El que estem vivint en l’economia mundial és un canvi històric. Des de fa 2 anys amb el meu fill
teníem la discussió de si la crisi financera mundial tindria un aterratge suau o brusc. Sempre he
cregut que la patacada seria de cop perquè, qui podia frenar-la, la FED americana, havia sigut
la que històricament ens havia portat fins aquí. Si des de la ruptura de l’acord de Bretton
Woods per Richard Nixon el 1971, deixant la paritat amb l’or, la FED s’ha dedicat a augmentar
de forma exponencial la liquiditat del sistema, si cada crisi l’ha resolt generant més diner,
produint bombolles i efectes negatius, què ens feia pensar que ara ho faria de forma diferent i
provocaria una recessió suau al món?
Ha estat l’arribada d’un beneit, el president Donald Trump, amb una formació de la història i
de l’economia simplista, qui ha premut el botó de l’aterratge brusc. El seu model és fer una
rèplica del període de puixança d’Estats Units fa 150 anys. En aquell període el país va
contraure un gran deute, va posar alts aranzels proteccionistes, va crear una inflació elevada,
va executar obres públiques a gran escala i va subvencionar empreses i sectors que eren part
de l’elit financera lligada al ferrocarril i al petroli (Morgan i Rockefeller). Ara pretén fer el
mateix (Musk, Bezos, Zuckerberg), sense veure que aquest món no té res a veure amb aquell.
El seu pla és el de crear una forta protecció a la indústria per obligar que hi hagi un
desplaçament industrial cap a Estats Units, alhora que provoca una crisi temporal a la borsa per
fer fluir el diner d’ella cap als bons de l’estat. Així pot rebaixar el valor i el tipus dels bons de
forma que el re-finançament de 7 bilions, que ha de fer el 2025, tingui un cost inferior. Si, part
del capital el pot aportar amb fons obtinguts pels aranzels, millor que millor. El “Dia de
l’alliberament”, com va batejar el dia que va signar els acords, va aconseguir una baixada dels
bons del deute, així com una devaluació del dòlar. Però heus aquí que, 2 dies després, Xina
(Japó també, diuen) va decidir vendre part dels 700.000 milions de bons que té en les seves
reserves, i aquest fet ha provocat que l’efecte de baixada de valor previst per l’equip Trump
no fos el buscat. La reacció prepotent del president ha estat fer una pausa de 90 dies en els
aranzels deixant-los tots al 10% i augmentar més encara els aranzels a Xina fins el 125%.
El problema és que aquesta guerra financera afecta tot el món perquè és el resultat d’una
manera de fer errònia des que va començar la globalització i que ningú ha volgut rectificar.
Trump té raó quan diu que Xina ha xuclat el benestar: el vas de riquesa occidental es va
transferir, amb vasos comunicants, al vas buit de Xina des de 1990. Al cap de 30 anys el vas de
Xina gairebé és més ple que l’occidental i millor predisposat a seguir emplenant-lo. El que cal
que digui en veu alta Trump és que aquest model va ser promogut per Estats Units per obtenir
dos efectes: disminuir el poder negociador dels treballadors occidentals i moure fons financers
mai vistos pel món per construir fàbriques i sistemes logístics per transportar els béns d’un lloc
a un altre. El resultat va ser un declivi industrial important als països occidentals que es van
refugiar en el sector immobiliari i en el de serveis. D’aquí la primera patacada de les
hipoteques subprime i les subsegüents. El resultat és un món on Xina té un sistema econòmic
que sap fer coses i l’occidental que no sap fer res, només crear deute i beneficis financers. I el
que és més greu és que, encara que vulgui, ni té les matèries primeres ni els salaris amb el
coneixement adient per fer-ho. Qui muntarà una fàbrica a Estats Units amb operaris que cobrin
80.000 $/any? Com s’ho faran sense els treballadors immigrants ni sense l’equilibri dels
productes exteriors barats que mantenien la inflació sota control?
L’error de la FED ha estat impedir que cada crisi resolgui els desajustos. Des del primer dia de
la globalització hi havia d’haver hagut aranzels que impedissin el desmantellament total de la
indústria. El sector financer no ho va voler, va prioritzar creixement i beneficis. Les crisis que
aquest efecte va provocar es van resoldre generant més moneda, sense augmentar la
productivitat, augmentant el consum dels ciutadans, fet que encara ha provocat l’efecte
contrari, amb uns nivells d’importació de Xina que no han parat de créixer. Al final el
consumidor ja no pot consumir més i el sistema descobreix les seves costures amb un deute
insuportable.
Trump només ha premut el botó amb la seva idea prepotent i ridícula de com va el món, però
era qüestió de temps que la patacada arribés.
És impossible saber com acabarà aquesta guerra financera, si la resta dels països s’uniran en un
sistema propi d’intercanvi deixant de costat Estats Units, o bé si aquest rectificarà forçat per
les circumstàncies.
El meu darrer llibre de 2023 porta el títol ‘La fi de l’abundància’. A més del problema de la
manca de recursos i de l’escalfament global, aquest concepte fa referència a un deute global
que no es podia sostenir. Entre les reflexions, hi te un protagonisme especial la necessitat de
ser més frugals. Doncs bé, ara n’hi afegeixo una altra: caldrà que l’economia sàpiga fer coses,
no només xerrar, fer informes i reglaments per emprenyar i frenar els altres. Aprendre a fer,
aquest serà el repte si no volem que ens ho faci tot Xina.
Potser serà hora de pensar en un nou acord global, el Bretton Woods 2.0, lluny de l’acord Mar a
Lago.