En un altre article explicava que l’economia es comporta com l’aigua: va on té el camí més fàcil. Així, si un projecte industrial necessita recerca, comprar patents, buscar un terreny amb prou superfície (amb alta tensió, gas i aigua), si necessita espai al costat per posar-hi un parc fotovoltaic per generar el seu autoconsum elèctric, si necessita una carretera prou comunicada i amb una estació intermodal propera per poder tenir un cost logístic acceptable, si ha de trobar treballadors amb capacitat per aprendre, si necessita trobar enginyers, si busca un territori amb certs serveis d’informàtica, de soldadura, de manteniment elèctric, si necessita finançament a 15 anys…si vol tot això per posar en marxa el projecte, o és molt valent, o a Catalunya serà millor que pensi en muntar un negoci turístic o de construcció d’habitatges. Dit d’una altra manera: lluny de la indústria, les coses són més senzilles a casa nostra.

El que és més decebedor és que Catalunya posseeix un ecosistema industrial on gairebé es donen les característiques espontànies perquè un projecte industrial es pugui fer i tingui èxit. El drama és que hi ha certs requisits concrets que fan impossible que sigui fàcil. Un és urbanístic, amb una administració lenta i que massa sovint sembla que s’esforci més a buscar excuses per frenar projectes que no pas per ajudar-los a ser viables. L’altre és el medi ambient, on durant anys s’ha deixat arrossegar per una cultura Nimby (“Not In My Back Yard”, no al meu jardí), que va penetrar amb el Tripartit a l’any 2003 i ja no ha sortit. També cal afegir el finançament, una limitació crònica que explica la dimensió de les pimes, amb molta més facilitat per finançar una hipoteca d’un immoble que no pas qualsevol maquinària pel mateix valor. Finalment queda la capacitat de la gent que treballa: el nivell formatiu, la capacitat d’aprenentatge i el compromís, la responsabilitat. Aquí hi trobem reptes com l’absentisme. Qui vulgui ser empresari industrial se li ha de reconèixer el valor i la paciència.

Com hem explicat en altres ocasions el resultat ha estat que el creixement de l’economia catalana (per sobre el 3%, mirall per altres regions) es fa amb demografia, amb el consum que aquesta aporta, també amb turisme, amb deute i amb fons europeus. En els darrers 3 anys els ingressos d’Espanya per turisme han estat de 150.000 milions, i l’arribada de fons Next Generation ha estat de 84.000 milions, deixant perdre 77.000 milions més per incompliment de condicions. En aquest període l’augment de població a Espanya ha estat de 1,9 milions i l’augment del deute públic de 233.930 milions. Tots aquests impulsos a l’economia haurien pogut ser molt positius per a la seva modernització. De fet era l’objectiu dels fons NextG, però l’ús que se n’ha fet ha estat créixer per on no s’havia de fer, per població.

Aquest creixement del PIB del 12% en moneda corrent els darrers 3 anys ha servit per crear pressió sobre l’habitatge, la sanitat i la mobilitat, augmentant la bretxa de competències i una baixa productivitat. Avui ens trobem amb un sistema productiu on hi ha excés de rotació de treballadors, cosa que impedeix que un arribi a ser un bon especialista, ens trobem amb un absentisme fora de lloc (degut a col·lapse del sistema sanitari, però també a un excés de la garantia del no treball), amb un número d’aturats alt mentre no es troba gent per treballar… en fi, amb un sistema desmotivat, que ha perdut els valors de treball, de responsabilitat, de reconèixer que el bé comú depèn del valor afegit del treball. Ens trobem atrapats dins un model pervers, que impedeix que aflori el bo: amb tanta volatilitat laboral com voleu generar llocs de treball de qualitat?

Li podem donar la volta a això? Evidentment que sí, amb polítiques de formació (la professional sembla que se li dona l’impuls que necessita), amb polítiques de reconversió i d’atracció de talent, frenant en sec el que està marxant, tot i havent-lo format. Però això és dur, per fer-ho cal tapar les vies d’aigua per on s’escola l’economia. Cal frenar el turisme barat amb mesures com l’augment de la taxa turística de forma continuada fins que el número de turistes sigui el que pot assumir l’economia. La construcció d’habitatges pot esdevenir la solució als treballs perduts en l’hostaleria si es fa la transició. Però on cal treballar més la productivitat és en la modernització de les pimes industrials i en el món rural, introduint la IA en la gestió i en el sistema de producció, augmentant la robotització i l’automatització, incorporant robots i drons al camp, i promovent la generació fotovoltaica, eòlica i l’emmagatzemament en bateries.

Com ho farem tot això amb la idea dels partits al govern, que creuen que el que cal és crear més llocs de treball públic per burocratitzar encara més la vida? Com ho farem amb un partit al govern, Sumar, que no entén la paraula productivitat, que no sap que cobren gràcies a l’augment de valor que fan els que treballen en el sector privat? A tall d’exemple avui hi ha tants funcionaris com autònoms.

Malament. A la vista del nivell de la política dirigent del país, creieu que serà possible que d’aquí a 2 anys potenciem els sectors tractors de l’economia, desburocratitzant, i amb incentius fiscals? Creieu que en un termini de tres anys haurem frenat el turisme low cost i engegat la construcció d’habitatges necessari? Que en un termini de cinc anys haurem impulsat el desplaçament de la indústria des de l’àrea metropolitana cap a l’interior de Catalunya amb els seus propis parcs renovables? Que promourem l’exportació amb millores logístiques en dos anys? Que reduirem la pressió fiscal a les rendes del treball en 4 anys?

Jo no, perquè veig que estem atrapats per ganduls, i adoctrinats per partits polítics corruptes. La societat civil no té prou força, per això hem de crear opinió i insistir.