La setmana passada explicava que el sector de fabricació de paper va perdre el 2009 un 14% de consum, basat sobretot en el sector dels papers d’impressió escriptura. Feia anys que hi havia un transvasament dels papers per la fabricació de llibres i llibretes cap a papers per a còpies. S’anaven substituint llibres per fotocòpies i per còpies d’impressores d’ordinador. Ara la caiguda afecta ja el conjunt, la qual cosa mostra com és de potent la revolució digital.
Absolutament tots els alumnes d’ensenyament primari i secundari obligatori han nascut després de la propagació d’Internet. Per ells Internet és tan natural com els ocells o els núvols. Des de l’any 2000 insisteixo en la urgència de prendre l’ordinador com una eina imprescindible a l’escola, de la mateixa manera que ho és un llapis, un pinzell o un regle. En tot aquest temps vaig arribar a la conclusió que el problema es trobava en un xoc amb el personal docent, mestres i professors, en el sentit que hi havia una resistència a canviar mètodes i formes d’ensenyament per uns altres de nous, més adients a la digitalització. La mateixa consellera ha dit aquests dies que feia quinze anys que s’havia començat a treballar en la introducció de l’ordinador a les escoles.
La veritat és que la realitat ha anat més de pressa que els canvis a ensenyament i ha arribat a una situació límit, que va forçar el conseller Maragall a improvisar un pla 1 x 1, amb un ordinador portàtil per a cada alumne, sense abans haver fet un pla pilot. El resultat ja el coneixem, catastròfic, amb instituts que no tenen prou infraestructura elèctrica, amb gairebé cap d’ells amb prou connexió exterior, amb plans de seguretat de dades completament febles, amb servidors inhàbils, sense material didàctic, sense prou formació de professors…
Fins i tot amb això la decisió del conseller a mi em va semblar correcte. Si durant quinze anys el sector no havia estat capaç de planificar el canvi, què ens feia pensar que ara ho seria? Per tant, benvingut tirar-se a la piscina i resoldre els problemes a mesura que s’anaven trobant, amb tots els inconvenients que això suposa.
Llegeixo a una directora d’escola “els nostres nens i nenes, nois i noies, poden estar sis hores connectats a una petita pantalla? Com afectarà això a la seva visió? Els únics que poden fer una bona escola són els mestres, no els ordinadors. Mestres que ensenyen a estimar els llibres, el paper, l’escriptura i les explicacions… En una aula hi ha d’haver papers, llapissos, llibres i llibretes. Hi ha d’haver un mestre que expliqui i que ens embriagui dels seus coneixements. Això mai ens ho pot donar un ordinador…”. M’ha fet pensar amb la consellera, com si ho hagués escrit ella. Fins i tot proposaria a la mestra per agent comercial del sector paper, i ho dic jo que sóc enginyer paperer. Trobo que és una bona citació per explicar el xoc cultural que es pateix a ensenyament. D’on treu que l’ensenyament s’hagi de fer necessàriament i exclusivament amb paper, tisora i llapis? No s’adona que ara hi ha més informació fora de l’escola que dins, que l’escola sobretot ha d’aportar mètode?
Definitivament ens trobem amb un problema majúscul, amb una realitat que ha avançat molta distància a la institució, amb uns alumnes que es manegen de forma majoritària amb els ordinadors millor que els professors i amb un col·lectiu que es resisteix amb pànic a acceptar la urgència del canvi digital. Aquest camí no portarà a cap cosa bona, sobretot no ajudarà a millorar l’autoritat davant els alumnes ni tampoc escurçarà la distància amb allò que els alumnes entenen com a interessant i amb el temari que l’escola els ofereix. ?Posant-nos de cul a la digitalització no resoldrem el fracàs escolar. És evident que només amb la digitalització tampoc, però és necessària per aproximar la realitat de la societat a l’escola.
Tampoc entenc l’actitud de la consellera, carregant-se tot el que troba per davant com un elefant que entra en una cristalleria. Fa la impressió que el president ha donat ordres de treure les tisores de podar i carregar contra tot el que havia fet l’anterior govern. Calma, consellera, calma, prengui’s una til·la.
Té raó de voler reflexionar sobre el que s’ha fet, però hi afegeixi també la reflexió de què han fet al departament durant tots els quinze anys a part de frenar el procés, pregunti’s com aguantarà el col·lectiu que dirigeix la pressió de la informació que creix al carrer sobre la que es rep dintre els recintes escolars. No creu que molts alumnes acabaran contradient els ensenyants cada vegada més i més? Ha pensat com reciclarà el col·lectiu que majoritàriament té més de quaranta anys? No creu que la digitalització és una nova oportunitat per rescatar sistemes d’ensenyament amb fitxes elaborades pels mestres?
La meva impressió és que la digitalització s’ha d’agafar com una oportunitat per reformar l’escola lluny de veure-la com una intrusió. I això demana un canvi d’actitud amb el tema i anar resolent els problemes a mesura que es van trobant. Per exemple, per què els ordinadors els ha de pagar l’escola? No es feia pas amb els llibres, i en tot cas el que falla estrepitosament en el sistema d’ensenyament és el sistema de beques. Durant els 30 anys que fa que em moc amb ordinadors he escoltat milers de vegades que cal fer cursos per aprendre a manejar-los, veient a la fi que no, que el que realment fa falta és immersió total, tenir-ne la necessitat. Molts joves ens fan veure que saben aprendre en el món digital amb fòrums, que se saben espavilar demanant com han de superar les traves que es troben amb la informàtica o amb qualsevol cosa.
Senyora consellera, pensi que els futurs llocs de treball que hauran de suplir els que s’han perdut amb els paletes seran de programadors: la societat esdevé més intel·ligent i això es tradueix en millores en eficiència, treball que requereix programació.