L’habitatge, la clau del futur
Fa anys que l’habitatge m’ha semblat la baula feble de l’economia espanyola. La meva percepció, sempre des dels costos empresarials i des de la competitivitat de vendre a mercats internacionals, em feia veure que el mecanisme d’equilibri que hi havia abans de l’entrada de l’euro ara no funciona i provoca mals greus, sovint irreparables. El mecanisme era que, quan els costos per viure (habitatge, menjar, mobilitat) pujaven, feien apujar els salaris per poder fer front a aquests costos. La conseqüència era una entrada en una espiral inflacionària que acabava en una devaluació de la pesseta, que restablia la competitivitat que les empreses havien perdut amb l’augment dels costos salarials. Avui això ha deixat de funcionar per la pèrdua de la capacitat de la devaluació. L’economia de l’euro exigeix fer els deures amb més gestió, equilibrar els costos per no caure en una situació de manca de competitivitat, que acabarà fent tancar un munt d’empreses. A molts això us pot sonar a llenguatge marcià, car ens van dient que l’economia va com un coet, però el món de la indústria que està en competència internacional està en perill greu de tancament i la solució de la devaluació de l’euro no està disponible. És qüestió de temps que es vagi veient.
L’habitatge, pel seu cost sobre el pressupost familiar és el primer component que cal resoldre. Que hi hagi un dèficit avui a Espanya de 734.000 habitatges segons CaixaBank Research, de 755.000 segons el Banc d’Espanya i de fins un milió a l’any 2028 si no augmenta l’oferta, segons el mateix Banc d’Espanya, dona una idea de la complexitat del problema. No haver resolt a temps això comporta que el mercat s’hagi trencat, fent impossible per a un treballador fer front a un habitatge a no ser que deixi de pagar. Aquesta acció ha comportat lleis per frenar els desnonaments, que alhora aturen la nova entrada d’habitatge al mercat, com un peix que es mossega la cua. Sortir de l’espiral no és cosa de poc temps, i cal dur a terme multitud d’accions que ajudin a corregir l’efecte.
La primera és contenir l’augment de la demanda, frenant l’entrada de més població, deixant de créixer econòmicament per més immigració. Una mesura pot ser suspendre el reagrupament familiar durant 5 anys com a fre a la immigració i accions que penalitzin automàticament els que cometen delictes, amb reduccions d’ajuts socials, contundència sobre els reincidents i expulsió en última acció. La segona és accelerar la construcció de nous habitatges, alleugerint urgentment els tràmits i impostos sobre la cadena de construcció. A França parlen de construir 400.000 habitatges nous cada any, dels quals 200.000 públics i 30.000 per a joves. També es parla de frenar el lloguer de pisos Airbnb fins només 60 dies any, d’apujar l’IBI a residències secundàries en zones tensionades, de rehabilitar 700.000 habitatges per any… Resoldre la crisi d’habitatge és més fàcil de dir que de fer, i els polítics han d’anar més enllà de les regulacions superficials, que van en direcció oposada a la que busquen, perquè desincentiven la construcció d’habitatge de lloguer.
La pregunta que cal resoldre és: quin ha de ser el preu objectiu per fer possible restablir la capacitat adquisitiva de la gent? Tothom està d’acord que ha de ser del 30% al 35% del salari. Per una persona que cobri el salari mínim interprofessional aquest lloguer ha d’estar al voltant de 480 €/mes com a molt, i en general, per salaris entre 1.500 i 1.700 €/mes, els lloguers haurien d’estar entre 450 i 510 €/mes. Una solució que treballen les empreses industrials de la Garrotxa és la de construir habitatge lligat al lloc de treball, com les antigues colònies. Així, aquest habitatge no estaria subjecte a una llei de lloguer urbà. Aquesta llei obliga que aquest pagament en espècie, vinculat a la feina, sigui com a molt del 30% del salari. És una molt bona solució perquè resol tots els problemes, el del treballador que recupera poder adquisitiu, li dona expectativa a llarg termini, i per a l’empresa que fidelitza treballadors, deixant que vagin canviant de feina sense temps a obtenir l’experiència necessària per a ser un bon operari.
Com es pot fer? La millor via és la d’un municipi on l’ajuntament faci cessió del terreny durant 30 anys per construir habitatges de 70 m2, amb un cost de 120.000 euros per pis, amb cessió dels baixos per a ús municipal. Un finançament a 30 anys al 3% pot suposar un cost mensual entre 400 i 500 €/mes, en habitatges que al mercat tindrien un preu de 700-900 €/mes. Això dona estabilitat residencial, redueix la rotació, permetent més formació en el temps i una bona atracció de talent. El municipi evita la pèrdua de població jove, facilita la cobertura de llocs de treball locals, augmenta l’activitat econòmica de qualitat i incrementa la recaptació futura via activitat i residents. Això és una mena de “housing corporatiu local”, semblant a les antigues colònies industrials, als parcs tecnològics o als campus universitaris. Pot ser una manera molt eficient d’abordar simultàniament tres problemes amb un mateix tret: accés a l’habitatge, retenció de talent i desenvolupament local. Cal recordar que, a la fi de la cessió, l’ajuntament passa a ser el propietari dels habitatges.
Resoldre un problema que s’ha fet tan greu requereix actuar a llarg termini i la complicitat de tothom: dels poders públics, de l’empresa privada, dels propietaris de lloguer actual i del sector financer. Tothom és necessari per calmar el mercat, donar-li estabilitat a llarg termini i retornar la capacitat adquisitiva als treballadors. Els polítics que no entenguin això, que s’abstinguin de governar.
