Sempre m’ha agradat entendre les coses allunyant el focus de la visió. Aquesta és la raó per la que sovint reflexiono sobre energia, i també és la que, al no trobar explicació només amb ella, acabo entrant a buscar-la en l’economia i la política, ambdues lligades entre sí.

La majoria de la gent creu que la transició energètica es resoldrà introduint nova i millor tecnologia. Aquesta, diuen, reduirà el consum fins a nivells d’emissió de gasos d’efecte hivernacle zero i més endavant serà la que podrà absorbir els gasos de l’atmosfera, reduint-ne la seva concentració. Així, contents, continuem la dinàmica amb els nostres problemes locals, d’habitatge, polítics, veient com cada vegada les posicions són més extremes. No entenem per què el món és tan complicat de gestionar, amb baralles barrejades amb la religió, bloquejant els passos logístics, buscant el domini de matèries primeres o, senzillament, amb annexió de territori aliè. El món no s’entén i, sent així, cada vegada és més extrem, cercant les solucions cada vegada més distants entre elles.

El que avui vull explicar és que la solució no està massa lluny, de fet està a les nostres mans. La setmana passada proposava frenar la compra de la morralla a Xina amb aranzels. Doncs avui puc dir que això mateix ho podríem fer nosaltres voluntàriament si fossin prou responsables. És difícil fer entendre això, però ho provaré.

Començaré explicant una cosa que ja he dit sovint aquí: des que a l’any 1971 Nixon va desancorar el dòlar de l’or, i el valor de la moneda va passar a ser fictici, sintètic, sense sentit. El món va aprendre a fer anar la màquina de fer bitllets, primer amb por a no crear inflació, però finalment li va agradar tant que se’n va emborratxar. En teoria el valor de la liquiditat del sistema monetari ha de seguir el creixement de l’economia. Si l’economia creix un 10%, per exemple, i no hi ha augment de diners en aquesta mateixa proporció, l’economia queda frenada. Però si el gestor en fabrica més del que creix l’economia, els diners perden valor i aquí neix la inflació. Doncs bé, l’aprenentatge en la conducció de la moneda sintètica va anar prou bé des de 1971 fins que a l’any 1995 va començar la revolució digital, que va portar a la bombolla puntcom, posant els sistema financer en perill. Aquella crisi es va resoldre fabricant més moneda, que va anar al sector immobiliari, donant hipoteques a qualsevol persona (solvent o no), induint fins i tot a posar-hi el cotxe i les vacances de la resta de la vida. La borsa en aquest període va tenir un creixement pla. Quan va arribar l’esclat de la bombolla immobiliària, el món financer no va saber trobar una altra solució per superar la pèrdua del 10% del PIB que fabricar més moneda que, ara sí (sense la opció immobiliària), va anar a la borsa. Aquest moviment es va accelerar encara més, molt més, després del Covid.

I aquí ens trobem, l’economia està en un cicle econòmic pervers que s’alimenta a si mateix. Quan hi ha massa diner fiat al sistema (M2) i la capacitat productiva de les empreses en borsa no para d’augmentar gràcies a la tecnologia i a la globalització, l’única manera d’evitar que el sistema col·lapsi per sobreproducció és forçar el consum constant. L’excés de producció es necessita perquè les empreses que cotitzen a borsa han de créixer trimestre rere trimestre per justificar el seu valor. Si la producció creix més que els salaris, qui comprarà?

La solució és el crèdit al consum (la targeta de crèdit que cal canviar per la de dèbit). El crèdit al consum dopa la capacitat de compra de les famílies, creant-los una il·lusió de riquesa basada en el deute.

El consumidor queda atrapat en la roda, on ha de treballar més per pagar els deutes d’unes coses que el mateix sistema l’ha empès a consumir a través d’un màrqueting agressiu i amb l’obsolescència programada. I resulta que, o bé li prohibeixen que treballi més (fent hores extra), o no vol fer l’esforç perquè el benestar adquirit no li deixa veure.

Per això el món està atrapat. L’argument que s’aplica als ciutadans, també s’ha d’aplicar als estats. Els deutes també els immobilitzen, a més de les exigències socials del model de benestar. Des d’aquest punt es pot entendre la raó per voler que l’energia sigui barata costi el que costi, que els recursos estiguin en poques mans i que la logística afavoreixi a uns i penalitzi a altres.

Per què la tecnologia no resoldrà el problema? Per la paradoxa de Jevons (1865) extreta de la mateixa revolució industrial: quan un bé baixa de preu gràcies a la tecnologia o al descobriment de noves fonts o materials, el seu ús augmenta malgrat la millora d’eficiència.

Per això la sortida passa per la frugalitat, per deixar de consumir morralla (el que no es necessita), allargar la vida de la roba i de molts béns, i reduir els viatges banals Low Cost. Els canvis culturals d’aquesta magnitud (que operen com una nova religió o ideologia) històricament només s’estableixen quan el model anterior es torna materialment inviable. No serem frugals per convicció bioètica de la majoria, sinó perquè el crèdit es col·lapsarà (França i EUA ja donen senyals), perquè els recursos crítics per fabricar la morralla siguin prohibitius, o perquè un boig fa una bestiesa en una guerra.

Sortir del cicle pervers, on el sistema ens obre la boca per posar-hi més producció, engreixant el fetge de l’ànec fins la cirrosi, és malvat, dolent, cruel, inhumà, depravat, corromput, infame i satànic.

Sortir del cicle i del seu control demana entendre que el futur serà el de l’elegància frugal, de forma voluntària, tot i que necessitarem una crisi que actuï com a catalitzador del canvi cultural.