La setmana passada, l’endemà del dia de la festa nacional, el primer ministre francès François Bayrou va fer un discurs catastròfic. Va decidir explicar tota la veritat als francesos. Fa temps que l’economia francesa no va bé i els intents de fer-ho veure a la ciutadania son en va. Emmanuel Macron mateix, en el primer consell de ministres del seu segon mandat, el 24 d’agost de 2022, va començar el seu discurs evocant la Fi de l’Abundància: Això que estem experimentant és de l’ordre d’un gran canvi o d’una gran agitació. Ho deia arran de la crisis energètica, de la guerra d’Ucraïna i de les conseqüències del canvi climàtic. L’oposició li va dir que “mai hi ha hagut abundància, sinó irresponsabilitat, malbaratament, mercantilització de tot…  el president ha conduit el país contra el mur rebutjant la reforma i privilegiant la despesa il·limitada”. Durant tres anys França ha intentat tenir un govern estable per fer front a aquesta situació i no ha sigut capaç de fer-ho. Tot i que el sistema electoral és a dues voltes, i permet fer majories sòlides per governar, ara ja no és possible.

França viu una situació econòmica difícil, amb un dèficit pressupostari dels ministeris entre el 36% del 2024 i el 52% del 2023, amb un dèficit de tot l’estat del 5,8% sobre PIB, el més alt d’Europa, que porta a un deute del 114% del PIB, amb una despesa fora de control que fa sospitar que serà difícil que pugui resoldre sense patir molt. El Pla Bayrou vol congelar la despesa arreu (menys defensa), retallar 44.000 milions, reduir 3.000 funcionaris, posar un impost solidari a les grans fortunes i treballar més reduint dos dies festius a l’any. El pla vol passar a un dèficit públic del 2,8% el 2029. Si no ho fan, el pagament anual d’interessos podria arribar a 100.000 milions i cavar la tomba de França i d’Europa a la que està lligada.

El problema de França és polític i cultural. Una societat que s’ha acostumat a que li siguin concedides totes les demandes socials, ben administrades per bons funcionaris, ha portat a una pressió fiscal que ha acabat enfonsant la cultura de l’esforç.

Si mirem l’evolució de l’indicador econòmic que coneixem com a productivitat total dels factors (PTF), França no està tan malament, amb un creixement modest i estable des de 2013, com Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia. En canvi països com Alemanya, Holanda, Suècia i Regne Unit han augmentat la seva productivitat en aquests anys. Què li passa a França?

Per pagar el benestar de treballar menys, França ha hagut de fer esforços per trobar sectors amb una productivitat elevada, com l’energia nuclear, Airbus, i aeroespacial, drassanes, el tren d’alta velocitat, certa química industrial, armament… sectors en els que darrerament ha començat a flaquejar. Només Airbus i l’armament (d’aquí que la despesa no baixa) queden com a sectors que estiren l’economia. Al no poder crear més valor afegit amb sectors punters en l’economia, la pressió fiscal ha anat pujant per mantenir el benestar promès i això ha afectat a la supervivència de les pimes industrials franceses.

L’impost de successions a França ha estat tradicionalment alt. Moltes famílies de pimes veuen inviable mantenir l’empresa un cop el fundador marxa, al no poder suportar una càrrega fiscal inassumible (a Catalunya hi ha algun cas d’aquests, gestionats amb discreció familiar). La solució és la venda de la pime a empreses més grans, sovint estrangeres. A partir dels anys 60 ha existit a França una cultura forta de drets socials i d’estabilitat laboral, mentre les generacions posteriors de les famílies empresarials sovint van preferir una vida assalariada, estable i protegida pel sistema públic, o bé orientada a professions liberals, abans que assumir el risc i la càrrega de liderar la pime familiar. El mercat laboral francès i el sistema educatiu ha estat més de formació tècnica o administrativa que no pas d’esperit emprenedor. La regulació burocràtica francesa ha sigut exigent per a les pimes, fent difícil superar problemes interns, la inversió necessària i l’adaptació a canvis tecnològics. En el mateix sentit la pressió fiscal per a pimes, sense tenir una estructura fiscal com la dels grans grups, és superior en un clar desavantatge. Si comparem amb el Mittelstand (pime familiar) alemany, s’observa que les pimes alemanyes han estat més afavorides per a la successió, l’acompanyament i per una cultura familiar orientada a la continuïtat, amb l’orgull del llegat empresarial. A Itàlia del nord hi trobem una situació semblant.

Finalment, França és el país amb major protecció social del món, amb pensions generoses, cobertura sanitària, subsidis d’atur i prestacions familiars d’habitatge. També la regulació laboral és molt estricta, molt garantista per l’assalariat, essent una barrera per a les pimes per la flexibilitat i la competitivitat, amb costos addicionals que sí poden assumir les grans empreses i no les pimes.

El sistema de protecció social francès, tot i ser un pilar de cohesió social, dificulta la renovació del teixit industrial i afebleix les pimes davant la competència internacional. És evident que una part molt important de la societat francesa defensa aquest model com una font de benestar col·lectiu, d’estabilitat social i d’igualtat d’oportunitats. Per això explicar la veritat farà mal: allò que pensen i demanen, no és possible en la quantitat que volen.

França ha anat massa lluny amb un model econòmic que toca canviar. L’última vegada que va
passar això va acabar amb la Revolució Francesa al 1789.

Mentre he anat escrivint l’article he percebut clarament quin seria el futur de Catalunya amb el continu tancament de pimes industrials. França és el mirall on hi podem veure el nostre futur. Passa, també, per la fi de l’abundància.