Els vasos comunicants
El 2013 vaig escriure un llibre que es deia La crisi des de la Trinxera. En ell explicava que les raons de l’esclat de la bombolla immobiliària no s’havien d’atribuir només a una excessiva facilitat financera i a la trampa de les hipoteques ‘subprime’, sinó que calia entendre les causes per les que l’economia havia agafat aquest camí erroni. Em semblava que l’origen era la globalització i la desindustrialització d’Occident, obligant a l’economia a trobar sectors que permetessin el creixement de l’economia. Per explicar-ho vaig fer servir un símil de vasos comunicants: el vas d’Occident era el gran i el vas xinès el petit. La connexió dels dos vasos amb un tub gran, sense cap regulació, va permetre que, en poc temps, el vas d’occident es transferís al xinès, de forma que al cap dels anys els dos vasos s’han equilibrat.
El 1990, la Xina era una economia marginal amb un PIB de només 360 mil milions de dòlars. El 2025, segons les dades més recents de l’FMI (octubre 2025), ha arribat a 18,3 bilions de dòlars, un increment de 17,94 bilions. Aquest miracle econòmic no va sorgir del no-res: gran part d’aquest creixement es va finançar amb la desindustrialització d’Occident. Estudis com els de l’Economic Policy Institute (2024) estimen que els Estats Units han perdut entre 2 i 3 bilions de dòlars en valor afegit industrial a causa de la competència xinesa, mentre la Unió Europea ha vist una pèrdua similar. En un escenari sense globalització, on el comerç amb la Xina no s’hagués intensificat després de la seva entrada el 2001 a l’OMC, Occident hauria mantingut un creixement mitjà del 2,4% anual (o el 3,2%) en lloc del 1,8% real, segons algunes anàlisis. Això hauria elevat el PIB per càpita de 48.000 a 65.000 o a 79.000 dòlars el 2025 (segons la hipòtesi que es contempli), una diferència de 17.000 dòlars per persona, o uns 11,9 bilions de dòlars totals per a una població occidental de 700 milions. Si afegim efectes indirectes com el deute acumulat i la desigualtat, aquesta pèrdua pot pujar fins als 17 bilions, coincidint gairebé exactament amb el guany xinès.
Aquest procés ha tingut un cost social: la desindustrialització i el descontentament. La desindustrialització és greu perquè acceptem que és el motor de la modernització de qualsevol economia, que arrossega a la resta dels sectors cap a la modernització i a l’augment de productivitat. Aquesta transferència, doncs, no ha estat només econòmica, sinó també social. Regions com el “Rust Belt” als EUA o el nord d’Itàlia han vist com centenars de milers de llocs de treball industrials desapareixien. Segons Eurostat (2025), la UE ha perdut un 25% de la seva base manufacturera des del 2000, afectant especialment països com Alemanya i França. Aquest buit ha deixat comunitats sense rumb, augmentant la desigualtat (l’índex Gini de la UE ha pujat 5 punts des del 2010) i alimentat narracions de pèrdua d’identitat. El resultat polític és clar: la ultradreta està captant aquest descontentament i la resta de grups polítics cada vegada estan més fragmentats, quedant sense un relat que resolgui la insatisfacció: l’SPD ha caigut del 25,7% el 2005 al 23% el 2025 i el PS francès del 29% el 2012 al 7% el 2022. El PP a Espanya ha baixat del 33% el 2011 al 23% el 2023, el CDU ha passat del 32,9% el 2017 al 22,5% el 2025. L’aparició de moviments Woke, concentrats en la creació de nous conceptes i paraules (totis, gènere fluid, justícia climàtica, ‘el treball mata’, immigració sense fronteres, empoderament, pobresa menstrual), allunyant les solucions del problema de fons, no ha fet més que aprofundir en la desafecció: “els polítics parlen de pronoms mentre tanquen fàbriques”. A les eleccions europees de 2024, partits com Fratelli d’Italia (34,8%) i AfD (19,5% a les federals de febrer 2025) han guanyat terreny, amb una mitjana del 25% a la UE, oferint solucions simples i populistes (proteccionisme, anti-immigració) que difícilment resoldran un problema complex.
La correlació és evident: a mesura que la transferència de riquesa s’accelerava des del 2010, el suport de la ultradreta ha explotat, amb un coeficient de correlació de -0,91 amb el creixement ajustat. Aquest efecte no és cap casualitat; és la reacció d’una societat que veu com la seva riquesa es buida i cada vegada troba més problemes per mantenir el benestar social. La Xina és la beneficiaria del sacrifici occidental de forma que, mentre l’Occident perdia, la Xina ho aprofitava, tot i contenint l’augment salarial i la capacitat de compra dels treballadors. La seva entrada a l’OMC el 2001 va obrir les portes a la mà d’obra barata i a una política autoritària que ha prioritzat el creixement per sobre de tot, el medi natural inclòs. Aquest model, combinat amb una alta productivitat inicial (PTF de 3-4% als 2000), li va permetre omplir el seu vas fins a convertir-se en la segona economia mundial. Però no tot és transferència directa. Uns 4-5 bilions del seu creixement provenen de la seva pròpia eficiència (infraestructures, educació), mentre que els 12-13 bilions restants reflecteixen el sacrifici occidental: dèficits comercials i pèrdua de valor afegit. Serà fàcil la solució? De cap manera. La pèrdua de massa muscular de la societat és de tal magnitud que afecta com a mínim a dues generacions. Serà difícil fer entendre que el deute no es pot fer servir per generar benestar social i que caldrà treballar més i consumir menys, cosa que implica un cert retorn al passat i un canvi de model. Només un bon relat coherent i una acció sensata, honesta i creïble farà possible sortir del forat. I, per suposat, frenar la transferència de riquesa regulant els vasos comunicants.
NB: Càlculs
Període: 35 anys (1990-2025).
PIB per càpita inicial (1990): 18.500 USD (mitjana ponderada de l’Occident: EUA, Àrea Euro, Japó, Corea del Sud).
Creixement real (amb globalització): 1,8% anual, resultant en un PIB per càpita de 48.000 USD el 2025 .
Creixement contrafactual base (sense globalització): 2,4% anual, resultant en 65.000 USD el 2025 Creixement amb proteccionisme (+0.8%): 2,4% + 0,8% = 3,2% anual, resultant en 79.000 USD el 2025
| Escenari | Creixement anual mig | PIB/càpita 2025 (USD) | Diferència per càpita (USD) | Pèrdua total (bilions USD, 700M hab.) |
|---|---|---|---|---|
| Real (amb globalització) | 1,8% | 48.000 | – | – |
| Contrafactual base (2,4%) | 2,4% | 65.000 | +17.000 | 11,9 |
| Contrafactual proteccionuisme 0,8% (3.2%) | 3,2% | 79.000 | +31.000 | 21,7 |
4 thoughts on “Els vasos comunicants”
Una eticle molt complert e interessant que ens porta a reflexionar. Cap on anem?
Per revertir aquesta dinàmica cal atacar tres eixos estructurals:
1. Reindustrialització intel·ligent i tecnològica
– Europa ha de recuperar base productiva en sectors d’alt valor afegit: tecnologies netes, semicondutors, biotecnologia i robòtica.
– Cal incentivar la producció interior amb fiscalitat selectiva (sobretot per PIME industrials) i fons de sobirania com el model del Loi de Programmation Industrielle francès.
– Aquesta reindustrialització ha d’anar acompanyada d’una política energètica pròpia (nucli flexible, hidrogen verd, biogàs, nuclear modular) que permeti estabilitzar costos.
2. Reequilibri comercial i control dels “vasos comunicants”
– Europa ha de passar d’un model obert i ingenu de lliure comerç a un model de reciprocitat estratègica.
– És imprescindible limitar l’entrada de productes que no compleixin estàndards socials, ambientals o laborals UE, i establir correccions de frontera de carboni més estrictes.
– Impulsar una moneda digital europea o mecanismes de compensació regionals pot ajudar a retenir valor dins de l’àrea euro i reduir dèficits comercials estructurals.
3. Gestió racional de la immigració i cohesió social
– La immigració és necessària per motius demogràfics, però no pot ser il·limitada ni desconnectada del teixit productiu.
– Les polítiques d’esquerres que han impulsat l’obertura total, sense correlar fluxos migratoris amb necessitats laborals i integració efectiva, han desequilibrat el sistema de benestar i alimentat reaccions populistes.
– Cal un pacte europeu d’immigració industrial, que vinculi quotes migratòries a plans de formació i inserció regional, de manera coordinada entre empreses, sindicats i administracions.
Error de sistema i d’equilibri de riquesa
La “immigració sense límits” pot entendre’s com un error sistèmic de compensació macroeconòmica: mentre les elits europees buscaven mà d’obra barata per mantenir el consum malgrat la pèrdua de base industrial, el sistema va desconnectar la creació de riquesa real del seu ús social.
El resultat ha estat doble desequilibri:
– Riquesa que flueix cap a Àsia (per deslocalització).
– Pressió social interna a Europa (per competència salarial i desigualtat).
Aquest model és insostenible: Europa ha de recuperar autonomia econòmica i dissenyar una nova arquitectura de “vasos comunicants” regulats, on el valor torni a circular dins del continent.
Conclusions clau
– Reindustrialitzar, però amb visió tecnològica i sobirania energètica.
– Regular el comerç exterior i defensar el valor europeu davant la competència deslleial.
– Redefinir el contracte social europeu, integrant immigració amb productivitat real.
– Reduir dependències del deute i del consum importat com a motor principal.
Només un relat europeu coherent —basat en treball, innovació i control del flux de riquesa— pot restaurar la confiança social i reconduir el creixement sostenible del continent.
De la deslocalització a la indústria intel·ligent
Durant anys vam creure que n’hi havia prou mantenint el valor afegit a casa —el disseny, la distribució, la marca— i deixant la fabricació a tercers a l’Àsia. Pensàvem que el “lloc” no importava… però la producció mai no pot aïllar-se del context.
La Xina ho va entendre: va integrar fabricació, coneixement i logística en un mateix ecosistema. Nosaltres, en canvi, vam externalitzar el cor de l’economia.
Ara, quan parlem de reindustrialitzar Europa, hem de fer-ho amb una visió nova.
La indústria que retorna no pot ser la que va marxar:
Intel·ligent i digital, capaç de combinar eficiència i flexibilitat.
Sostenible i circular, aprofitant els recursos locals.
Energèticament neta, basada en renovables i biogàs.
Propera i adaptada a una demanda personalitzada.
Integrada amb el coneixement i el talent.
La reindustrialització no és nostàlgia, és una condició per a la sobirania econòmica, la sostenibilitat i l’ocupació de qualitat.
No es tracta de tornar al passat, sinó de dissenyar el futur productiu d’Europa.
Bon dia Sr. Vila
Certamen teni molta raó, també Sra. Manuela rebla el clau
Quan a paraules estúpides falta afegir, des del “por consiguiente”, i d’altres bajanades com el “bro” ara de moda, al umami i la resilència tan grapejada. Entre tan populisme bars i demagògia a càrrec de personatges cada cop mes semblants a les caricatures del Polònia. Fins i tot son millors els diàlegs del espai humorístic, escrits per guionistes molt mes intel.ligents, envers els que escriuen discursets per “bufons” com un tal Rufian (el xulet del pati?, i altres bipedes reprobables como alguns histriònics/ histriòniques i desdoblaments de fluixos de mollera) Malgrat reunir moltes persones honestes – que no surten a mitjans – que també en tenim al sector polític. La imatge de les Cortés Generales, devaluades a cop de teclat (dels que escriuen guions) per veure qui diu frase mes estúpida (ells pensen que es enginy de gent espavilada) però que majoria de “canutassos” foten llàstima.
Una empresa sense maquinaria = Cervells de persones pencaires, il.lusio, tecnologia i mitjans a mes de diners no va enlloc.
Com dieu, s’ha perdut el nord. Ni a USA fan ?, ni tenen ja la millor sanitat (en tot cas importen i fabriquen metges d’arreu x ciutadans amb diners) i els negocis privats de sanitat rutllen mentre la publica les passa magres, amb educació 3/4 del mateix i les infraestructures van com van, amb un cert?. Mentre tant a Xina van resolen el greu prblema de la contaminació, ni un paper a terra, tancant abocadors perquè tot es recicla com nova materia prima, inclòs importacio de residus forans, creant milions de nous llocs de feina. Ja no es dona “puntada sense fil”. Inclòs millora dels trens pel sud: NOVA RUTA DE LA SEDA FERROVIÀRIA.
Un ex ambaixador xinès (ara jubilat) va dir-me: La millora de trens, cotxes elèctrics, i les energies renovables son PRIORITAT GUBERNAMENTAL, per tres motius : A Beigin i altres indrets no podíem respirar per culpa contaminació centrals carbó i automocio. El programa de retribucions mes justes, es feu per treure de la pobresa a milions de persones, tot i certs desajustos amb gent que s’ha fet molt rica, ara tenim mes justícia social i puixant clase mitjana que son consumidors del que es produeix al pais. Donat la manca de petroli s’ha impulsat la producció elèctrica amb energia nuclear, renovables, inclòs els embassaments x regular inundacions i fer energia.
També va dir-me al preguntar pel Comunisme, que es un rètol comercial, mes que un sistema mes just de redistribució que requereix cert autoritarisme de la “muralla digital” per evitar certa invasió electrònica del pais. A la nota de ciutadania pel control interior.
Res es deixat al atzar desores d’allò del gat blanc o negre, quan van treur de la pobresa extrema mes de 60 milions de persones que malvivien amb l’equivalent a 1 $ dia, i mes de 600 milions imgresant per sota de 100 us$ al mes Es van posar mans a l’obra. Primer copiant, després imitant i millorant, però amb el pla Centenial, posant en marxa l’any 2.000 amb objectiu 2034, centènari de la revolució. Patentant x sobre del que era lider en tecnologia, innovació i producció.
Estan COMPRANT, sense fer soroll des de terres a kmt2 tant x Amèrica Llatina com a Africà i a d’altres indrets mes discretament: empreses, finques i fàbriques de tot tipus per pasar del MADE in PCR a produir (mes aviat ensamblar) prop mercats. Les invasions no es fan amb armes sinó a cop de talonari i fotent “guanxi”, amb la filosofia del que sap on va xino xano, i plans a 50 o 100 anys, amb revisions quinquenals.
Res es deixa a l’incertesa, juguen al go i a escacs amb supercomputadors que donen paràmetres certs dels nous escenaris i gent intel.ligen actua per assolir lideratge soft, i suaument fer via, sense imposar res fora, controlant dins i VENENT a tots.
Compte amb els bilions!. Que en el Regne Unit i EEUU. son de 9 zeros, i aqui de 12. Al bilió d’aqui allà en diuen “trillion”.