Després de la globalització liderada per Xina a partir de l’any 1990, la indústria catalana ha anat perdent pes en l’economia, quedant amb un 19% del PIB. Poc a poc l’economia ha anat cap altres sectors més arrecerats de la competència internacional.

L’economia és com l’aigua, sempre va on té el camí més fàcil. Fa molts anys Jordi Nadal, especialista en la història industrial de Catalunya, va participar en unes jornades sobre el paper a Sarrià de Ter. Ens va explicar que el paper va entrar a Europa amb els àrabs, essent el primer punt de fabricació a Xàtiva i a partir d’aquí va anar pujant cap Europa per les terres de València, La Riba, Capellades, Sant Joan les Fonts… per entrar a França. Llavors, com s’explica que el País Basc arribés a ser un clúster del paper durant el segle XX si estava lluny del Mediterrani? La raó cal buscar-la en l’acer. Des de Bilbao s’exportava acer al mar Bàltic, on hi havia grans drassanes. L’acer primer provenia del nord de Suècia, amb la particularitat que durant l’hivern el golf de Bòtnia es gelava i no deixava transportar l’acer per mar. Aquest fet va ser una gran oportunitat per l’acer de Bilbao, fins que els suecs van construir una línia de ferrocarril per baixar el seu acer fins on el mar no estava gelat. Els vaixells bascos anaven al Mar Bàltic i no tenien retorn de mercaderia, per la qual cosa van trobar la matèria primera que pagués el retorn dels vaixells: la pasta de paper. Suècia i Finlàndia son històricament grans productors de pasta de pi gràcies a les grans extensions de boscos i la sortida de la pasta cap a nous mercats ibèrics era per a ells una bona oportunitat. Així va ser com la indústria del paper es va desenvolupar al País Basc, gràcies a tenir costos logístics de la pasta molt baixos per gaudir d’un retorn a baix preu. És un bon exemple per explicar que l’economia es desenvolupa on hi ha les millors oportunitats que es tradueixen en beneficis empresarials, més inversions, més coneixement i més llocs de treball.

La indústria catalana està en un moment crític: pot tornar a créixer o pot entrar en un declivi per no poder fer front a la indústria exterior, sigui la turca, la xinesa, la vietnamita o la indonèsia. Per això cal fer coses que el món empresarial ve clamant des de fa temps, com la desburocratització de la indústria. Però, com l’aigua, o com l’exemple del paper al País basc, cal evitar que altres sectors de l’economia ho tinguin més fàcil per desenvolupar-se que no pas la indústria. Només així, controlant els sectors més fluents i ajudant als sectors amb més restriccions, podrem obtenir un equilibri que ens interessi.

El primer factor important és el finançament. Construir un hotel o un bloc d’apartaments per turisme, fins i tot un restaurant, pot obtenir finançament hipotecari a 20 o més anys amb tipus d’interès raonable. Construir un hotel de 4 estrelles de 100 habitacions pot tenir un cost de 13,5 milions i, si és de 500 habitacions, pot ser de 67,5 milions o de 130 milions si és de 5 estrelles. Aquestes inversions es poden finançar amb grans fons d’inversió, asseguradores, fons de pensions o amb fons sobirans per a projectes de gran volum. Com que la garantia és hipotecària, es pot trobar finançament en el mateix sector bancari, es pot finançar a través de Condohotels, on les habitacions o apartaments es venen a diferents propietaris que cedeixen la gestió a una cadena hotelera. En definitiva, hi ha un ventall de solucions financeres que funcionen perquè la garantia és hipotecària, fent que la inversió sigui fàcil.

Però el que vull indicar amb això és que cap pime industrial pot obtenir finançament al mercat, amb amortitzacions de més de 15 anys, per 13,5 milions, i molt menys per 130 milions, per construir una fàbrica on la maquinària sigui el 80% de la inversió. Com que no es pot constituir una hipoteca, el finançament no passarà de 7 anys, a menys que no hi intervingui el sector públic com ICF, CDTI o el mateix BEI (Banc Europeu d’Inversions) per a empreses més grans.

Tothom es queixa per la raó per la que les pimes tenen una mida petita, no veient que és perquè els entrebancs per sobreviure son molt superiors als d’altres sectors. Com es pot fer una inversió industrial de 30 o 60 milions amb crèdits a 7 anys? O l’empresa té una tresoreria elevada, té socis amb capacitat d’aportar el capital de la major part de la inversió, o el projecte no es podrà fer, o haurà de ser comprat per una empresa més gran. La via de la borsa petita no sembla pas haver funcionat.

Afegim a tot això, la complexitat competitiva de la indústria catalana, havent de vendre a tot el món des del Mediterrani (lluny de l’Atlàntic), de suportar costos regulatoris que altres mercats no tenen, de tenir un preu de l’energia més alt que els competidors, de tenir un mercat laboral desganat, amb poques ganes de treballar, amb una administració que va a la contra… el resultat és que és més fàcil muntar un bar a la costa, una discoteca, un xiringuito a la platja, un hotel de luxe, que no pas muntar una instal·lació industrial amb un cost de 5, 30 o 300 milions. De fet, el turisme sempre ha estat lligat al sector immobiliari, essent aquest el principal tractor de l’economia al voltant del turisme.

Encara que l’argument sembli inversemblant, la realitat dels mercats econòmics és que sovint van on és més fàcil, tot i que no sigui el més convenient per un país. Aquesta és la raó per la que, si es vol arribar a tenir de nou el 25% del PIB industrial, cal que la política industrial esdevingui proactiva i deixi de ser passiva.