El setembre de 2004 vaig començar a escriure sobre energies renovables. Durant aquests 21 anys he anat insistint en la necessitat de fer una transició energètica per frenar el canvi climàtic. He intentat ser pedagògic i explicar els avantatges i desavantatges de totes les tecnologies. Ara, veient la campanya electoral sobre el Plater i la penetració del Nimby a la societat, reconec el meu fracàs en l’intent didàctic. Sé que farem la transició energètica a desgrat de molta gent, tal i com es va fer amb la MAT. Constato que no serveix de res dir a la gent que les emissions de CO₂ van pujant, que la temperatura cada any és més elevada, que els fenòmens esdevenen més extrems, que les sequeres, els incendis, les males collites, el tancament de fàbriques (i nuclears) per manca d’aigua, son més evidents, o que les inundacions i les pedregades sovintejaran i que la pèrdua de la costa és progressiva… res d’això serveix.

Per què la humanitat no veu el perill del canvi climàtic o prefereix el risc nuclear? Doncs, perquè el cervell humà pot ignorar un perill immens, un perill letal, si és invisible, però el que no pot suportar de cap manera és la molèstia diària. Aquest és el principi del Nimby: el nostre benestar no es mesura amb indicadors objectius de perill absolut, es mesura amb com experimentem la fricció en el nostre dia a dia. I posar parcs fotovoltaics, parcs eòlics, plantes de biometà i de biomassa, es veu que provoquen fricció en una societat que té la pell molt fina.

Per això ja no em capfico amb el moviment contra el Plater. Se que s’acabarà fent el camí, de forma forçada i apel·lo a cada ciutadà que està en contra que entomi la seva responsabilitat si perd actius, si l’assegurança puja de valor, si perd la seva collita o el seu ramat, si es crema alguna cosa seva o propera, si tanca la fàbrica on treballa, si l’aire condicionat no és suficient… allà amb la seva responsabilitat.

En canvi el que avui vull denunciar és un altre indicador que no veiem i que encara ens afecta molt més que el moviment Nimby i ningú en parla. Em refereixo al continuat augment exponencial de les emissions de CO₂ de Xina. A l’any 2001 Xina va entrar en la organització mundial de comerç. Allò li va permetre engegar una operació a gran escala per esdevenir la gran indústria del món, i ara té la pretensió de ser el tecnòleg global. Per fer aquest camí va necessitar construir un sistema energètic monstruós i difícil: si la xarxa elèctrica no és de qualitat, qualsevol problema en un punt té el risc de fer caure tot el sistema. Ho va fer aprofitant la seva font autòctona d’energia, el carbó. Així que va començar a construir centrals de carbó de forma exagerada (2 centrals per setmana encara avui) repartides per a tot el país. La gent recorda la qualitat de l’aire als jocs olímpics de Pekin. Però des de 2013 Xina va actuar prohibint el carbó residencial i urbà, de forma que el 2021 va complir per primer cop els estàndards de qualitat d’aire, salvant moltes vides.

Dit això, explicant els esforços que fa Xina per disminuir la seva contaminació, actualment encara està utilitzant carbó per produir electricitat, acer i ciment, repuntant des de 2020 amb el creixement econòmic. No l’eliminen perquè és barat, abundant, i garanteix la seguretat energètica. A l’any 2020 generaven 4.648 TWh d-electricitat amb carbó i el 2025 en van generar 5.830 TWh. Això es va deure a l’impuls exportador necessari per resoldre la crisi interna arran de la bombolla immobiliària que va explotar. L’exportació va créixer des de 2,59 bilions de dòlars al 2020 fins 3,65 bilions el 2025. Això va portar a que les emissions de CO₂ equivalents passin des de 14,1 a 15,1 GtCO₂e en aquests anys, mentre que a EUA aquestes emissions son de 6,2 i a la UE de 3,3. Dit d’una altra forma, l’augment d’exportació de 1,06 bilions ha tingut un cost en emissions de 1 GtCO₂e.

Em direu que la raó és que EUA i la UE compren productes culpables de les emissions a Xina. Si és així, la proposta és molt clara, cal deixar de comprar productes de consum a Xina i només comprar productes d’inversió. Podem deixar de comprar tot a Xina? Impossible, hi ha molts productes dels quals en depèn la tecnologia europea. Però sí podem deixar de comprar la morralla de consum (béns que es destrueixen ràpidament i que generen emissions buides, Temu, Shein) i deixar la porta oberta als béns d’inversió (maquinària, components tecnològics i químics, que serveixen per construir l’autonomia de la indústria europea). Segons dades d’Eurostat, la UE va importar de Xina mercaderies per un valor de 559.400 milions d’euros, dels quals 195.000 eren de béns de consum com fast-fashion, joguines, objectes de basar, mobiliari low cost, petits electrodomèstics, papereria i productes de plàstic d’un sol ús. En canvi 364.000 milions van ser de maquinària pesant, components elèctrics i xips, per automoció, química orgànica, principis actius per a farmàcia, plaques solars i bateries de liti. Només la maquinària elèctrica, electrònica i aparells mecànics ja van representar 271.000 milions, la meitat de tota la importació. 

Deixar d’importar productes banals no és proteccionisme cec, és autonomia estratègica, que reconeix que necessitem productes de Xina. La UE podria legalment apujar el 50% els aranzels per les categories de béns finals de consum, mantenint baixos els components químics i maquinària. Això obligaria a Xina a negociar sobre el contingut de carboni si vol continuar venent la seva maquinària high tech i a tornar a nivells de 2010 amb 10,5 GtCO₂e, molt lluny encara dels 3,3 d’UE i dels 6,2 d’EUA. A Xina cal plantar-li cara, i al ciutadà Nimby posar-li crema que li millori la fricció.