En aquesta secció he plantejat sovint la idea que el declivi de Catalunya es deu, en bona part, a  l’infrafinançament endèmic degut a un sistema fiscal espanyol que ens perjudica de forma notable. En definitiva, l’esquema actual frena el creixement de l’economia catalana. Però no tot és culpa de Madrid: hi ha una part molt important que es deu a una concepció de l’administració catalana dispersa, obstructiva, amb batalles polítiques absurdes que no porten enlloc… Tot plegat ha portat a que el país hagi perdut la trempera que havia tingut fins als anys 2000. Recordo que, quan anava a Madrid per qüestions d’enginyeria als anys 90, els meus interlocutors em reconeixien que a Catalunya fèiem les coses bé i érem moderns. Tot això avui s’ha perdut, és fum, i el que cal és reprendre la manera de fer, la velocitat i la inèrcia d’aquella societat catalana anterior als anys 2000.

És cert que el món també ha canviat i això afecta de forma directa a Catalunya. Però penso que és possible donar-li la volta si som capaços de deixar la política petita i barata, per posar l’èmfasi en el que és important: el benestar del ciutadà.

Què ha de fer un polític per facilitar aquest benestar ciutadà? Possibilitar que pugui realitzar el seu camí vital. Això vol dir executar les infraestructures de mobilitat, fer que l’economia pugui crear llocs de treball per a tothom, donar formació adequada, tant personal com professional, posar cobertura sanitària adient, possibilitar un habitatge assequible, acompanyar i ajudar els que no poden resoldre la seva vida, facilitar la socialització de la gent, i fomentar valors de treball, responsabilitat, cooperació, generositat, solidaritat, justícia i llibertat. En tot això Catalunya està fallant, en major o menor mesura.

Hi ha hagut períodes al llarg de la història que hem estat capaços de resoldre l’equació. Un d’aquests períodes va ser quan es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. Com descriu la Vikipèdia, la Mancomunitat “va ser el resultat d’un període a finals del segle XIX amb molta bonança econòmica que va ajuntar empresaris, intel·lectuals i tècnics amb una mentalitat catalana i europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per mirar París, Londres o Roma, un procés d’independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell intel·lectual, polític i econòmic… es van generar centres excursionistes, ateneus, diaris, orfeons, escoles… tot un seguit d’elements que van bastir un sentiment catalanista.” L’objectiu principal de la mancomunitat va ser el de modernitzar el país amb infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència i sanitat.

La segona República va intentar seguir la via de la mancomunitat però no va poder executar massa obra per la limitació pressupostària i la lentitud en la cessió de competències. Finalment va arribar la democràcia amb tres períodes ben diferenciats.

En el primer període, el govern Pujol partia d’una institució sense deute inicial, cosa que va permetre invertir en recursos propis amb deute a mesura que s’anaven aconseguint transferències amb la política del peix al cove, construint institucions de país, modernitzant l’economia, creant relat de la feina ben feta, sortint a l’estranger a buscar inversions en empreses, tenint com a objectiu un augment de la competitivitat i fer una Catalunya de tots per a tots.

En el segon període hi va haver el Tripartit, que es va enfocar essencialment en la redacció d’un nou estatut per salvar el que ja es veia com a declivi fiscal que vindria, però també es va dedicar a construir infraestructures de salut, de metro, i viàries, aprofitant la bonança financera deguda a la bombolla immobiliària. Quan aquesta va esclatar, la Generalitat es va trobar amb unes finances que no podia pagar.

El 2010 comença l’últim període, basat en la supervivència financera per pagar el forat financer, amanit amb la retallada substancial de l’estatut, cosa que feia que el problema financer persistís. Així va ser com va començar un període demanant la independència que ha acabat en un no res i, el que és pitjor, sense fer els deures en projectes essencials pel país.

De cop ens trobem que l’economia ha continuat creixent, que l’augment de la població en aquest temps ha estat de 600.000 persones i el país entra en declivi. La decadència afecta a la xarxa ferroviària, a la xarxa de carreteres, a l’habitatge, a la salut, al nivell de formació dels joves, a la infraestructura energètica, a la pèrdua de teixit industrial, a la manca d’aigua en períodes de sequera, a la pèrdua absoluta de sobirania alimentària (no ens podem alimentar només de porc)…

Si aneu als calaixos de la Generalitat no hi trobareu projectes per executar, per tant no es poden reclamar partides concretes a Madrid perquè els facin. No tenim prou infraestructura tècnica ni intel·lectual a la Generalitat. Els politòlegs no saben fer, i manca gent que sàpiga generar coses tangibles. Tots els nivells fallen i a sobre l’administració es dedica a complicar la vida als que tenen projectes en el món privat. El més greu, però, és que tampoc hi ha lideratge intel·lectual, algú que proposi una idea de país clara, explicant quin país volem i quin és el full de ruta que caldrà fer. Hi ha massa politiqueria i poca substància, pocs projectes de país. El mal dels últims quinze anys és profund i cal sortir del pou per resoldre la decrepitud. Per experiència personal sé que això es fa fent un salt endavant.