruptes a les llistes, arribi al govern. Tampoc em crec que les manifestacions facin canviar el governador del Banc d’Espanya, responsable màxim de la davallada financera, ni els presidents dels bancs i caixes espanyols. Encara menys em crec que la manifestació propiciï el canvi en les direccions patronals i sindicals. Així, de què pot servir l’expressió del descontentament?
Podria servir per possibilitar un canvi en l’actitud dels ciutadans envers les coses socials. Assistim a un passotisme descomunal en les relacions dels ciutadans amb associacions i partits polítics. No val a dir que no es vol entrar en política perquè el sistema no ho permet o perquè està degradada. No val perquè tampoc es vol entrar en les associacions de pares, associacions de veïns, clubs esportius, ateneus o associacions culturals. La pèrdua d’activitat associativa ha estat impressionant en els darrers decennis, delegant tota la responsabilitat en la política. Adéu a aquella legió de voluntaris que hi havia durant els anys 70 i 80. Per tant, la protesta d’ara podria servir pel retorn a l’activisme social, al compromís, al treball per la comunitat de forma altruista.
També podria servir per modificar les regles polítiques. Fa anys que en les eleccions espanyoles i catalanes no voto els partits convencionals. Prefereixo votar el partit dels escons en blanc abans que votar els polítics que es presenten a les eleccions. És una vergonya la baixada de nivell de la classe política. I és així perquè el sistema polític ve dominat pels aparells dels partits que eviten que qualsevol persona crítica pugui arribar a alguna llista electoral. Recordeu allò de que qui es mogui no surt a la foto. Això passa perquè les llistes electorals són tancades i es vota només la marca, sense importar l’individu. Per tant, si hagués de servir per alguna cosa, hauria de ser també per canviar el sistema electoral i transformar-lo en el de llistes obertes.
Podria servir per descobrir que en situacions difícils ningú ens traurà de l’atzucac si nosaltres no canviem la manera de fer. Hem de fer la societat més competitiva i això es fa treballant millor, amb més intensitat i amb més responsabilitat. Aquest paràgraf que acabo d’escriure el redacto des de l’experiència més immediata. Estar assegut esperant que algú ens arregli res no serveix. Només val la lluita, perseguir que et donin feina, treballar per tenir idees per crear noves feines, insistir per fer més rendibles les empreses, viatjar per exportar més. Lluita i més lluita.
Podria servir perquè tothom interioritzi que els recursos públics són limitats, que l’absentisme (abús del lloc de treball), el mal ús de la sanitat, malaguanyar els recursos de l’ensenyament… va contra els interessos de cada u. La millora en l’eficiència pública repercuteix en més llocs de treball. Per una vegada es podria deixar de ser passiu quan es veu a un company que fa un mal ús dels recursos públics.
La frustració no ens ha de portar a la situació de la generació del 98. La societat d’ara és molt més moderna i permet la lluita amb molts més mecanismes. Això que anomenem els mercats financers no és res més que un conjunt d’interessos que treballen en xarxa, de forma coordinada i automàtica. Doncs bé, les xarxes socials d’internet, que han permès exterioritzar la frustració dels ciutadans d’aquest país, tenen al seu abast coordinar-se i actuar en xarxa contra alguns dels components dels anomenats mercats. O és que ningú dirà res quan Telefónica presenti l’ERO de 6.000 treballadors? Ningú farà boicot als banquers que cobren sous desorbitats? No anar a votar és fer el joc als polítics, per què no té interès el vot dels Escons en blanc que sostreuen regidors i diputats en les eleccions?
No confio gaire que això canviï. ?Al?menys fins que els ciutadans facin veure que volen debatre el futur i no mirin ?massivament la teleporqueria de les ?televisions privades. Mentre la gent sigui fan de Belén Esteban abans que del ?cardiòleg Valentí Fuster difícilment el ?moviment ?d’ara serà embrió d’alguna cosa.
Jo també estic indignat. Ho estic des de l’any 2004 arran d’escriure en aquest espai i tenir consciència que tenim una societat poc reflexiva.