La globalització i la crisi han fet que els marges de les empreses siguin molt petits, quan no inexistents. La baixada del consum, l’excés de producció pel consum que hi ha, i els baixos preus dels productes fabricats en països llunyans, expliquen aquesta baixada de marges. Les empreses que no ho han pogut suportar han tancat, i les que han resistit, s’han d’espavilar per retrobar de nou els marges empresarials que sanegin el capital perdut i que possibilitin més inversions. Ai las! Com es fa per recuperar marges sense augmentar les vendes i sense invertir? Ahir vaig escoltar que en temps de recessió no s’ha de vendre més, s’han d’ajustar els costos. D’acord,É fins allà on es pot fer. Però una vegada fet això només hi ha la solució d’augmentar les vendes mantenint la mateixa estructura, millorar la productivitat. Vaig explicar aquí que, si bé nosaltres el 2007 érem rendibles amb una producció de 22.000 tones a l’any ara la rendibilitat la hem retrobat a 33.000 tones. En aquest cas el salt ha estat possible perquè la inversió ja s’havia realitzat però, si això no hagués estat possible, la sortida hagués estat tancar, tenir la sort de fabricar algun producte especial o fusionar-se amb més empreses per poder invertir.
Heus aquí un dels deures que haurem de fer en un futur no gaire llunyà. Les pimes espanyoles aporten el 80% del treball i hauran de ser les que el tornaran a crear. Però la seva capitalització impossibilita l’accés al finançament i, per tant, a noves inversions que permetin millors productes a preus més baixos. La fusió entre pimes permet guanyar economia d’escala, produir més amb el mateix personal, l’accés a noves tecnologies, arribar a mercats més llunyans i difícils, en definitiva permet a les pimes ser menys vulnerables i recuperar el seu lloc en el món global. Quan explicava aquestes raons al meu fill que les ha d’exposar a Madrid en unes jornades del Parlament europeu de joves (EYPE) li deia que la millor política per propiciar les fusions de pimes, a més de subvencions i crèdits, era la de deixar lliure d’impostos la plusvàlua que la fusió aflora. Per fusionar dues empreses s’han de valorar els actius al mateix moment i sovint aquests actius tenen més valor que els que són al balanç. Aflorar-los és una bona cosa pel fet que les fa més solvents, però aquesta acció avui es veu com uns beneficis extraordinaris. La millor política de fusions és, doncs, deixar aquests increments d’actius sense impost.
Aniria bé que totes aquestes reflexions que fem en el camp de l’empresa es fessin també en l’àmbit de l’administració pública. De manera indirecta l’administració també es veu afectada per la globalització i per la crisi. Si les empreses no anem endavant les administracions tampoc tenen ingressos, i no és correcte augmentar els impostos per compensar-ho. Per tant, la millora de la productivitat és cosa de tots, de les empreses i del sector públic.
La primera cosa en temps de recessió és la d’ajustar costos traient tot el que és superflu, accessori, que no aporta res. En aquest aspecte a l’administració pública hi ha feina per molt temps. Encara ara crea llocs de treball per donar feina, essent del tot innecessaris. No s’assabenta que el que cal és just fer el contrari, sanejar el conjunt organitzatiu i productiu, augmentar la productivitat, vendre actius per fer caixa i disminuir l’endeutament. A partir de les properes eleccions possiblement escoltarem aquest discurs de forma clara. Les retallades es faran universals havent de fer la política en majúscules, trobant el que és necessari i imprescindible per a la societat. Que cou això? Mireu el que passa en el món empresarial i ho entendreu.
Els polítics locals s’emplenen la boca sobre les accions que faran per impulsar l’economia als seus ajuntaments. Si volen el meu consell, no facin res. El millor que poden fer és ajustar la seva economia, fer-la més eficient, possibilitar que la documentació necessària per la creació d’una empresa vagi amb rapidesa, que les tramitacions de llicències d’obres i d’activitats s’accelerin,É però, si us plau, no intentin salvar l’economia des de posicions locals on encara es malversen recursos. Facin el camí de l’estalvi universal, en recursos humans, en material, en energia. Al final d’aquest camí potser veurem les possibles sinèrgies amb el món empresarial.
I les fusions? És bo que els ajuntaments es fusionin? És sempre positiva la fusió d’ajuntaments? És difícil dir-ho i segurament no hi ha una resposta igual per a tots. El que és evident és que hi ha certs ajuntaments per sota de 1.000 habitants amb uns recursos excessivament limitats. Visc a Llanars amb 400 habitants i treballo al municipi de Beuda amb 120 habitants i pateixo la talla dels dos. La manca de professionals és un llast per a l’activitat econòmica dintre aquests municipis, amb arquitectes i enginyers disposats pels consells comarcals, amb escoles, biblioteques, tanatoris, atenció sanitària i de la gent gran massa petites o inexistents. A Catalunya hi ha 510 municipis que no arriben a 1.000 habitants. L’informe Roca preveia passar de 946 municipis a 758. Fusionar municipis no ha de ser una acció feta per decret. Com en les fusions d’empreses pot ser l’acció d’una política de foment que premiï aquestes accions per sobre dels ajuntaments que no les fan.
Les fusions, tant d’empreses com d’ajuntaments, impliquen saber treure’s de sobre els personalismes i els excessos identitaris per deixar pas a l’eficiència, la paraula màgica que ens permetrà sobreviure en el món global.