En l’article anterior explicava que hi ha dos països, Xina i Estats Units que tenen per objectiu créixer en la seva economia a costa de conquerir la resta del món tot i provocant un canvi climàtic no assumible. Aquesta setmana hem tingut un tast dels desastres que pot provocar el clima a casa nostra i de com pot frenar l’economia, fent-nos més pobres.

Explicava l’augment de gasos d’efecte hivernacle per part de Xina i d’Estats Units. Xina emet el 31,84% de les emissions mundials, EUA el 12,71%, Índia el 8,27% i Europa el 6,29%. El problema, sobretot, és de tendència. A l’any 2005 Xina emetia 5,88 Gt CO₂, EUA 6,13, Índia 1,2 i Europa 3,73. El 2024 Xina va emetre 12,3 Gt CO₂, EUA 4,90, Índia 3,19 i Europa 2,43. És a dir, en 19 anys Xina ha augmentat un 109% les seves emissions, EUA les ha reduït un 20%, Índia les ha augmentat un 165% i Europa les ha reduït un 30%. Les dades d’EUA estan canviant degut a l’augment de demanda elèctrica per satisfer els centres de dades, fet que fa pensar que les seves emissions avui estiguin augmentant novament.

Deia en l’article que aquesta fugida endavant en emissions es deu a la voluntat de controlar el mercat mundial de forma que només quedi Xina, Índia i EUA fabricant. Els efectes sobre Europa son evidents i aquesta setmana França i Alemanya han signat un acord per demanar que es freni l’entrada de productes xinesos. França es demana públicament “qui ha matat la indústria?” La resposta és complexa, amb polítiques errònies, amb l’entrada de la globalització que van provocar una via de deslocalització i subcontractació, una pressió financera que afavoria aquest camí i, finalment, com a resultat, una pèrdua progressiva de coneixement i de la capacitat productiva, a més  d’una transferència de coneixement fora les fronteres. La raó principal, deien en el debat, no és que fabricar a França fos massa car, és que fabricar (afegiria jo treballar) va deixar de ser una prioritat. L’error d’Europa ha estat voler descarbonitzar el món sola mentre perdia la capacitat de produir. Una economia pot tenir enginyers, capital, patents i empreses, però si ha perdut fàbriques, màquines, operaris qualificats, proveïdors i cadenes de subministrament, reconstruir-ho pot portar dècades.

El document que Alemanya i França han presentat aquesta setmana a Brussel·les per aquest fet, demana una actuació contundent, reconeixent que el terreny de joc està desequilibrat en el comerç mundial de forma que s’utilitza el comerç com a arma, amb pràctiques que distorsionen sistemàticament els mercats, creant desequilibris exteriors globals, portant a una pèrdua de sobirania industrial i a una dependència inadmissible. Parla de productes que no compleixen adequadament les normes europees, atemptant la seguretat dels consumidors. Cal que els productes importats compleixin les mateixes condicions que els fabricats aquí.

El document proposa dissenyar un instrument europeu per evitar concentracions excessives de cadenes de subministrament. Aquesta eina permetria actuar quan un tercer país distorsioni deliberada i sistemàticament el mercat europeu per mitjans polítics o econòmics, arribant a expulsar del mercat europeu determinats actors o productes en situacions extremes.

El problema amb Xina és relativament fàcil de resoldre. Xina ha evitat revaluar la seva moneda utilitzant una eina enorme, com és la creació de més liquiditat per devaluar la moneda i continuar sent competitiva. Aquesta liquiditat ara l’està destinant a afavorir inversions tecnològiques i a ajudar en la compra de matèries primeres. Si deixem de comprar morralla, béns de plàstic, roba i eines de consum a Temu, Shein i Ali exprés, baixa dràsticament el superàvit comercial i Xina perd l’eina de creació de liquiditat. Una cosa així ja es deu estar preparant Xina pel fet que el yuan s’està revaluant des de gener un +11%, objectiu cap al +30%.

L’altre actor geopolític és EUA i ell te la força en l’atracció que la borsa de Nova York fa sobre el capital europeu, capitalitzant empreses americanes que financen tecnologia que Europa compra. Per tant, com fem que l’estalvi mundial torni a finançar la capacitat productiva europea?  En això està treballant la Comissió arran de l’informe Draghi. La proposta parteix de l’estalvi dels ciutadans europeus per canalitzar-lo a través de bons, fons i vehicles d’inversió europeus que financin projectes industrials, millorant la productivitat de recursos i abaixant la dependència de l’exterior. Aquí a apareix la tercera via europea. Si EUA té més producció i més consum, i Xina més producció industrial i més exportació, Europa pot tenir més tecnologia, menys recursos, menys energia, més durabilitat i més productivitat material. Europa no ha de recuperar la indústria que va perdre per tornar a produir més. Ha de recuperar la capacitat industrial per produir millor amb molts menys recursos. La competitivitat deixa de ser d’euros sobre producte per ser de serveis sobre recursos consumits.

Això necessita energia barata i neta, més indústria, més tecnologia, més eficiència material, més durabilitat, més economia circular i més formació. Així es pot atraure capital productiu frugal per reduir el cost del model anterior, cost que ja està arribant.

A més es necessita trencar la barrera burocràtica. Com podem preservar les garanties europees sense que es converteixi en anys d’incertesa? El canvi ha de ser garanties amb respostes de terminis coneguts: finestra única europea, administracions que treballin simultàniament, no serialment, terminis màxims definits, informació pública des del principi, decisió única i motivada, i recursos judicials amb terminis definits. Això podria mitigar la incertesa, difícil de valorar financerament, i que pot matar el projecte abans de la decisió final d’inversió. Parlo per experiència.