Fa pocs dies, quan va sortir la noticia que enguany venien més turistes però que feien menys pernoctacions per culpa de preus elevats, vaig sentir una frase d’un hoteler que em va semblar clau: encara tenim un bon vent de cua des del Covid. Completament d’acord, l’economia espanyola creix pel turisme que va canviar a l’any 2020 i per l’aportació del govern de Madrid amb fons europeus en inversions. Començo per aquest últim. Us poso en antecedents. Era l’any 2009 i el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va presentar un Pla Espanyol per a l’Estímul de l’Economia i Ocupació (Pla E). Al mateix temps el govern anava dient que tenia el sistema bancari més robust del món. El Pla havia de comptar amb mesures de suport a les empreses i famílies, foment de l’ocupació, mesures financeres i pressupostàries i també de modernització de l’economia. En total van ser 50.000 milions d’euros. Les accions van constar en obra pública fàcil i van contribuir a fer que el deute de l’estat creixés de manera exponencial en pocs anys, acabant amb la crisi de deute sobirà: el de l’any 2007 era del 36,1% del PIB i el del 2014 va ser del 97,7%. Ja sabem com va acabar tot allò, però el que vull mostrar és la similitud dels casos: l’economia va bé, som el país que creix més del món civilitzat… diuen avui, i la major part de les inversions que han arribat amb els fons Next Generation han anat, com amb el Pla Zapatero, a arreglar espais públics, no servint per a la modernització de l’economia. Aquests dies trobareu màquines a tot arreu enquitranant el país, és a dir, modernitzant-lo. Quan em pregunto per la magnitud de tanta incompetència, sempre arribo a la mateixa conclusió: per què hi ha d’haver polítics en alta direcció que sàpiguen el que necessita l’economia del país si el que els preocupa són els vots, les pagues (pròpies i al partit) i, com hem vist, la diversió i les festes? Fins que no fem fora el PSOE i el PP, no en sortirem. Amb el risc que el que arribi encara sigui pitjor. Només ho podem resoldre des de la societat civil fent-hi front, denunciant i plantant cara.

Anem ara pel segon component del vent de cua, el turisme. Des del Covid el número d’hores treballades per ocupat a Espanya han baixat un 3,9%. Per entendre-ho, si agafem com a índex 100 a finals de 2019, avui els treballadors afiliats o ocupats son 111,9, però, sorpresa! El número d’hores que treballen té un índex de 105. Més treballadors treballen menys hores totals. Una part podria ser degut a que les hores que manquen no siguin oficials i es paguin en negre, que el treball sigui a temps parcial, o que les baixes de la seguretat social, els permisos per paternitat i altres, siguin la diferència. O una barreja de totes elles. En uns casos, el treballador que no vol fer més hores perquè l’augment de salari se li acaba emportant en gran part  hisenda, altres perquè cobra per un altre costat, i altres perquè el sistema permet un absentisme fora de lloc. I això ens porta a una nova reflexió: per què personatges com la ministra Yolanda Diaz poden acumular ocurrències contínuament sense que ningú ho confronti? Aquesta setmana he conegut el cas de Noruega. Aquest país és el més ric del món, amb un fons de la venda del petroli de més de 300.000 milions d’euros, cosa que equival a que, per a cada noruec, li toca 306.000 €, quan a Espanya ens toca un deute de -33.892 €/habitant. Però aquesta riquesa noruega no és sinònim de progrés social. Així, malgrat una inversió de 18.000 €/alumne/any (6.633 € a Espanya), els resultats escolars noruecs cauen contínuament per sota la mitjana de la OCDE des de 2015. Tot i que les despeses en prestacions per malaltia son 4 vegades superiors a la OCDE la productivitat és la més baixa dels països rics i cada treballador pren de mitjana 27,5 dies de baixa/any, rècord absolut. La confiança excessiva en l’estat incita als noruecs a endeutar-se de forma massiva (220% dels ingressos), amb la seguretat que l’estat els recollirà en cas de dificultat. Tot plegat mostra que l’excés de proteccionisme també es pot amagar darrera la riquesa més gran i el problema més greu és la desaparició d’ambició en un país on el petroli és el 21% del PIB i amb més de 200.000 llocs de treball. Sense productivitat, innovació, gestió amb rigor i estratègia a llarg termini, fins i tot el país més ric pot esdevenir vulnerable, una lliçó per a totes les economies del tipus que siguin.

Tornem ara al vent de cua. El Covid va canviar la psicologia dels ciutadans del món. Van descobrir que treballar era poc important, que estalviar no valia la pena, que el que calia era viure el moment, Carpe diem, i que el futur serà el que sigui. Això explica el consum en turisme, en concerts, en experiències, tota una revolució en l’economia. A Espanya ja coneixem els desequilibris que això ha comportat: augment de la immigració, desequilibri brutal en el mercat immobiliari, pèrdua greu de la productivitat, trinxament del valor del treball, desigualtat generacional, progressiva desaparició de la classe mitjana, augment de la pobresa extrema… Llegit a França: “la classe mitja no té res, no somnia a vacances, calcula el ple de gasolina, les compres, les factures. Mira el mar a la pantalla, entre dues quotes de crèdit. I les famílies a casa seva esclaten a 40ºC en un apartament mal aïllat.”

El vent de cua un dia s’acabarà per preus elevats, o per manca de recursos dels turistes, i els fons Next Generation tenen data final. Aquest dia la patacada i trencadissa de dents serà com la que va tenir Zapatero, només que haurem canviat el nom pel de Pedro Sanchez. Resoldre tants desequilibris proporcionats pel vent de cua serà dur, molt dur.