Aquests dies vivim la sensació que Catalunya està col·lapsada, tant per les infraestructures de mobilitat, com per les energètiques, les d’aigua, les de seguretat, les d’habitatge, les de sanitat i les d’ensenyament. La impressió és que tot falla i el desànim comença a estendre’s.

L’evolució que ha fet Catalunya en els últims 30 anys és important. Hem passat d’una població de 6,1 milions a una altra de 8,1, d’un PIB de 86.000 milions (26.944 € reals/càpita), a un altre de 290.000 (36.250 €/càpita). Podríem dir que la riquesa del país ha crescut un 34,5%, i així haurien hagut de créixer els serveis públics com a mínim.

Comencem per les infraestructures de mobilitat. Què ha crescut durant aquests anys? Sobretot la línia de l’AVE des de Lleida fins La Jonquera, l’eix transversal C25, el túnel de Bracons C37, l’ampliació de l’autopista A-7, la A-26, la millora de la C31, de la C35, l’ampliació de la C-17, el desdoblament de la C-16, l’ampliació del port i de l’aeroport de Barcelona… bona part d’aquestes inversions les va fer la Generalitat durant el període de 2004 fins a 2009, amb un deute monumental que va ser una llosa després de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2008.

Les inversions en infraestructures d’aigua sobretot es van concentrar en les dessaladores de Blanes i del Llobregat, el pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues.

En l’habitatge la inversió pública és un gran escàndol per la seva inexistència, deixant-ho tot a la inversió privada, obligant a que la construcció privada cedís un 30% d’habitatge protegit. Així, l’obligació pública es treia del damunt la responsabilitat i la traspassava al sector privat. Aquest fet augmenta el cost dels habitatges construïts i, a la llarga el que ha disminuït ha estat la construcció d’habitatges d’obra nova. És el millor exemple de mala gestió pública, amb el greu problema de manca d’habitatge d’avui.

Els dèficits en serveis públics avui son un llast per a l’economia i poc a poc ens van allunyant d’altres països més ben posicionats per resoldre un futur que es preveu complex.

Molts dels problemes han estat estrictament creats pels catalans, com la lentitud en permisos, la cultura del no a tot, l’oblit en l’habitatge públic… però altres han vingut provocats per una relació amb el govern de Madrid que fa anys que és tòxica, precisament des de l’any 2000 amb el segon govern Aznar. A partir d’allà va néixer una línia d’actuació premeditada: la creació del gran Madrid federal i del fre de la potència econòmica de Catalunya. Madrid va descobrir que, amb el sector immobiliari, xuclant tot el sector financer i d’assegurances de l’estat, fent servir la seva influència de capitalitat absorbint les seus socials de les grans empreses, erigint-se com a capital financera del món llatinoamericà, podia prescindir de la potència industrial de Catalunya.

Tot això ho podem veure si observem el que ha passat amb la inversió regionalitzada en infraestructures de l’estat a Catalunya. Si mirem les inversions en obra pública que els ministeris i les empreses públiques han executat a Catalunya, veurem que, des de 1995 fins el 2022, la inversió ha estat del 12% sobre el PIB de Catalunya, quan el pes de l’economia catalana sobre el total d’Espanya és del 19%. Hi ha hagut anys extremadament baixos, com el 2014 amb un 7,2%, el 2015 amb un 8,4%, i alguns anys més alts, com el 2006 amb una inversió del 16,3% (va arribar l’AVE a Barcelona). De l’observació d’aquestes inversions es pot extreure una pauta clara: els governs del PP, des de 1995 fins 2001 i des de 2013 fins 2017, van ser els que menys han invertit a Catalunya. Tot i així, els governs del PSOE (i el mateix PP quan ha invertit prou) mai han invertit la quantitat que toca pel PIB, frenant el creixent que hauria de ser, empobrint la classe mitjana per la necessitat d’impostos més alts, perquè la Generalitat ha de mantenir els serveis essencials.

Però ara el problema ha arribat a un punt que toca el col·lapse: l’economia funciona malament perquè les infraestructures no donen abast, i això genera pèrdues, tant als treballadors, com a les indústries, als agricultors o als hotelers.

Un efecte que acompanya les inversions en infraestructures és l’efecte multiplicador: generen ocupació, estimulen altres sectors, atrauen inversions privades, milloren la qualitat de vida i augmenten directament el PIB. Deixar que una infraestructura existent es degradi essent insuficient, és justament el contrari de tot això, contribueix a reduir el PIB. Un factor multiplicador de 2 és plausible en el cas d’infraestructures, que vol dir que, per cada euro que s’hi inverteix, se n’obtenen dos.

Amb aquest concepte, he calculat què hauria suposat que l’estat hagués invertit des de 1995 la quantitat que ha invertit a totes les comunitats, però proporcionalment al pes del 19% de Catalunya. El resultat és que el PIB per càpita de 2022 hauria passat de 33.327 €/c, que va ser, fins a 47.765 €/c, un augment del 43,3%. Si ara comparem amb el PIB/càpita de Madrid de l’any 2022 de 39.207 €/c, descobrireu quin és el joc que està fent Espanya amb Catalunya. El dèficit inversor de 1995 fins 2022 és de 14.438 milions. Tots els partits catalans haurien d’exigir per llei al Congrés la reposició d’aquest dèficit durant 4 anys en els pressupostos amb un pacte escrit. No fer-ho és empobrir perillosament Catalunya, amb els efectes socials que això comporta.