La setmana passada hi va haver una cimera de l’OTAN a La Haia. L’objectiu de la cimera era que Estats Units no deixi de donar suport militar a Europa, com ho ha fet des de fa decennis. Europa s’ha escapolit d’haver de destinar parts importants del seu pressupost a despesa militar, sota el pretext que era contrària a la guerra. Però ha anat acceptant amb tota la barra que Estats Units pagui una part de la seva seguretat. Quan ha arribat el moment on totes les economies mundials han de frenar l’ús i abús del deute (pel perill de col·lapse), ha portat a Trump a dir que no té per què pagar la defensa d’Europa. Així s’entén l’actitud llepaculs del president de l’OTAN Mark Rutte i l’enrenou que ha aixecat el president espanyol Pedro Sánchez, dient que no volia acceptar l’augment proposat de despesa militar, aldarull que li ha servit per desviar els problemes de corrupció que l’envolten.

La veritat és que la proposta és destinar el 3,5% a defensa i el restant 1,5% a infraestructures per defensa, per exemple el canvi de via ferroviària de tot l’estat espanyol a ample europeu. Espanya va dedicar el 2024 l’1,24% del PIB a defensa i diu que aquest any hi destinarà el 2,1%. El daltabaix de l’economia, faci el que faci, serà fort, tant si arriba a 2,1% com si va al 3,5%.

Hi ha un principi, anomenat de Ferguson que diu que la despesa en interessos del deute no pot ser superior a la de defensa perquè, quan hi hagi un problema militar, no es tindrà la capacitat de captar més deute. Quina despesa en interessos té Espanya? Entre el 2,5 i el 2,6% del PIB. El plat està servit: Espanya no té capacitat per augmentar el deute de forma que la despesa en defensa sigui superior al cost del seus interessos, per la qual cosa només li queda el camí que el deute sigui mancomunat per tota la UE, refer la despesa del pressupost (menys serveis socials, menys infraestructures, menys polítics, menys funcionaris) o apujar el PIB sense endeutament de forma que el rati d’interessos sobre PIB baixi. També hi ha la possibilitat de no fer res i no augmentar la despesa en defensa.

França, Alemanya i fins i tot Itàlia estan a favor d’aquest corrent d’augment de despesa militar perquè veuen que son capaços de produir material, màquines, software i andròmines militars, cosa que els farà créixer les seves economies industrials, avui estancades. Però Espanya no es troba en aquest ball, havia triat una pista on el creixement es feia amb turisme, amb augment de població immigrant que treballa en tasques de baix valor i havia deixat caure la seva indústria. La pista d’Espanya no serveix per a aquest moment i li pot passar que disminueixi de grandària o que col·lapsi.

Espanya por dir, ‘per què necessito jo tant armament si l’amenaça real només és Marroc?’ Rússia queda molt lluny, però si no tens aliats que et donin suport per satèl·lit, si menysprees Israel amb els seus productes d’intel·ligència, si t’és igual que Marroc tingui armes nord-americanes i israelites i tu només tens els tancs, vaixells i avions fabricats fa anys o que es poden fabricar amb tecnologia vella, com podem estar segurs que Espanya podrà fer front a un conflicte amb el Marroc un dia? Si la condició més rellevant de l’OTAN és que cada membre serà defensat per la resta davant un conflicte, en el moment que deixes de ser solidari perquè no pots, no et dona la gana, o no t’interessa, quina seguretat pots tenir que els altres membres t’ajudaran aquell dia?

La solució està en canviar la pista de ball, en reprendre el nivell en la formació escolar, professional i universitària, en acompanyar als alumnes excel·lents a fer el millor camí formatiu i a impulsar tota la indústria com vinc dient fa setmanes. Fabricar drons, dissenyar intel·ligència artificial, produir locomotores de trens, desplegar una infraestructura energètica distribuïda (que faci la xarxa menys vulnerable), canviar l’ample de via de tota la península, produir material de suport logístic (transformant alguna de les fàbriques de cotxes que hauran de tancar), idear software de seguretat, produir avions de transport de militars i llançadors de drons… són coses que es poden fer aquí, establint la rereguarda d’Europa, amb menjar i provisions per ajudar la resta. Aquest argument pot fer possible augmentar la connexió elèctrica i ferroviària amb Europa i impulsar la venda de productes agroalimentaris.

Però la credibilitat del país en aspectes tecnològics està completament desautoritzada després de fracassos en la venda de fragates a altres països, amb el submarí que no podia flotar o amb el tren que no passava pel túnel.

Per això la primera tasca passa per la formació de l’excel·lència, per canviar polítics que ens fan vergonya per altres amb intel·ligència i coneixement, és a dir, instruïts per dirigir. Tothom sap que el servei d’intel·ligència d’Israel, el Mossad, és el més potent del món amb un país de 9 milions d’habitants. Ho fan acompanyant els alumnes que són més brillants des de petits. La depesa pública en ensenyament a Catalunya va ser el 2023 del 4,09% del PIB, la d’Israel és del 6,5% del PIB.

Queda clar quin és el camí, canviar la pista de ball començant per augmentar primer la despesa en ensenyament i fugir de la mediocritat intel·lectual en la que s’ha posat la societat espanyola. Joves més formats poden permetre millors polítics i construir el futur. A partir d’aquí podríem definir un altre teorema: per tenir una depesa determinada en armament, sempre s’ha de tenir el doble de despesa en ensenyament. Després dels resultats dels alumnes de sisè haurien de sonar totes les alarmes.