Com cada matí faig el meu passeig per Besalú a l’hora que els nens entren a l’escola. M’agrada veure les cares d’il·lusió, de son, de desgana, d’alegria al trobar els amics… És el futur, em dic cada dia que hi passo, però alhora em qüestiono si seran capaços de resoldre l’embolic que els deixem.

He explicat sovint que els anys des de 1945 fins a 1970 van ser un període virtuós, arran de la reconstrucció del desastre de la segona guerra mundial. Durant aquells anys, fruit de l’acord de Bretton Woods entre països, el món va créixer com mai en productivitat i en benestar. Aquell període de polítiques keynesianes es va esgotar a finals dels anys 60 i va ser trinxat per les crisis del petroli dels anys 73 i 78. La sortida a aquella dècada perduda dels 70 va ser la d’una nova economia de desregulació financera que va anar acompanyada de la introducció de l’ordinador personal als anys 80 i que va acabar amb el desplegament d’Internet a l’any 1995. Allò va coincidir amb el naixement de la globalització, amb el tancament de la indústria al món occidental, i va traslladar l’economia cap a sectors on no hi havia competència internacional, com l’immobiliari, la construcció, el turisme i els serveis financers.

Com vaig recordant, tots aquests moviments es van fer introduint més diner al sistema, provocant bombolles immobiliàries, també productives i, com no, de serveis públics que només es podien pagar amb deute. La pèrdua de productivitat deguda a la desaparició de la indústria va ser notable i, si no s’ha notat, ha estat perquè el món occidental s’ha endeutat més i més per amagar el seu efecte.

Aquesta fugida endavant ara té un risc greu de fer petar el sistema. La major part del deute el tenen els estats, però la suma del deute públic i privat és esfereïdora, amb Japó que té un 400% del PIB, Estats Units un 270%, França amb un 250%, Itàlia amb un 230%, Espanya amb un 230%, i Alemanya amb un 160% del PIB. Això significa que els interessos a pagar per aquest deute total tinguin un pes avui del 6,25% sobre el PIB a França, del 6,86% a Estats Units i del 5,64% a Espanya, que suposen alhora un total del 8% del pressupost. Si un dia els tipus d’interès pugen un punt més (i els bancs centrals no poguessin contenir el moviment), el món entrarà en col·lapse perquè el pressupost quedarà minvat completament pel pagament del deute (augmentant progressivament cada any el pes de l’interès). La situació d’ara és la d’estar dalt un volcà a punt d’explotar, raó per la qual cal treballar amb la màxima celeritat per frenar la caiguda pel pendent.

Com ho podem fer? Retornant al valor bàsic d’una economia: crear benestar a partir de la Productivitat Total dels Factors. S’ha d’acabar radicalment l’ús del deute pel consum públic i privat, sigui per pagar pensions, per pagar despeses socials o estructures burocràtiques ineficients. En canvi, cal augmentar el deute en la transformació de l’economia, allò que volien fer els fons Next Generation, i no han fet, perquè els polítics no han sabut, o no han volgut, fer. Estats Units i Alemanya inverteixen el 3% del PIB en investigació, desenvolupament i en innovació, Espanya un 1,4% i Catalunya un 1,9%. Invertir en I+D+i, a més de fer-ho en ensenyament, son la clau per donar la volta a la situació.

Però aquest moviment no s’ha de quedar només en els centres de recerca i en les universitats, és essencial que arribi a les pimes. Cal tornar a engegar el moviment que va tenir la revolució industrial de meitat del segle XIX, quan tothom volia construir una fàbrica del que fos: la gent anava a les fires mundials a copiar i a agafar idees per produir coses noves. Avui hauríem de crear un moviment semblant, una ona col·lectiva, capaç de robotitzar part del camp, la logística, la producció industrial, d’entrar massivament la IA a l’administració pública i privada, descarbonitzar completament l’economia, produir només el que es necessita, viatjar on és possible…

Què ens falta per generar aquest moviment? Sobretot relat i voluntat de fer-ho. Primer tenir clar que aquest és el camí. Cal desprendre’s de moviments que no vagin en la direcció de crear valor afegit, de defensar al que no vol treballar, del bonisme simple, cal canviar el subsidi (d’atur i d’ingrés mínim vital) per un accés al treball (la canya i ensenyar a pescar abans que donar  el peix), substituir els polítics que no entenguin el moment històric actual i només actuïn amb batalletes primitives. Si a meitat del segle XIX va ser possible, per què ara no ho hauria de ser?

En aquell moment de la història es venia d’una obertura de l’economia catalana cap a l’Atlàntic (la globalització de llavors) que va impulsar la manufactura manual i els productes del camp (l’aiguardent). L’arribada de la màquina que substituïa la manufactura artesanal va ser el gran revulsiu, acompanyat d’un flux financer provinent dels negocis amb Amèrica (els indianos).

Avui tenim una cosa semblant davant els ulls: la indústria de Catalunya té encara un teixit important exportador que és susceptible de transformar-se si sap recollir els avenços de la robòtica, de la automatització i de la IA. El finançament l’hem de trobar en formes híbrides entre bancs, capital de Family office i finançament públic com l’ICF (estaria bé que Acció copiés com ho fa CDTI, recuperant part dels crèdits concedits). Només cal creure-ho, treure la gent que no sap gestionar el camí i començar a treballar. Catalunya ho pot fer i els nens de l’escola d’avui ho hauran de poder desenvolupar!