Als anys 80 pensàvem que el 2020 tindríem una cuina automàtica i cotxes voladors. La realitat és que l’única cosa que vam aconseguir va ser una impressora de diners massiva, cosa que ens va agradar. Va ser la joguina dels 40 anys posteriors, jugant a tort i a dret, de totes les ideologies, de dretes i d’esquerres. Així s’ha arribat al punt que el consumidor ha acabat rebent ajuda dels governs amb un munt de subvencions: els règims de tot el món han trobat el camí per a l’estabilitat social, simplement ens compren. Que la factura de la llum i del gas arriben a un preu rècord? Cap problema, el govern paga un percentatge com ajuda. Gasolina i gasoil car? Aquí teniu 100 € de descompte en combustible per anar a treballar. Preu del transport públic costós? Ara el tindreu gratuït a compte del pressupost de l’estat. No us arriba la nòmina? Podreu demanar ajuda als avis jubilats que la tenen ben engreixada. Les empreses han mantingut la seva producció mentre el joc ha estat en marxa, i la impressora ha estat plena de tinta. Tothom està content, es podria dir que ens trobem en un escenari perfecte que no pot fallar. Si tot cau, tranquils, tenim la impressora en funcionament. Aquesta setmana hem escoltat a un responsable d’Estats Units dir que, si el món deixa de comprar bons americans, ells faran anar encara més la impressora.

Som humans, una espècie no gaire sàvia, una espècie infantil. Hem engegat una manera de fer que tendeix a comprar-ho tot i a tothom, fent que siguem més dependents, menys autònoms i poc resilients. Hem desenvolupat un munt de tecnologia que ens envolta i, a la fi, ens ha fet més fràgils. No hem aconseguit ser empoderats per la tecnologia, sinó que ens ha engolit.

La impressora de bitllets ens ha fet perdre valors essencials, com el de l’esforç, el del treball, el de la unió de forces en equip, el de l’organització social, el de la innovació, el de la solidaritat, el de la lluita… en definitiva, ens ha transformat en ganduls.

Per veure si la societat avança creant riquesa enlloc de viure de la impressora de diner, avui mirarem la Productivitat Total dels Factors. La PTF mesura l’eficiència amb què es combinen el capital i el treball per produir béns i serveis. Si la PTF creix, vol dir que, amb els mateixos recursos, l’economia és capaç de produir més, per tant generar més riquesa i benestar. Si la PTF es manté estable però augmenta la inversió (més fàbriques, màquines…) i/o el nombre de treballadors, el PIB pot créixer, però no genera riquesa. El creixement de la PTF indica un creixement de qualitat, sense necessitat d’augmentar els recursos, que és el que necessitem.

La PTF de Catalunya segons Idescat, on la base 100 és l’any 2015, varia des de 97,3 a l’any 2000 fins 102,5 l’any 2023. La mitjana de la PTF durant aquests 23 anys és de 99,3, que vol dir que el creixement ha estat lleugerament per sota del llindar de 2015. Així doncs, podem afirmar clarament que l’eficiència no ha millorat en 23 anys.

Per veure on és el problema podem calcular la PTF per càpita, una imatge de l’eficiència relativa a la població. El PIB/càpita mesura la producció mitjana per habitant, però pot augmentar per factors quantitatius (més treballadors o més deute). En canvi la PTF mesura l’eficiència global, és a dir, el creixement no depèn només d’un augment dels recursos, sinó de fer-los servir millor. Recull l’impacte de qualsevol factor que desplaci la funció de producció, no només el progrés tècnic, sinó també les innovacions organitzatives, les economies d’escala, la millor formació dels treballadors i les reassignacions sectorials de recursos (energia renovable, circularitat…).

Doncs bé: la PTF per càpita de Catalunya ha passat de tenir un valor de 15,8 a l’any 2000 fins a un valor de 13 a l’any 2023, amb una caiguda durant aquests 23 anys del 17,7%. Els anys en els que el valor d’eficiència per població van ser positius van ser des de 2013 fins 2017.

Com pot millorar Catalunya la seva PTF?

Una opció és a través d’un augment de la inversió en R+D+i+digitalització, car invertim menys en recerca i desenvolupament que les regions europees avançades. Cal augmentar la recerca pública i privada, millorant la transferència tecnològica de les universitats a les empreses.

També es pot fer per la via de reforçar el capital humà, amb una formació professional i universitària adaptada a les necessitats reals del teixit productiu, especialment en els sectors industrials i tecnològics, així com fomentant la formació contínua d’adults.

La PTF milloraria canviant de model productiu, reduint els sectors de baixa productivitat com el turisme massiu (taxa turística) i la construcció, i potenciant els sectors d’alt valor afegit, com la indústria manufacturera, la biotecnologia, la química i els serveis avançats.

També millora de forma paral·lela a les inversions en infraestructures i logística per facilitar la competitivitat de les empreses exportadores. Finalment, arribarem a millorar la PTF simplificant l’administració, reduint la burocràcia i facilitant el creixement de les empreses amb nous sistemes de finançament (ai! BBVA).

En resum, tot i que la producció de Catalunya augmenta, l’eficiència de l’economia per persona no millora, i això limita el creixement real del benestar i la convergència amb les economies més avançades. No només és símptoma d’estancament, sinó també un avís sobre la necessitat de reorientar el model productiu cap a sectors de més valor afegit i més innovació. Cal aturar decididament la pèrdua de benestar que patim, actuant.