Les darreres dues setmanes han estat sacsejades per les dades sobre l’atur. Primer va ser l’enquesta de la EPA del primer trimestre 2011 amb un augment fins els 4.910.000 aturats. Després va ser la dada d’aturats inscrits a l’Inem a finals d’abril amb una baixada de 64.309 persones inscrites. Contradicció entre les dades? De cap manera, les dues dades mesuren en temps diferents. L’enquesta EPA mesura el resultat del primer trimestre, amb una activitat econòmica continuadament depressiva, negativa, on es va seguint en una lenta agonia. Què ha passat a finals d’abril? Tots ho sabem, ha començat la temporada turística amb la Setmana Santa. Per tant sabem que tindrem una pausa en l’economia des d’ara fins el mes de setembre. Fora d’aquesta temporalitat turística no sabem resoldre el problema de la creació de treball. De fet, és normal. Si l’economia ha perdut 2,9 milions de llocs de treball, el 14% del total, amb destrucció gairebé completa d’alguns sectors de l’activitat econòmica, no és fàcil reinventar nou teixit empresarial: ni el que hi ha pot créixer per falta de vitamines, nutrients i calories, ni es pot trasplantar des d’un altre lloc. Per tant cal fer els possibles perquè es regeneri ell sol.
El president Artur Mas ha dit aquesta setmana que ara toca al sector privat invertir per crear treball. Però, com creu que això es pot fer, amb els bancs i les caixes fora de combat, les empreses en fase de devolució de crèdits anteriors, descapitalitzades, sense beneficis ni expectatives de tenir-ne? És possible crear treball en aquestes condicions? Absolutament no. És urgent canviar d’escenari si el que es vol és crear treball.
Continuem sense veure ni acceptar que el país s’ha empobrit un 17%, pobresa que hem carregat a les espatlles del 14% de treballadors que hem posat a l’atur. Si no repartim la pèrdua de riquesa entre tots els que treballem serà impossible que els aturats tornin a tenir un lloc a l’economia. Això era el que feia una devaluació de la moneda. Una devaluació del 25% (com ara pensa fer Grècia) automàticament suposa una pèrdua de riquesa pel país d’un 15% o un 20%, pel fet que l’augment de les importacions no es trasllada completament en augments salarials. La mesura és universal, afectant a tothom per igual i els seus efectes immediats: millora de la competitivitat de l’economia amb l’exterior, impulsant l’exportació i el turisme. El problema és que històricament sempre s’havia fet així i ara no tenim aquest recurs, havent de trobar el camí per fer el mateix. Per tant, si continuem el que venim fent fins ara, resistint-nos a que els salaris reals perdin valor adquisitiu, la durada de la crisi pot ser sense data final. Un pla de xoc de tres anys podria permetre resoldre tots els desequilibris de l’economia, abaixant els salaris reals, atacant l’absentisme i disminuint les càrregues socials de les empreses. Però no, això és impossible amb una part de la societat, els sindicats sobretot, que pensen que la sortida de la crisi es fa augmentant salaris per afavorir el poder de compra de les famílies, sense adonar-se, insensats, que els productes que comprarien vindrien de l’exterior, ajudant a tancar encara més empreses.
Es reclamen més polítiques d’ocupació, de creació de llocs de treball públics quan els pressupostos de les administracions no s’aguanten per manca d’ingressos. És evident que la política d’ocupació s’ha de fer en les empreses petites i mitjanes, i no només amb les 56 que són la nineta dels ulls del president Zapatero. La seva mimada, Telefónica (una de les causants de la manca de competitivitat de l’economia espanyola), ha avançat que reduirà 6.000 llocs de treball. La creació de treball s’ha de fer en l’àmbit de la pime i per això cal crear les condicions. La política d’ocupació ha de ser proactiva. Per exemple, el SOC té programes d’ocupació pels ajuntaments, pagant la totalitat de la despesa dels llocs creats. Una vegada s’ha esgotat el programa aquell treball es deixa de fer. Doncs bé, l’efecte que té quest lloc de treball sobre l’economia deu ser d’un multiplicador de 1 o 1,5, mentre que si la subvenció es destina a la indústria l’efecte multiplicador podrà ser de 5, amb un millor rendiment per a l’economia. Si el subsidi de 420 euros a un aturat sense prestació es destina a l’empresa que lloga un treballador, potser aquest en cobrarà 1.000 o més i el multiplicador ajudarà l’economia. Si els 3.200 milions amb els que s’han licitat ara l’AVE d’Extremadura es destinen a fomentar amb 400 euros cada lloc de treball nou es poden crear 667.000 llocs de treball, que amb el multiplicador corresponent podria permetre acabar amb la bossa d’aturats. Més encara, serà la millor mesura per frenar l’economia submergida.
Però no, destinar diner públic a les empreses privades no està ben vist, abaixar el poder adquisitiu tampoc, retallar l’administració tampoc,… Tenim clar que per sortir del problema les empreses han de tenir beneficis que possibilitin la seva recapitalització i a partir d’aquí noves inversions. Però quan això deriva d’una aportació pública disminuint les càrregues socials al lloc de treball, això no, això no pot ser. Ens ho hem de fer mirar, tanta contradicció ratlla la tonteria i cal que hi posem remei urgentment. L’administració s’ha d’aprimar tant com sigui necessari per ajudar al sector privat que serà el que crearà nous llocs de treball i regenerarà el teixit econòmic. Aquesta és la recepta per resoldre el greu trastorn bipolar que té la societat espanyola.