Arran de l’últim article algunes persones m’han fet arribar que Xina està invertint molt en energies renovables i que les seves emissions per càpita encara son inferiors a EUA, raó per la qual encara les poden pujar. Crec que es bo continuar el debat per resoldre aquestes qüestions que sovintegen en el món energètic.

El primer concepte a resoldre és el de les emissions per càpita. Xina té una població de 1.405 milions d’habitants amb unes emissions de 14,11 Gt CO₂e el 2024. Si ho mirem per persona, son 10,7 t/p, front les 18,1 t/p d’EUA i les 7,3 t/p de la UE. De veritat creiem que Xina pot continuar escalfant el planeta fins igualar les emissions per càpita d’EUA? Estats Units té un problema d’intensitat en el consum energètic, és una evidencia que cal resoldre, però Xina té un problema d’anomalia de població i aquest fet històric s’ha de tenir en compte.

El 1949 es va fundar la República Popular de Xina amb el lema “Més gent significa més poder”. El govern comunista va prohibir mètodes anticonceptius, va incentivar les famílies nombroses i va considerar el creixement de la població com una arma estratègica i militar davant la URSS i els EUA. La població de Xina pràcticament es va duplicar en només 30 anys. Quan el règim es va adonar de la no sostenibilitat d’aquest creixement va aplicar l’altre extrem (el fill únic del 1979) i la inèrcia de la població va crear el gegant demogràfic que coneixem avui. Si la Xina hagués seguit la transició demogràfica natural i hagués mantingut una població entre 800 i 1.000 milions d’habitants, el càlcul de la seva responsabilitat climàtica canviaria radicalment en el debat actual. Si dividim les emissions de 14,11 Gt CO₂e entre 1.400 milions surt la xifra de 10,7 Gt CO₂e per habitant, però si la dividim per 900 milions, la xifra esdevé de 15,6 Gt CO₂e, el doble de la Unió Europea. Per això l’argument que Xina té el dret a les emissions per càpita d’EUA, no es pot calcular a partir de  l’anomalia demogràfica provocada per directrius polítiques del passat. El mateix argument preval si partim de la idea que qualsevol col·lectivitat té dret a desenvolupar-se. Si apliquem les emissions en funció del consum intern de cada país, sense la exportació, la intensitat d’emissions dels EUA és 0,27 kg CO₂e per cada dòlar consumit, per la UE és 0,39 kg CO₂e/$ i per Xina és 1,78 kg CO₂e/$. En conclusió, Xina no té el dret moral d’escalfar el món per conceptes del benestar de la seva població. Els arguments han de ser uns altres.

Parlem ara de la fal·làcia de l’expansió de les energies renovables. Xina creix la inversió en energies renovables des de l’any 2018 de forma impressionant, és cert. A l’any 2018 tenia una capacitat solar més eòlica de 358 GW i el 2025 va ser de 1.350 GW, un augment mig del 40% anual durant aquests anys. Però això no significa que hagi incrementat la generació renovable en aquesta magnitud perquè té una incapacitat estructural per absorbir aquesta electricitat neta, fet que dilueix la seva transició verda, necessitant augmentar la inversió en centrals de carbó per corregir el problema.

En un article recent a Climate Home News es veu on està el problema. Les emissions de carboni de Xina tornen a pujar perquè es malbarata (curtailment) energia renovable. La Xina ha instal·lat milers de GW en plaques i molins en una propaganda verda calculada, però s’estan trobant que la xarxa elèctrica no pot absorbir l’energia, sobretot perquè els parcs renovables son a l’interior del país i la indústria a la costa. Per això engeguen les centrals amb carbó. En un article a Carbon Brief s’explica que el descens parcial en sectors com la construcció i el transport (amb la penetració del cotxe elèctric) es deu al col·lapse de la seva economia interna arran del deute immobiliari. La bombolla immobiliària xinesa va significar la pèrdua entre el 25 i el 29% del PIB (recordem que la bombolla d’EUA va ser del 10% del PIB). Aquesta pèrdua va significar menys producció d’acer i de ciment. A partir de 2022 l’economia i l’energia es va desviar cap a la indústria química i manufacturera, orientada a l’exportació massiva, per salvar el PIB. Per tant, el creixement baix de CO₂ és un Greenwashing de manual, que el món s’ha empassat per continuar comprant productes i tecnologia xinesa. Això explica que l’exportació, amb 3,65 bilions de dòlars, hagi necessitat augmentar la generació energètica des de 4.648 TWh fins a 5.830 TWh, fent saltar les seves emissions de carboni.

És ben clar que els pobles tenen dret a desenvolupar-se, però de forma simètrica, no a costa de penalitzar la resta del món. Xina té dret a unes emissions per cobrir el seu consum intern de 3,28 Gt CO₂e o de 6,57 Gt CO₂e si ho calculem per una població ajustada, molt lluny dels 14,11 Gt CO₂e d’avui.

En resum, estem davant una campanya publicitària massiva de Xina fent creure que és una economia que s’està descarbonitzant per amagar que el que fa és créixer de forma exorbitant a costa d’exportar, destruint bona part del teixit econòmic mundial, fent-ho amb carbó i moltes més emissions de les que necessitaria un creixement equilibrat i responsable.

El món no ha de ser qui resolgui les dues anomalies històriques de Xina: l’augment de població i la crisi immobiliària, fruits ambdós d’un model d’economia mal planificada. O la frenem, o ens traspassarà els seus desequilibris a la resta. Incrementar exponencialment la seva població ha suposat un problema global, i incrementar la producció industrial (com a arma estratègica) és, i serà, un problema encara més difícil de resoldre perquè acabarà amb el clima suportable.