Anem sentint com una piconadora que l’economia espanyola és la que va millor d’Europa i que és un exemple pels altres països. Però la realitat és que l’economia espanyola creix, vaig insistint, per l’entrada desmesurada d’immigrants que aporten el seu consum de béns bàsics i provoquen un increment del PIB de l’1%, per l’augment de turistes que arriben (aportant un altre 1%) i  per la despesa pública que acaba contribuint en la resta. El mecanisme pervers és mantenir el creixement del PIB només per poder augmentar el deute de l’estat. Com que el sector financer estima que aquest deute no és perillós si no puja en relació al PIB, la política econòmica va dirigida a augmentar de la forma que sigui el creixement, encara que això faci mal al país. Per entendre-ho, des de 2016 fins a 2024 l’augment de la massa monetària M2 a Espanya ha estat del 38,8% i el deute públic un 39,7%, mentre que el PIB ha crescut en aquest mateix període un 25,1%. La massa monetària M2 mesura la quantitat de diners disponibles a l’economia espanyola. Inclou els bitllets, les monedes, els dipòsits a la vista, els comptes d’estalvi i els dipòsits a curt termini i també el diner creat quan un banc fa un crèdit. Així, quan el deute de l’estat el compren els bancs comercials i el BCE, també creen liquiditat M2. D’aquesta forma, l’emissió de deute té un efecte d’augment de liquiditat que es tradueix en més consum en l’economia i més inflació per augment del diner circulant.

Explicat el mecanisme, és clar que si es vol créixer en consum intern, cal augmentar el deute. El model virtuós seria créixer perquè fabriquem productes i serveis amb més valor afegit, sigui amb recerca i innovació o sigui perquè ho sabem fer amb menys consum de recursos. Per si mateix, augmentar el deute no té per què ser dolent si es destina exclusivament a inversions de futur, que millorin l’eficiència de l’economia. Si, en canvi, es destina a pagar deute anterior, a consum, a burocràcia, a pensions, a subsidiar de forma descontrolada, és un deute que ens empobreix. Un exemple en l’economia familiar el vam tenir durant la bombolla immobiliària, quan els bancs oferien les hipoteques per pagar despeses de vacances, una aberració de la que encara no entenc per què no van inhabilitar els directors bancaris que feien l’oferta a clients financerament ignorants.

Una economia que té dificultats per créixer en inversió i en desenvolupament es busca la vida per altres costats. Arran de la globalització i la producció massiva de la fabricació per Xina, la pèrdua d’activitat a Occident es va derivar cap al sector immobiliari, on no hi havia competència internacional. Ara, amb les dificultats de competitivitat mundial, l’economia espanyola ha trobat el forat en el turisme, passant en pocs anys de 75 a 95 milions, atraient milions de nous immigrants que treballen a baix cost per cobrir l’augment de serveis barats. El resultat és que el salari medià el 1995 era de 13.442 € i el 2023 va ser de 23.349€, un increment del 73,7%, mentre que l’augment de l’IPC en aquest mateix temps va ser del 92,5%. Però, si mirem a curt, agafant el salari mig com un índex 100 a l’any 2008, a l’any 2023 ha estat de 98,7, mostrant un salari mig en declivi. Per posar-hi perspectiva, les pensions, amb el mateix índex 100 de pensió mitja el 2008, el 2023 va ser de 132,2.

L’estat ha posat tota la maquinària en marxa per obtenir els ingressos per pagar les pensions, per mantenir els aturats oficials i els fixes discontinus, per mantenir l’absentisme laboral, per continuar amb l’ajuda a l’Ingrés Mínim Vital i per continuar creant treball públic. El deute és l’últim recurs, però primer ha augmentat la pressió fiscal als que treballen al no deflactar (descomptar la inflació dels escalons de l’IRPF). Així, en el mateix gràfic de l’índex de salaris 100 el 2008, aquell any el tipus mig de l’IRPF era de l’11,5%, el 2020 era del 12,7%, però amb la inflació dels anys 2021 a 2023 aquest tipus ha passat al 14,1%. La conseqüència és que els treballadors veuen com els augments salarials se’ls emporta l’estat per continuar la disbauxa del consum públic desfrenat i sense sentit.

Però la dada més esfereïdora és la comparació del salari brut medià a Espanya. El 2013, superada la crisi immobiliària, el salari medià va ser de 16.490,8€, el 2019 era de 18.489,7€, el 2022 va començar a baixar a 14.586,4€ i el 2023 va ser de 15.574,8€. L’empobriment és de tal evidència, la liquidació de la classe mitjana és de tal magnitud, que no entenc com aquest debat no és al carrer.

Es podria contraposar l’argument que l’estat ha posat a disposició del teixit productiu els fons Next Generation. Mirem-ho. Del total previst de 163.000 milions al  que aspirava Espanya, només s’han resolt fins avui 48.663 milions, dels que 31.500 milions han anat a ajuntaments i comunitats autònomes, i només 18.000 milions s’han destinat a modernitzar i descarbonitzar el teixit productiu, el principal objectiu del programa. Com hem d’introduir més tecnologia a l’economia si el més important és potenciar les gandules? Ens sorprèn que els metges i els joves més formats marxin del país i els substituïm per altres immigrants menys formats? Quina ment tan rebuscada està organitzant tal desgavell?

La conclusió és que l’estat ens enganya i ens roba no deflactant, ens esprem al màxim amb pressió fiscal, ens endeuta a futur i està aplicant un model erroni que permet l’entrada descontrolada de més població, en contra del que hauria de ser per augmentar el coneixement i el valor afegit. Tots acabarem llogant gandules a la platja mentre paguem les pensions amb deute, aquest és el camí.