És absurd, oi? Un jubilat fa vaga de què… de cobrar, de passejar, de llegir? Tan absurd és com que el govern inciti a realitzar una vaga contra el malestar que ell mateix ha creat. El malestar de tot el món és general i podríem començar a atribuir-lo a l’error del camí emprès per les economies globals. Un camí erràtic que està traspassant tots els límits possibles, esgotant la paciència d’una ciutadania que vol continuar fent el que feia fins fa poc, cosa que els estats intenten assolir amb emissió de més i més deute.

A Espanya la situació és força clara: és el resultat d’un model d’economia premeditat per subsidiar i assegurar vots que permeten als partits mantenir el poder. El model econòmic d’Espanya des de 2018 s’ha basat en un augment desproporcionat de la recaptació fiscal per transferir-lo a pensions, a ingressos vitals, a l’atur i a treballadors públics, en un intent de fidelitzar el vot. Les dades són ben eloqüents: mentre el PIB per càpita en el conjunt dels anys del govern actual ha crescut un 6,3% en moneda constant (sense la inflació) la recaptació per rendiments del treball per cada treballador ha crescut un 42%. Mentre el salari mig entre 2018 i 2024 (última dada disponible) va créixer un 3,1% en sis anys en moneda constant, el salari més freqüent va perdre un 25% també en moneda real. Això reflecteix el fort impacte de les pujades del SMI i la reculada de la classe mitjana. La inflació acumulada en els anys del govern ha estat del 22,5%. Si el gruix dels salaris tendeix a anar avall és perquè el que es fomenta és una economia de baix valor afegit, necessària per absorbir els 6,55 milions de persones immigrants que han arribat des de 2018 fins 2024. Per què són necessaris tants immigrants?

Per mantenir un creixement de l’economia, necessari per bloquejar un rati deute/PIB baix i així continuar demanant deute al mercat, una autèntica fugida endavant. El resultat ha estat el desenvolupament d’una economia de poc valor afegit durant 8 anys, poca productivitat i poca competitivitat. Al mateix temps ha crescut de forma important la distància entre les necessitats de nous habitatges i els construïts. Es xifra el dèficit d’habitatges en 730.000, que necessiten una inversió de 88.000 milions d’euros. És impressionant el que ha fet l’actual govern en aquest aspecte. Primer impulsa l’entrada d’immigrants per treballar en feines de poc valor i els xucla l’IRPF, després no és capaç d’invertir en habitatge, passant de la xifra de 13 habitatges per cada 1.000 habitants el període 1993-2000 i de 7,2 el període 2000-2007, a només 1,8 en el govern actual. El resultat és que el mercat s’ha trencat entre la poca oferta i la molta demanda, fent que la majoria de la gent no pugui comprar ni pagar el lloguer. La reacció que ha pres el govern a la manca de construcció d’habitatges i resoldre el desequilibri, ha estat impedir desnonar els inquilins i fixar els preus del mercat, acció que porta a que cap inversor, petit o gran, vol oferir habitatge de lloguer. Ni la mateixa administració ho vol, car si posa multitud de pisos a lloguer social no cobrarà de cap inquilí: per què pagar si l’administració no el desnonarà? El malestar és infinit, perquè aquesta dinàmica no es pot resoldre amb aquesta forma barroera de governar, ignorant les regles més elementals d’un mercat.

Al problema greu de l’habitatge cal afegir el pèssim funcionament dels serveis públics. Si bé en ensenyament el número de docents per cada 1.000 habitants ha crescut des de 12, en el període 1991-2000, fins els 16,5 avui, els resultats de les proves PISA son catastròfics, amb una pèrdua de 45 punts (el 10%) en les proves de matemàtiques des de 2015. Pel que fa a sanitat, el número de metges ha passat de 4,4/1.000 habitants, el període 1995 a 2000, fins a 6,4 avui, incorporant metges immigrants sense la mateixa formació que la dels d’aquí. Les baixes laborals han passat des del 20,5 per 1.000 treballadors a 36,6, un augment del 78%.

Pel que fa a les infraestructures, a rodalies la inversió ha passat des de 46,7 milions per cada 1.000 habitants el 2018, en moneda constant, fins a 49,1 el 2025. Quan a les carreteres, la inversió a Espanya ha passat des de 250.000 € per cada 1.000 habitants dels períodes del boom immobiliari de 2000 fins 2010, a un valor de 110.000 € en el període 2018-2015.

El malestar és del tot comprensible, la ciutadania veu com cada dia és més difícil realitzar el seu projecte vital i com cada dia ha de patir més la deficiència en serveis públics, fins el punt que té por d’agafar el tren. La demanda de treballadors amb certes habilitats no es pot cobrir per manca de formació adient i el país ha passat de tenir un ascensor social que pujava, a un altre que baixa. Davant de tot plegat el govern, que ha tingut la responsabilitat de resoldre-ho i que ha estat qui ho ha agreujat per qüestions de fidelització del vot, resulta que ara pretén passar la culpa als que no han governat.

No distingir entre el que és real i el que no, és una mena d’esquizofrènia política, amb els seus deliris i al·lucinacions, incapaços de planificar i prendre decisions. Per això és important no deixar-se arrossegar per aquest trastorn mental del govern de Madrid i posar en marxa un tractament col·lectiu amb capacitació laboral, resoldre la possibilitat de tenir habitatge a preu assequible pel salari que es cobra, impulsar la formació d’habilitats pels treballs de més nivell i, sobretot, portar als partits que han estat al govern amb les seves llogateres, a una rehabilitació psicosocial perquè no entenen el funcionament del món.

Aprofito per estimular als empresaris a organitzar una vaga empresarial sense la que tot això no serà possible. Cal ser més contundents.