Aprofitant que en aquest període hi ha la màxima afluència a les muntanyes d’Ulldeter, és un bon moment per reflexionar sobre el projecte de telecabina que l’empresa pública FGC vol executar-hi. El projecte contempla un transport aeri des de Pla de la Molina (1.500 m) fins la cota de les Marmotes (2.500 m), mentre es desmantellen les instal·lacions que hi ha i es tanca la carretera que puja fins l’estació. Comporta un gran parking soterrat a la zona de Pla de la Molina per encabir tots els cotxes que portin passatgers al telecabina.

El projecte ha aixecat molt debat a la Vall de Camprodon, també a l’altre costat de la frontera i a l’entorn dels excursionistes que hi circulen sovint. Repassem arguments.

Per un costat hi ha el que és la inversió, doncs es parla de més de 40 milions d’euros que sembla que sortirien d’Europa. Per altre costat hi ha l’impacte de la instal·lació, amb pilones i cables. Si es desmantellen les instal·lacions actuals podria ser que l’impacte resultant sigui menor: una pilona no malmet massa superfície de terreny. Una cosa diferent és si hi ha d’haver accessos a les pilones per al seu manteniment i rescat, cosa que causaria un impacte molt superior al que hi ha ara.

Un dels motius que s’esgrimeixen en contra de la inversió és el dels horaris. Si hi ha un horari d’obertura, per exemple a les 7:30, molts excursionistes no poden fer segons quines rutes llargues. Un altre és el del cost: si val per exemple 30 € la pujada, difícilment serà assequible a molta gent i, com diuen els restaurants de Setcases, poca cosa quedarà per poder menjar després.

He conegut l’espai del circ d’Ulldeter i de Morens als anys 1972 i 1973 fent excursions a Núria i a Carançà baixant per Bacivers. Quan hi vaig passar, pujant per la font de la Perdiu, no m’hagués imaginat mai que anys més tard allò estaria ple de pilones i cables. El dany més fort, però, van ser les 10 corbes que pugen des de Pla d’Hospitalets fins a pla de Morens. Després d’això l’estació no va patir més destrosses fins que un dia, als anys 90, va aparèixer la pista que puja fins les Marmotes i per la que ara hi circulen un grapat de tot terrenys. Els vegetals a partir de 2.000 m tenen molta dificultat per regenerar-se, l’aigua erosiona el terra i fa cada vegada més difícil el seu creixement.

Aquí hauria de raure el debat. Els francesos han tancat totes les pistes per a cotxes per sobre de 2.000 m per evitar la no regeneració del terreny. Fa anys que no es pot anar a Pla Guillem. El mateix efecte ens passa per l’excés de gent que camina per les muntanyes. Des de fa molt temps la pujada a Bastiments no es fa per un camí, essent tota la pala sud una avinguda on ja no hi neix res. Hi ha intents de concentrar la gent al camí, com a la pujada al xalet, al coll de la Marrana, o a la Portella de Mantet, però l’erosió és allà i no atura. Un altre aspecte a tenir en compte és el dels animals. L’isard, la marmota, el gall fer i la perdiu blanca son els habitants autòctons d’aquests indrets. El risc que el gall fer desaparegui és molt alt, i el de la perdiu blanca cada dia ho és més, essent cada vegada més difícil trobar un període per reproduir-se sense ser molestada.

Per això el debat no s’hauria de centrar en el tipus de maquinària, sinó en la capacitat de regeneració de l’espai: protegir àrees de prats perquè la vegetació pugui regenerar-se de forma natural, amb control de trànsit, evitant la compactació del sòl per vehicles o per caminar i afavorir la ressembra natural de les espècies natives i implementar tècniques de corretges de terra per evitar l’erosió i afavorir la retenció d’humitat i nutrients. La desaparició de gramínies en la pista de Marmotes i en els senders de muntanya hauria de disparar l’alarma i actuar en conseqüència. Això ens porta directament a preguntar la quantitat de gent que pot rebre l’espai fins que es pugui regenerar. A Vallter hi deuen pujar prop de 180.000 persones a l’any, amb puntes de 7.000 diàries. Pot suportar aquesta pressió l’espai?

La discussió ha de ser sobre quin model es vol, el de la gestió que maximitza l’economia i no es preocupa del territori, deixant de ser atractiu a la fi, o es vol mantenir l’impuls econòmic de Vallter fent més èmfasi a un parc natural que sigui precisament atractiu per la seva gestió natural?

En l’equilibri, dirà tothom. Es pot començar per posar una barrera a Pla de Molina i fent pagar al cotxe per pujar fins una quantitat màxima de gent, tal i com es fa a Fontalba.

Si limitem l’accés, evitem l’erosió de terra a les pistes i hi fem accions de regeneració, potser sí que el telecabina és millor solució que no pas com funciona actualment el parc sense recursos.

La pregunta és, estem disposats a fer tot això? Fem el telecabina i limitem alhora el número màxim de visitants? Volem refer la pista que puja a les Marmotes? reinvertim el que cobrem per pujar? Deixem d’organitzar curses massives?

És evident que si deixem fer a FGC, amb el seu esperit de gestió empresarial, forçarà al màxim el transport de visitants: la seva política mediambiental està centrada sobretot en les emissions de carboni. L’exemple de la posada en marxa del vehicle elèctric TORGO a Núria mostra que entén la sostenibilitat de forma sui generis, sense la regeneració de l’espai, només parlant del carboni.

En trec tres conclusions: urgir el canvi de filosofia a FGC cap a una sostenibilitat millorada abans de fer el projecte, escoltar als gestors del parc natural com pensen regenerar l’espai, i escoltar propostes dels clubs de muntanya i d’esquí sobre els horaris d’accés a la zona. Potser entre tots podrem trobar el camí.