La manufactura i la indústria son essencials per a qualsevol economia. No trobareu cap text que digui el contrari, tots diuen que, fer coses tangibles, fomenta la innovació. Tot i que els serveis també innoven (comerç al detall, logística, construcció…), l’evolució es desenvolupa al voltant d’articles dissenyats i construïts. La majoria de serveis (el 70-80% de les economies) depenen dels productes fabricats per al seu funcionament (avions, telèfons, ordinadors, vaixells, trens, frigorífics, condicionadors d’aire). Els productes manufacturats formen la base del comerç, amb el 80% del comerç interregional. Això incideix en la balança comercial i per tant en el valor de la moneda. La productivitat, base del creixement del benestar, augmenta aproximadament de mitjana un 3% pels avenços tecnològics, mentre els serveis ho fan poc. L’efecte multiplicador de la indústria varia entre 1,5 i 3, i els llocs de treball que crea (robòtica, automatització, mecanitzat CNC, Smart Factory, Industria 4.0, Internet de els coses, química) són la base de la classe mitjana.

Un cop clars els beneficis de la indústria, la qüestió és per què es va permetre traslladar completament a la Xina. En l’article anterior donava algunes raons, com l’efecte de laminar la força sindical a occident o l’efecte inversor a Xina i de mobilitat de capitals. Però la raó principal va ser un acte de superioritat i de prepotència. Als anys 90 el relat va ser: que fabriquin ells, que ja pensarem nosaltres. Només Alemanya no s’ho va creure perquè necessitava tots els seus actius per integrar Alemanya de l’est.

El resultat va ser un declivi constant dels països occidentals, que va anar resolent a base de generar deute, àmpliament desitjat pel sector financer. Amb la globalització el món va passar d’un deute sobre PIB del 157% el 1986 fins el 237% a l’any 2023, i les economies occidentals del 178% al 270% en els mateixos anys.

L’excés de diner al sistema va generar totes les bombolles hagudes i per haver, des de la immobiliària fins a la industrial, passant per la del turisme. Totes les activitats es van reescalfar a l’albor d’un accés a diner barat, ràpid i fàcil. Els efectes de tot plegat són catastròfics, des d’haver engegat un turisme mundial brutal, fins a un excés de producció global o una xarxa logística exagerada, capaç de subministrar al detall un producte des de la Xina fins a Beget en pocs dies. Cada crisi s’ha resolt amb més combustible, més diner, evitant fer l’ajust que pertocava, acumulant bombolles.

Així el món no ha resolt els deures de la globalització, ni de 4 crisis, deixant una economia global desequilibrada: Xina produeix el 31,6% de tota la manufactura global.

Per refer l’equilibri cal demanar-nos: quines son les necessitats essencials d’una economia? Suposem una economia que hagi de produir anualment el 25% de béns no duradors (aliments, roba, energia…) i que ha de renovar anualment 1,5% de béns duradors (cotxe, rentadora, televisió…) amb una vida mitjana de 10 anys. La resta, el 73,5% és una economia de serveis, amb sanitat, educació, transport, seguretat, atenció a la gent gran, comunicacions, electricitat, aigua, combustibles, distribució, finançament, assegurances, manteniment d’obra pública, oci, restauració… de tots aquests serveis n’hi ha alguns que no són essencials, com l’excés de serveis financers, que tenen per objectiu generar beneficis per a entitats financeres o inversors, actuant especulativament, sense crear valor a la societat. Hi trobem alguns derivats financers, fons d’inversió especulatius a curt termini, productes estructurats opacs… que posen en perill l’estabilitat financera global, no financen empreses ni famílies i condueixen a la desconfiança en el sector financer, tot xuclant part de la riquesa de la societat.

L’observació ens diu que els països que s’han desenvolupat en serveis financers de forma important, deixen de ser manufacturers, industrials i productius. Un exemple és Luxemburg amb un 48% de serveis financers sobre PIB, Gran Bretanya amb 34,8%, França 34,5%, Bèlgica 31,9%, Holanda 29,9%, Itàlia 29,5%, Suïssa 27,6%, Portugal 27,2%, Espanya 26,4%, Finlàndia 26%. Alemanya 25,7%… i a la part baixa hi ha Turquia 13,9%, Noruega 17,2%, Romania 20,3%, Polònia 20,4%,Txèquia 22,7%, Irlanda 22,8%, Suïssa 24,5% i Dinamarca amb el 24,8%.

Sembla que els països que estan molt per sobre del 25% de serveis financers sobre el PIB tenen dificultats per ser manufacturers, cosa que a Gran Bretanya s’explica perquè la City revalua la lliura esterlina i dificulta la supervivència de la industria. No cal dir el cas de Luxemburg.

El que molts països van fer arran de la globalització va ser desenvolupar les activitats especulatives financeres que acaben en l’explosió de bombolles. Després de la immobiliària no sembla pas que s’hagi après la lliçó, i aquí rau la qüestió. Per què ens costa tant el retorn a professions industrials? Bàsicament per una pèrdua generalitzada de valors, per la mandra de lluitar formant-se, per haver assumit de forma incerta que el benestar és inamovible, gratuït i un dret adquirit de naixement… tot això és el que cal canviar de direcció si volem resoldre el greu problema que ens ve a sobre. Cal fer més i especular menys, per exemple disminuir els serveis financers fins al 20% del PIB, produir menys dèficit públic i menys deute.

Xina tindrà problemes amb el seu excés de producció, Estats Units els tindrà per desenvolupar la indústria, i Europa els tindrà per simplificar la teranyina burocràtica i facilitar que, qui vulgui fer, es pugui desenvolupar. Compte: el model de Madrid és financer i ens frenarà la indústria.