Diumenge vaig tenir una reunió on vaig explicar que la decadència del sector paperer és una conseqüència del canvi cultural que suposa Internet. La caiguda de vendes de paper per impressió, sobretot de paper estucat, és el resultat de la desaparició d’enciclopèdies i de llibres amb fotografies així com de bona part de la publicitat impresa. Alhora la baixada de vendes de diaris ha fet tancar una màquina de paper premsa a Madrid de les quatre que hi havia a Espanya. Explico que els canvis són de gran calat, formant part d’una revolució cultural i tecnològica que canviarà la nostra vida. Una altra conseqüència és la desaparició d’una part del paper recuperat que hi havia al mercat.
Dilluns veig el meu fill estudiant la revolució industrial. Ell sap que aquest tema m’apassiona i m’explica que, a més d’haver-hi la dictadura de Primo de Rivera, hi va haver un altre cop d’estat, el del coronel Rafael del Riego que va possibilitar la formació del govern lliberal durant els anys 1820 a 1823. Li raono que la revolució industrial, que va començar a meitat del segle XVIII a Anglaterra, no va arribar a Espanya fins aquest període lliberal que va obrir l’economia deixant de ser exclusiva dels senyors feudals. Li dic que la maquinització va permetre per exemple que un taller de fabricació de paper passés de fabricar 60 kg per dia, quan el fabricava a mà, a produir 60 kg a l’hora amb una màquina; això va generar augments astronòmics de productivitat. Precisament l’any 1825 és l’any del naixement dels sindicats, fonamentals per possibilitar que la productivitat guanyada amb la revolució industrial fos repartida a tota la societat. Reflexionant amb tot això li dic que el moment actual ja no és el de repartir els guanys de productivitat, que la globalització ha fet que la productivitat en la majoria de casos estigui en descens, que els sindicats van amb el pas canviat, essent incapaços de veure que ara toca el treball responsable i la implicació en els beneficis de les empreses.
Dimarts llegeixo a Diari de Girona un article d’opinió bolxevic que explica que les empreses privades no fan cap falta per crear treball, que vindrà sol quan el consum de les famílies remunti, que no s’han de culpar als sindicats per no defensar als que no tenen treball i que, si els treballadors autònoms acaben perdent el seu patrimoni al seu pas per l’emprenedoria, és el seu problema, per què s’hi posaven. Trobo que és una manera interessant de veure com es crearan els nous llocs de treball, per generació espontània, sense que ningú arrisqui res o convertint el sistema a un altre com el de la revolució comunista de l’any 1917, sistema que ell deu enyorar.
A poc a poc es va obrint el debat sobre les noves formes de treball. És un camí costós, ple de resistències. Alemanya proposa, gairebé exigeix, a tots els països d’Europa, relacionar els augments dels salaris amb els guanys de productivitat en lloc de fer-ho amb l’IPC. Té tota la raó perquè el sistema que mitja Europa havia consolidat era que al treball s’hi anava, es feia presència i ja n’hi havia prou. El sistema de treball havia arribat al punt de creure que tothom tenia dret a tot sense cap esforç: es podia tenir un absentisme del 10 o el 15% (perquè era un dret) es podia treballar amb els braços caiguts (perquè la intensitat del treball atempta contra els drets humans),… en fi, el sistema s’havia aborregat. Ha fet falta la competència de països que volen prosperar i lluitar per fer veure que el nostre sistema s’havia deformat, que l’augment de productivitat derivat de la revolució industrial havia arribat a relaxar exageradament el treball.
Lligar el salari amb la productivitat és fixar-lo amb l’esforç, i això és imprescindible en el món que ve: qui més s’esforci i treballi, més recompensa ha de tenir. Els sindicats no ho veuen clar pel fet que encara pensen que hem de continuar repartint els guanys de productivitat, guanys que ara no hi ha. El món global ha canviat la manera d’entendre les relacions econòmiques i força a fer les coses transparents i senzilles, sense trampes. No serà fàcil trobar una solució a aquest canvi d’evolució salarial. Primer perquè ningú està disposat a perdre poder adquisitiu, després perquè n’hi ha molts que viuen privilegis de treballar poc i, finalment, perquè molts treballadors no es fien que els guanys de productivitat es quedin a les empreses i no vagin a engreixar les butxaques d’alguns empresaris o directius.
Per tant la solució haurà de passar per la transparència i l’acceptació del joc en condicions raonables. Per exemple, si jo fos treballador del BBVA no acceptaria lligar el meu salari a l’evolució dels resultats del banc mentre el seu president cobra 5,3 milions d’euros a l’any. Si vol ser accionista i obtenir dividends, que inverteixi capital, amb el risc que comporta, però no és just que cobri un salari 140 vegades el de la resta de treballadors quan l’esforç és el de tots els que treballen a l’empresa que dirigeix.
Els canvis de la nostra societat van a molta velocitat. La influència d’Internet en l’opinió pública comença a ser de molt pes, només hem de mirar cap el Magreb. I serà per aquí on vindran moltes solucions. Si els clients es dediquen a demanar ètica a les empreses, si quan compren demanen que els productes expliquin la procedència dels seus components, si exigeixen que la producció sigui amable amb el medi ambient, en fi, si exigeixen transparència en el que han de comprar, potser arribarem a trobar solucions en la nova economia.
En el segle XIX va ser el coronel Riego qui va fer possible el govern lliberal que va permetre l’inici de la Revolució Industrial a casa nostra. En el segle XXI potser serà un altre coronel qui ens portarà a la Revolució pertinent. El coronel Internet.