A Espanya hi viuen 48,5 milions d’habitants dels quals 24,5 milions estan en edat i condició de treballar (no son nens, ni vells, no estudien i tenen salut per treballar: són actius). D’aquests, 21,86 milions estan afiliats a la Seguretat Social, però només en treballen 20,2 milions. La resta estan a l’atur de forma reconeguda o bé estan a l’atur però amagats estadísticament sota el concepte de fixes-discontinus, estan en ERTE, fan absentisme, estan de baixa laboral o viuen sense treballar perquè tenen altres ingressos que els mantenen (pares, Ingrés Mínim Vital…). Dels 21,86 milions d’afiliats, només 18,68 milions treballen al sector privat i 3,6 milions cobren de l’estat perquè son mestres, metges, policies, militars, jutges, buròcrates, conductors de rodalies o polítics. Cobren més que els del sector privat.

Espanya viu de forma confortable perquè el seu sector exterior, la balança comercial de béns i serveis, és positiva des de fa anys. Des del 2011, el balanç comercial és positiu, sobretot gràcies al turisme que equilibra la pèrdua de béns importats. El superàvit comercial va passar des de -5.704 milions d’euros anuals el 2011, a 30.490 el 2019. Durant el Covid va caure fins a 16.050 milions, però l’embranzida del turisme al 2023 va fer que arribés a 62.030 milions i creixés fins els 70.040 milions el 2024. Per fer possible això, la població espanyola va créixer de 47,4 milions de persones fins els 48,8 milions que hi ha avui, un milió en dos anys.

Amb una economia que va com un coet, com diu el president Pedro Sánchez, no s’entén que les despeses de l’administració central i de la Seguretat Social pugin en un any de 10.958 milions (un 28% més), quan la recaptació d’impostos ha pujat un 7,1%. El número de turistes ha passat des de 71,6 milions el 2022 fins a 93,8 milions el 2024, la qual cosa ha requerit també la incorporació de 351.000 pisos turístics. Els nous habitants des de 2022 necessiten 600.000 pisos, mentre que l’any passat només se’n van construir 97.800. El desgavell, la diferència entre la necessitat de pisos i la capacitat de construcció, és èpic, de proporcions gegantesques. I si rebre més de 70 milions de turistes supera la capacitat del país? Si l’estat no té prou ingressos per construir nous habitatges a una velocitat alta, ni té capacitat per resoldre els problemes de transport ferroviari, ni de carretera, ni pot superar el col·lapse del sistema sanitari, potser resulta que és incompetent per rebre aquest impacte turístic.

Però, a més de no tenir la capacitat per resoldre en un temps raonable, ni els dèficits socials provocats per l’augment del turisme, l’estat està imposant un model d’economia que va en direcció contrària. Si només treballen 20,2 milions de persones i hi ha 3 milions de persones que estan a l’atur de forma oficial o amagada estadísticament, no faria falta rebre nous treballadors de l’exterior per satisfer els treballs que es necessiten. Només que l’atur fos del 6,4% com el que hi ha a Alemanya o que l’absentisme fos del 4,2% com el que hi havia el 2013 enlloc del 7,5% d’avui, el problema estaria resolt. L’absentisme creix per la permissivitat del sistema i per la incapacitat de digerir aquestes xifres: per exemple, mitjançant un sistema sanitari que no és capaç d’atendre a temps una baixa laboral. Recordo, a nivell professional, el cas d’un mecànic que tenia una hèrnia i el sistema sanitari li oferia una baixa de mesos mentre avançava a la llista d’espera per una intervenció. Doncs bé, la mútua que li feia el seguiment va decidir operar-lo al seu hospital privat i enviar la factura a la Seguretat Social per escurçar el temps de baixa. El control de les baixes per part de les mútues funcionava bé, però ha empitjorat a gran velocitat. El mateix passa amb els aturats que no accepten mai una feina proposada.

Finalment queda el sistema de distribució de la renda. S’ha volgut que el salari mínim pugi des de 13.500 euros el 2021 fins a 16.576 euros avui, mentre no s’ha deflactat (no s’ha deduït) la inflació dels darrers anys a la cotització per IRPF de la resta de salaris. Això ha fet que els ciutadans de rendes mitjanes suportin el 61,3% de l’augment de preus, de forma que la major part de les pujades salarials se la queda hisenda. Aquest procés tendeix a igualar a la baixa la major part dels salaris amb el salari mínim interprofessional, una bomba de rellotgeria per l’actitud responsable de moltes professions en el futur, un camí al ‘tan-se-me’n-fotisme’: si he de cobrar igual que el mínim, per què m’he d’esforçar més que el veí, per què he d’assumir més responsabilitat?

En canvi el col·lectiu que va augmentar els seus ingressos amb la inflació del 17,8% des de 2021, és el dels jubilats. Les pensions s’han actualitzat cada any i la renda mediana dels jubilats espanyols és de 19.320 € front la de 18.152 € de la UE. Al seu costat, els treballadors entre 18 i 64 anys tenen uns ingressos medians de 19.545 € contra els del mateix col·lectiu a la UE de 21.092 €. Davant això el meu avi hagués llençat la gorra al foc.

Com són possibles tants despropòsits, tants enganys, tant menyspreu al sistema productiu, fent creure que el país va bé, i encara proposen treballar menys hores? Serà que la productivitat acumulada del -7,3% des de l’any 2000 fins ara s’ha multiplicat?

Ni els turistes poden créixer més, ni els fons NextGeneration seran eterns (ara destinats a defensa). Llavors descobrirem que el benestar necessita esforç, formació i excel·lència per dirigir l’economia cap a recerca, innovació i indústria. Caldrà sortir del cercle pervers.