Diumenge passat Ramon Aymerich escrivia un article parlant d’un concepte que havia dit Laura Hospido, economista del Banc d’Espanya, sobre la desigualtat del risc econòmic. Va dir que la meitat dels treballadors a Espanya tenen una gran incertesa sobre els seus ingressos. Fa temps que veiem que una part molt important de la població viu dia a dia, fins i tot gastant en la targeta del mes següent d’un banc i, si convé, d’un altre. Això passa perquè hi ha molts treballs temporals, fixes-discontinus, molt atur, dependència de la família i treballs amb pocs ingressos. També per una fiscalitat exagerada en la nòmina i per un habitatge inassequible. I, és clar, aquesta desigualtat és superior a la franja dels joves i menor a la dels més grans, amb rendes i patrimoni superiors. D’un cost laboral per una empresa de 2.001 €, l’empresa destina 501 € a la Seguretat social, el treballador paga 151,25 € a hisenda com IRPF, i 95,25 € a la Seguretat Social. A la butxaca del treballador hi arriben 1.243 €, insuficients per pagar lloguer, energia, comunicacions, transport, menjar i necessitats de la família.

Del total de 48 milions d’habitants que té Espanya, només els 9,9 milions de pensionistes i incapacitats, més els 3,6 milions de funcionaris, 19 milions (comptant els fills d’aquests), tenen assegurats els ingressos. A l’altre costat, hi ha els 3,4 milions d’aturats enregistrats (amb els fixes discontinus), els 1,9 milions amb treball temporal i els 3,3 milions d’autònoms. Els empleats amb contracte fix en risc que tanqui la seva empresa no els sabem.

En el mateix article Ramon Aymerich cita el llibre “Igualdad, qué es y por qué importa”, una conversa entre Thomas Piketty i Michael J.Sandel, llibre que justament estava llegint en aquell moment. És coneguda la teoria de Piketty que hi hauria d’haver una taxa universal sobre el patrimoni i que els impostos han de tornar a tipus marginals màxims del 80% com va tenir Estats Units abans dels anys 70. Però el que em va sobtar més és la negació de Sandel de la meritocràcia (té un llibre que es diu “La tirania del merito”). Deixa clar que a ell li interessa que el cirurgià que l’operi sigui el millor possible. A partir d’aquí reflexiona sobre l’abús de l’abundància i de la prepotència que presenten els guanyadors front els que no han arribat a l’èxit. Per tant, diu, no n’hi ha prou que tothom tingui les mateixes oportunitats. Fins i tot en un model perfecte amb aquesta igualtat, les persones que han tingut èxit, afirma, es creuen que és pel resultat del seu esforç, oblidant el que ha aportat la societat per fer possible els seu triomf. Segons ell, la meritocràcia cultiva l’arrogància dels guanyadors i la humiliació dels que no han assolit l’èxit. Aquest argument, continua, és la base del descontentament de les bases electorals dels treballadors que votaven el Partit Demòcrata a EEUU, el Partit Laborista a Anglaterra i el Partit Socialista a França, la fòbia als “enarques” (alumnes de l’escola nacional d’administració francesa). Piketty insisteix que la dignitat de la desigualtat passa per comprimir la desigualtat de les rendes quan les diferències en un mateix espai (empresa, municipi, regió, estat) arriben a ser de 1 a 50, de 1 a 100 o de 1 a 200. Aquestes diferències tan exagerades entre rendes deixen de ser un problema econòmic per convertir-se en un problema de dignitat.

Però Sandel insisteix en la pèrdua de dignitat quan els que han tingut èxit s’aïllen dels que no n’han tingut, organitzant vides diferents sense cap connexió. Com cultivem la comunitat? Per sentir, percebre i creure que estem implicats en un projecte comú, que som dependents i responsables entre tots, necessitem crear condicions i institucions en la societat civil que ens recordin la comunitat, això que compartim en comú. Per evitar aquest allunyament de classes diferents, diu Sandel, cal una infraestructura cívica perquè les persones es puguin trobar unes amb les altres, sigui en el transport públic, en els parcs, en àrees recreatives, en instal·lacions municipals o en estadis esportius. És així com es pot construir una societat més igualitària.

Però a les qüestions de desigualtat i dignitat, Sandel encara n’hi afegeix una de nova, la identitat. Explica que hi ha regions, com les ciutats industrials que van perdre la indústria amb la globalització, o les zones rurals que no poden competir amb altres punts del món, que es senten oblidats pels governs, no es senten reconeguts, ni haver tingut l’atenció a la dignitat que havien de tenir. Aquesta tercera categoria, la dignitat, el respecte, el reconeixement, l’honor i l’estima, constitueixen la tercera dimensió, essent més potent des del punt de vista polític i moral. Per això, acaba Sandel, tota l’esperança dipositada en reduir la desigualtat econòmica i política, dependrà de com sapiguem crear les condicions propicies per a una major igualtat de reconeixement, honor, dignitat i respecte.

En aquest argument m’he sentit reflectit com a català. No serà que durant anys vam mirar per sobre l’espatlla als espanyols? No serà que aquesta fòbia contra Catalunya prové d’allò i ara no ens tenen respecte? Avui és Madrid qui mira amb menyspreu la Catalunya industrial, provocant profundes desigualtats econòmiques. La solució és introduir una cultura de la humilitat, de la solidaritat, de la responsabilitat, el rescat al bé comú, al treball ben fet, al reconeixement social, tornar a entendre que el nostre benestar és fruit de l’esforç de tota la comunitat i ni ens convenen els arrogants orgullosos, ni els que es senten perdedors i miren com poden esdevenir paràsits de la societat sense aportar res, a canvi de rebre.