Quan vaig començar a treballar, a finals dels anys 70, el meu pare em va explicar que el preu del paper recuperat no podia baixar mai de 10 pessetes/kg perquè, per sota aquest preu, la recollida voluntària, que la feia gent amb carretons al carrer, deixava de funcionar. El resultat, en una economia poc oberta a l’exterior, era que no hi havia prou paper recuperat per satisfer la demanda de les fàbriques i el preu pujava estratosfèricament. Aquell nivell mínim era essencial per al bon funcionament del sistema. A l’any 1991 Alemanya va posar en marxa la seva Llei d’envasos, va crear el sistema dual i el Punt Verd, on les empreses han de pagar per reciclar els seus envasos i organitzar la recollida sistemàtica massiva. El resultat va ser que es va generar un excés de paper recuperat que va ser exportat fora d’Alemanya a preus negatius, sobretot a Espanya, fet que va fer caure la recollida voluntària. Com a conseqüència, els abocadors municipals d’aquí van augmentar considerablement els seus residus, havent d’implantar la mateixa política de recollida selectiva que a Alemanya. És un exemple de com, a través de relacions comercials, es poden transferir polítiques des d’un país a un altre.

La globalització que va començar a principi dels anys 90 (que es va accelerar amb l’entrada de Xina a l’Organització Mundial de Comerç el 2001) és a l’origen de tots els mals que tenen les societats occidentals. De cop les manufactures amb més mà d’obra es van desplaçar a Xina, fent perdre molts llocs de treball en aquelles dues dècades. Un altre fet notori va ser la circulació de capitals d’un lloc a un altre a gran velocitat, fet que, amb la desregulació financera que van fer els estats, va permetre el naixement de productes derivats. La pèrdua de la indústria va dirigir l’economia cap a més serveis i cap al món immobiliari, a recés de la competència internacional. Aquesta facilitat financera va ser l’embrió de la bombolla immobiliària que va acabar amb el seu esclat i amb la crisi posterior. D’aquella crisi ja no ens hem aixecat: els bancs centrals  van començar a injectar diner al sistema per activar les economies arribant al fet que el món occidental no sap sobreviure sense ser dopat amb més diner, una droga permanent. Les economies, arran d’això, han perdut els valors essencials d’estalviar, de treballar, d’innovar, de fer recerca… Les societats cerquen la felicitat tot mirant les floretes i els ocellets. Els deures han desaparegut front l’allau de nous drets. Les societats occidentals s’han enganxat al deute permanent i a l’expansió monetària.

El fet més greu és cultural. Acostumar-se a diner artificial que generen els bancs centrals, enlloc de viure del valor afegit que genera l’economia, ha portat als ciutadans a pensar que l’estat els ho havia de resoldre tot, que no cal fer cap esforç, que no cal assumir cap responsabilitat ni angoixa a la vida. L’estat ho resoldrà tot perquè és qui pot fabricar més diner. Així que espavili i ens resolgui el nostre malestar.

A tot això hi hem d’afegir que Europa s’ha convertit en una màquina perversa de burocràcia, pretenent controlar cada moviment empresarial. Creieu que serà possible tenir els terrenys per construir els 210.000 pisos el 2030? Si modificar un POUM comporta com a mínim 4 anys de tràmits, si fer arribar l’energia o el transport públic necessita decennis…

La perversió total és una societat que només vol viure bé sense responsabilitats, gairebé de forma parasitària, i una administració que bloqueja burocràticament tot el que es vol fer, és a dir, el poc que pot servir per crear valor afegit, també es veu entorpit.

A l’altre costat, a Xina és just tot el contrari, hi ha una societat que vol prendre riscos, que vol treballar més, que vol estudiar més, que vol liderar el món, amb un sistema administratiu que obliga als ciutadans a ser respectuosos amb la societat. Que cal construir una ciutat en pocs mesos? Que cal construir una fàbrica, una línia de tren, una carretera, un port? Cap problema: a Xina no hi ha el garantisme d’Europa i les coses es poden fer ràpidament perquè el primer objectiu és el bé comú. Fins el punt que el seu sistema de punts premia o penalitza al ciutadà segons si fa les coses en benefici de la societat o en contra. El seu sistema de control de càmeres amb visió artificial és el Gran Germà que vetlla per la societat. Així és com la seva economia va com un coet i ens esclafarà als occidentals. És una societat absolutament autoritària.

Però heus aquí que el malestar europeu i americà és cada vegada més visible. Es fa patent que ja n’hi ha prou de burocràcia inservible, que els impostos no deixen viure perquè es destinen a col·lectius diferents de forma que els serveis pels autòctons van perdent qualitat i quantitat.

Si durant els anys 90 hi va haver una transferència de riquesa des del món occidental a l’asiàtic, ara la transferència és inversa i ideològica, d’autoritarisme. Aquest és el resultat de la pujada dels partits d’ultradreta i del desconcert ideològic que hi ha a tots els països occidentals. Tal és així, que la democràcia, com la coneixem, està en perill i caldrà repensar-la si no volem caure en dictadures com en el passat.

És el resultat de la interconnexió de països, de forma que una economia influeix sobre una altra i acompanya, o obliga, a fer les coses com les que ella realitza. Comencem a veure que, si no s’actua, l’autoritarisme avançarà a gran velocitat. És urgent deixar de fer política simbòlica i començar a treballar per guanyar el pa de cada dia amb creació de valor afegit. Però és una qüestió complexa d’articular, així que en continuarem parlant en propers articles.