A aquestes alçades de la història crec que ningú dubta que a l’any 2000 J.M Aznar va començar a executar un pla per convertir Madrid en una capital federal, emulant París. Això es va concretar en la construcció d’una infraestructura de comunicacions radial i en la captació de tots els serveis, des de l’advocacia, les assegurances, l’afavoriment per la implantació de les seus multinacionals, fins els serveis financers. L’espantada el 2017 de grans empreses catalanes cap a Madrid va ser una de les oportunitats que el gran Madrid va saber executar. Des del punt de vista financer, la cosa ve de més lluny. El BBVA, Banco de Bilbao primer, fusionat amb Banco de Vizcaya, va quedar dominat finalment pel banc més petit de la fusió, Argentaria (antic holding públic, Corporación Bancaria de España) que tenia 14 consellers en un consell d’administració de 33, per una operació pròpia de l’estat profund de Madrid. Ara el BBVA prepara una OPA hostil contra el Banc Sabadell.

Madrid continua amb la seva trajectòria per convertir-se en el gran hub financer de Llatinoamèrica, atraient les grans fortunes de l’altre costat de l’Atlàntic, fent via cap a grans operacions financeres a l’estil de la City de Londres. Això de tenir un gran banc internacional, que en principi podria ser una bona notícia per obtenir bon finançament per a l’economia del país, no ho és per Catalunya. Primer perquè perdre competència bancària mai és bo. Passar de quatre bancs a tres és greu, encara que la CNMV digui que no serà així durant 3 anys: i el quart què passarà? Després perquè els grans bancs multinacionals s’especialitzen més en grans operacions financeres, invertint a Shanghai, Singapur, Nova York, Frankfurt, Londres o altres llocs amb grans plusvàlues, que no pas en el teixit econòmic del país. El Banc Sabadell està especialitzat en el finançament de pimes catalanes, per exemple amb el 35% de les pimes de les comarques de Girona. El finançament de pimes industrials necessita una cultura i un coneixement del territori que no s’ajusta a l’actuació d’una gran corporació bancària que es basa només en l’estudi de ratis financers de les empreses, sovint de forma automatitzada. Cal que tingui en compte l’equip que gestiona la pime, la seva posició en el mercat, la seva història financera, els seus resultats, els seus plans i projectes… i això només es fa portant als responsables de riscos dels bancs a visitar les empreses, no deixant-ho només a un algoritme, com fa el BBVA.

La posició de Catalunya davant l’immens moviment de Madrid només pot ser reforçar el seu teixit industrial. Catalunya sustenta una bona posició, exporta el 26% de l’estat, té el 33% de les patents, manté un pes de la indústria del 20% del PIB català, que pot arribar a ser del 50% amb sectors relacionats (com el transport i logística, enginyeria, informàtica, manteniment, serveis d’assessoria i financers, formació, packaging i disseny…). Per tant, és el millor actiu que té el país, amb sectors punters com el biomèdic amb un 7,6% del PIB, l’agroalimentari amb un 4% del PIB, l’automoció amb un 5% del PIB, la química amb un 4,5% del PIB, l’energia amb un 2,2% del PIB, els sectors tecnològics i digitals amb un 5,2% del PIB…

El futur és prometedor i difícil al mateix temps. Les pimes industrials han de fer el camí invertint en automatització, robotització, i integració de la intel·ligència artificial en els seus processos. També han de disminuir els seus costos energètics mentre es descarbonitzen (no és cert que Espanya tingui el millor preu d’electricitat si hi afegim els peatges), han de millorar el coneixement i la formació humana. Fer inversions en descarbonització, implantar robotització i processos automàtics, requereix finançament a 15 anys, cosa que el sector banquer espanyol no pot oferir per l’estricta supervisió del regulador BCE. Per això a Catalunya li cal desenvolupar un ecosistema financer a l’estil del d’Israel. El finançament de projectes amb capital risc amb interessos del 8% no és una opció viable per a la petita i mitjana indústria (ho pot ser per startups), però sí ho seria amb interessos entre el 4 i el 5% a 15 anys. Una solució podria ser constituir entitats mixtes, amb una banca tradicional junt amb capital de Family Office (capitals privats), més el públic Institut Català de Finances (ICF), que permeti també l’entrada d’estalvi particular petit. Un exemple d’això el tenim en el naixement de l’empresa automobilística Ebro. Si a un ecosistema com aquest li acompanyem la supressió dels entrebancs administratius per a nous projectes (el llast més greu de Catalunya), l’impuls de la formació professional, més el fre a activitats low cost (que té efecte crida d’immigració de baix coneixement), si fem possible una logística intermodal assequible per exportar (no esperant res del corredor mediterrani), apareix una oportunitat per a Catalunya que impulsa una nova revolució  industrial i ens fa independents del hub financer de Madrid. Això pot fer, de retruc, com a reacció, que aquest hub acabi  interessant-se en invertir aquí en el mateix ecosistema, essent una oportunitat per mantenir una bona posició competitiva: hauríem potenciat una capacitat a la mesura de les pimes industrials catalanes.

Però tot passa per crear aquest ecosistema financer català que resolgui els problemes de futur de les pimes industrials catalanes. I és aquí on la OPA del BBVA contra el Sabadell no encaixa, fent molt més difícil el desenvolupament internacional de Catalunya. En definitiva, frenar la OPA esdevé una operació d’estat: cal que tots nosaltres ens hi manifestem en contra per mantenir el futur industrial de Catalunya.